You are currently browsing the category archive for the ‘Assaig’ category.

Pere Bonada, a través dels records de la seva vida, explica la manera de viure d’una època del poble de Queralbs. Però, sobretot, aquest llibre és la reivindicació de l’ofici del pastor transhumant. Any rere any, ell i el seu ramat feien camí durant vuit dies cap a Cadaqués per a passar-hi la temporada d’hivern, on va conèixer Salvador Dalí.

Amb anècdotes, costums, dites, vocabulari…, Pere Bonada vol deixar testimoni de tot allò que abans es transmetia de pares a fills d’una manera natural i que ara s’ha perdut, perquè aquell món ha canviat o ja ha deixar d’existir. Com ens diu ell mateix: «Potser algun dia les generacions que vindran podran saber algunes coses que passaven en aquest petit poble del Pirineu, això, si no ho tiren tot al foc quan jo ja no sigui aquí.»

 

Pere Bonada i Casas va néixer a Queralbs (Ripollès) l’any 1928. De família de pastors transhumants, de ben petit ja va començar en aquest ofici. Durant anys va fer la ruta de Queralbs a Cadaqués amb el seu ramat d’ovelles, essent dels últims pastors transhumants del seu poble.

L’any 1970, va acceptar una oferta de treball estable com a pastor responsable dels ramats d’ovelles a l’Obra Social Agrícola de la Caixa de Pensions de la granja de Torrebonica (Terrassa), on es va traslladar a viure amb tota la seva família, fins que es va jubilar.

Ja jubilat se’n va tornar a viure a Queralbs, on cuida el seu hort, llegeix… i on va començar a escriure les seves vivències.

És casat amb la Maria Martí Ribas des de fa més de cinquanta anys i tenen dos fills, el Pere i el Jordi. Més tard arribaren les joves, la Carme i la Montse, i els quatre néts, la Marta, l’Arnau, el Bernat i la Paula.

De la Còrdova d’Averrois al Londres de Darwin

Emprenem un viatge per la història europea de la mà de nou personatges cabdals en el marc de les seves respectives ciutats, escenari dels seus importants descobriments. Comencem per Estocolm, on ens fa d’amfitrió el metge Carl von Linné. Tot seguit anem cap a Oslo, i de la mà de Thor Heyerdahl descobrim l’aventura al·lucinant del Kon-Tiki, el rai que va navegar des del Perú fins a la Polinèsia. Tornant a Europa, visitarem Copenhaguen (Hans Christian Oersted), Manchester (James Prescott Joule), Londres (Charles Darwin), Lió (els germans Montgolfier), Còrdova (Averrois) i Pisa (Galileu), per acabar a Siena (Francesco Giorgio di Martini).

Riera ens presenta personatges cabdals de la història, i és que l’autor té el convenciment que “la ciència ha estat un element aglutinador decisiu en el procés de la presa de consciència europea”. Una aventura, sens dubte, apassionant.

Santiago Riera i Tuèbols

És professor emèrit de la Universitat de Barcelona i membre de l’Institut d’Estudis Catalans. Entre les seves obres cal destacar Síntesi d’història de la ciència catalana (1983); Ciència i tècnica a la Il·lustració: Francesc Salvà i Campillo (1751-1828) (1985), premi Lluís Sayé; Narcís Monturiol (1986); els seus estudis sobre La Maquinista Terrestre y Marítima, i una trilogia d’assaig sobre la ciència i la tecnologia, guanyadora, en l’àmbit de l’assaig, dels premis a la Creació i la Investigació. A més d’una Història de la ciència a la Catalunya moderna (2003), ha escrit una Història de l’àtom (2005), que constitueix el primer volum de la història científica d’Europa del segle XX. L’any 2009, va publicar D’Alexandria a l’era nuclear: cinc dones de ciència, una reivindicació de cinc científiques de gran vàlua i de distintes èpoques ( Hipàtia, Sofia Kovalèvskaia, Irène Curie, Emmy Noether i Lise Meitner). Ha fet incursions en la narrativa (novel·la històrica: una trilogia sobre la ciutat de Barcelona) i en el gènere de llibres de viatges, com el dietari Directe a Astúries (2004). Amb Tot passejant pel vell continent (2008) encetà el projecte de donar a llum la seva particular visió sobre la història Europa –a través de les seves avingudes, places i, finalment, ciutats i personatges–, que a data d’avui ha esdevingut una trilogia fascinant i indispensable per a copsar la consciència i comprendre la identitat europees; l’any 2009, aparegué Deu viatges al cor del món i, finalment, el llibre que el lector té a les mans, Nou visites a l’ànima d’Europa (2011), tots ells publicats dins d’aquesta mateixa col·lecció

Citem l’entrevista a Xavier Coromina, autor de Ser del Barça.

(http://www.avui.cat/noticia/article/5-cultura/19-cultura/342977-fer-esport-fa-mal-a-la-gent-i-a-mes-es-car.html)

El futbol és, malgrat tot, un joc de caramboles, almenys així ho veu Xavier Coromina, que acaba de publicar ‘Ser del Barça’ (Editorial Albí/Idees), una reflexió literària que intenta interpretar aspectes bàsics de l’entramat futbolístic, els seus orígens, la seva litúrgia i tots els sentiments que desferma. Coromina, que imparteix classes de literatura en un institut, defensa que ser nen era tan difícil als anys seixanta com ara i adverteix que, tenint en compte les estadístiques de lesions, és més sa i recomanable fer exercici que no pas fer esport

Hi ha res comparable a escoltar la retransmissió d’en Joaquim Maria Puyal d’un partit del Barça dalt un Citröen atrotinat les rodes del qual són a punt d’estimbar-lo daltabaix d’un penya-segat?

