JOSEP ARMENGOU

L’any que ve farà cent anys del naixement de Josep Armengou (Berga, 1910-1976) i des d’aquí ens agradaria que aquest centenari no passés desaparcebut. És per  això que li volem dedicar unes quantes entrades al bloc i recordar ni que sigui una petita part de tota la feina feta. Per encetar el nostre homenatge particular a Josep Armengou parlarem d’un dels seus llibres, NACIONALISME CATALÀ: Idees i pensaments (Edicions de L’Albí, 2006).

Editat per primera vegada clandestinament l’any 1977, aquest llibre recull tot un seguit de textos de Josep Armengou —escrits com sempre amb un estil clar, directe, sovint implacable—, que són en origen una tria molt representativa i oportuna de les seves idees i els seus pensaments. I el que és més trist de tot: han passat més de trenta anys i conserva plenament la vigència. Aquestes “idees i pensaments” són un cop de puny a la injustícia i a l’immobilisme. La llibertat és el seu leit-motiv principal: “Un clam a la resistència, a la revolta, al combat… a l’autodeterminació constant.”

Cadascun dels pensaments que desgrana Mn. Armengou en aquest llibre es podria desenvolupar i donar lloc a una obra independent. Aquest Nacionalisme català constitueix, però, per la seva estructura, el cas oposat al llibre de consum, que sovint consisteix en una petita part de contingut ideològic i la resta és propaganda de la pròpia idea.

Armengou exposa, amb sentències aforístiques i sense embuts, la seva visió del nacionalisme, la política catalana, la llengua, Espanya, la monarquia, la diferència entre Nació i Estat, la lluita de classes, la independència, etcètera. El declarem lectura obligatòria.

“La  sobirania no pertany a l’Estat, sinó a la Nació. Aquesta la delega a l’Estat. Però l’Estat, de si, no és una sobirania, sinó un servei. El fracàs ha estat de convertir un servei en sobirà absolut i absolutista.”

“La nació colonitzada no té paraula en el diàleg mundial. La llengua antiga dels catalans no ressona a l’ONU. Hi parlen espanyols per nosaltres. I si s’escau que el representant de l’Estat espanyol és un català, haurà hagut d’abdicar prèviament a la seva personalitat catalana. No hi parlarà com a català, sinó com a espanyol i en la llengua dels castellans. Com un castellà més, hi representarà i defensarà el muntatge abusiu, l’Estat espanyol, que ens colonitza.”

“Un home a qui han privat la llibertat externa pot continuar essent un home mentre interiorment no renunciï a la llibertat. L’home que es resigna a renunciar a la llibertat és una bèstia. Un poble que ha renunciat col·lectivament a la llibertat és un parc zoològic.”

“Per això el dret de sobirania que l’Estat espanyol s’atribueix sobre Catalunya és fals, tant per l’adquisició —la força de les armes—, com per l’exercici —un colonialisme destructor del país—. L’Estat espanyol és l’enemic número u dels Països Catalans […].”

“Si la independència dels Països Catalans fos un somni burgès és possible que la nostra burgesia l’hagués intentada seriosament. Però, curta d’horitzons, com a negoci s’ha estimat més el proteccionisme centralista. I tan car com li ha costat i li costa!”

“Cap país no ha pogut alliberar-se del colonialisme espanyol sense la violència. Tot fa pensar que Catalunya no serà el primer. No hem pas triat nosaltres aquest camí, sinó que ens ha estat imposat. Potser és l’última trampa que ens para el colonialisme espanyol. Cal preveure-ho. Però potser no tenim altre camí. La qüestió, en aquest cas, no seria quin camí seguirem, sinó com el seguirem millor per arribar a terme. Aleshores, l’equivocació d’Espanya haurà estat de posar Catalunya en aquesta contingència.”

“Espanya és l’intent de realització d’un mite. En ella els uns viuen la unidad i de la unidad, mentre que els altres la patim i encara hem de finançar-la. Espanya és un país frustrat. És l’intent d’un impossible. El fet que la llibertat no sigui possible a Espanya no és un argument contra la llibertat: és un argument contra Espanya.”

“La monarquia no és el règim tradicional d’Espanya, sinó el règim traïcional.”

“Sentimentalment, és clar, tots voldríem que el Barça fos campió cada any. Migrada hegemonia. […] Si pensàvem amb el cap potser començaríem a escatir la conveniència que tots els equips catalans se separessin de la Lliga espanyola. La independència esportiva també forma part de la independència nacional. Això, ara com ara, sona a utopia. De totes maneres, ens convindria deixar de tenir el futbol com a primera vivència comunitària i començar a pensar en coses més importants. Hem confiat la defensa de Catalunya a uns equips de futbolistes, la majoria dels quals ni catalans no són. A Catalunya, en lloc de pagar futbolistes, potser li hauria valgut més pagar guerrillers.”

“Tothom qui mani a Catalunya llevat dels catalans ho farà malament. Governarà com a colonitzador […]. Els catalans hem de tenir la  nostra pròpia política. Hem d’anar en compte a no deixar-nos obsessionar pels problemes interns de la política espanyola. La política espanyola no és mai la política catalana.”

“No n’hi ha prou per a Catalunya d’assolir un grau de cultura i de civilització notable. Cal que aquesta cultura i aquesta civilització siguin catalanes. Cal fer homes i fer catalans; fer un poble i un poble català. Això és previ a tota acció política.”