És una escena del meu llibre. Escoltar un partit dalt el cotxe és una experiència que té molta gent. No és imprescindible anar al camp. A més, anar al camp ha canviat molt. S’ha acabat anar-hi en família o amb els amics perquè et trobes que hi ha moltes empreses que lloguen seients per regalar a clients i gent de negocis. De fet tot es va acabar el 92, quan el Barça va deixar de ser un equip i va esdevenir una institució. I ara el perill és que deixi de ser una institució per convertir-se en un producte.

Al pròleg del seu llibre, Josep Maria Fonalleras apunta que hi ha exemples d’escriptors que detestaven el futbol, com Borges, i d’altres que l’adoraven, com Camus. És cultura el futbol?

És cultura, encara que potser no sigui alta cultura. Es pot tenir un gaudi sedentari contemplant un partit, sense necessitat de fer d’entrenador de bar. És en aquest sentit, que el futbol és cultura.

Porta el braç embenat. Una ferida esportiva?

El metge em va preguntar si feia pàdel o tennis. Li vaig contestar que no, que jo em cuidava. Et pots cuidar sense fer necessàriament esport. Jo el que faig és exercici, i l’exercici es pot fer quan camines, quan remenes un hort, quan puges i baixes escales, quan vas a buscar els nens a l’escola…

És contrari a l’esport?

No, que tothom faci el que vulgui. Per a mi, però, està clar que l’esport és perjudicial. Fer esport és la prova més clara que vivim en una societat malalta. Un dia ho vaig calcular: el vint per cent dels alumnes de l’institut on faig classe s’havien fet mal el cap de setmana jugant a futbol, a bàsquet… O sigui, si el vint per cent dels que fan esport queden lesionats, és que ens trobem davant una epidèmia. No hi ha cap metge que tingui un vint per cent de malalts afectats per una mateixa patologia que no declari l’epidèmia. Per tant, l’esport fa mal a la gent i, a més a més, és car.

L’esport fa mal si es fa malament.

Si es fa malament, sense l’assessorament de professionals… Per això val més fer exercici.

Llegint el llibre fa la impressió que vostè deu ser dels que corren molt però toquen poc la pilota.

No tots podem ser Messi. A més, Messi és un producte, i el dia que ens n’ofereixin un altre, de producte, aquest el llençarem a les escombraries. O és que no ens en recordem que abans de llençar-li caps de porc tots aplaudíem en Figo? En el fons, ens importa molt poc com es diguin els gladiadors. Que ens en recordem, de l’Eto’o?

Al llibre també recorda que al 1960 “hi havia carrers sense trànsit, solars bruts, pilotes de cuir marró i contrincants a manta”. És nostàlgia?

No, no crec que sigui nostàlgia, en tot cas és la descripció d’uns moments viscuts. Actualment no n’hi ha tant, de trànsit, és veritat, però també ho és que hi ha gent que li agrada que n’hi hagi. I també que en certs pobles n’hi ha tan poc com abans. Cadascú té els seus records i per a aquells que no menjaven segurament no seran pas bons.

Compagina la literatura amb la docència. Creu que ara és més difícil, ser nen?

La nostra infantesa potser ens sembla més fàcil o feliç perquè l’analitzem des de l’experiència. Però ara els nois i les noies tenen els mateixos tipus de dificultats. Per què? Doncs perquè són nois i noies que tenen el repte de fer-se adults. S’equivoquen els que diuen que abans per als joves era més fàcil desplaçar-se perquè podien fer autoestop. Ara els joves tenen moto, per això no els cal fer dit. Fer-se gran vol dir sempre sortir-se’n de la selva on t’ha tocat créixer.

 

Un llibre d’articles? Un llibre d’articles!  Hi ha qui diu que editar un llibre d’articles és un suïcidi. Per què no tenen èxit? No s’entén. És que els articles han d’estar condemnats a la vida efímera dels diaris? Amb aquests “Papers de diari” volem portar la contrària. I és que aquests articles de Tomàs Arias es mereixen, com a mínim, una segona vida.

En Tomàs Arias és un autor inclassificable i polifacètic, que col·labora assíduament com a articulista d’opinió en diversos mitjans de comunicació, tant comarcals com nacionals. Segons Matthew Tree, prologuista del llibre, si l’autor no ha publicat més a la premsa de la metròpoli és per una raó essencial: els seus articles «són massa lliures». I no es refereix a la llibertat estilística que sovint es pren Tomàs Arias, sinó a «la sensació de llibertat expressiva». Són uns textos que «refresquen», que sovint tenen «aquell punt canalla que a la canalla els encanta». Un recull d’articles que, en definitiva, són gratament sorprenents.

Fa quinze dies el vam presentar a l’Horiginal. Una hora més a canÀrias, diuen.

Per acabar la festa, el Tomàs va introduir en el concepte de la “destrucció creativa”. Aquí ho podeu llegir.

La crítica ha celebrat els “Papers de diari” del Tomàs. Feu un cop d’ull aquí.

Què vol dir, ser del Barça? Xavier Coromina agafa el toro per les banyes i ens fa una proposta nova i, en certa manera, revolucionària sobre com cal interpretar alguns aspectes bàsics de l’entramat del futbol, dels seus orígens i dels sentiments que ha generat al llarg dels temps fins al dia d’avui. Per això, tothom qui en algun moment o altre de la seva vida s’ha sentit del Barça trobarà, en Ser del Barça, tal com diu Josep M. Fonalleras en el pròleg, “una llarga, documentada, divertida i apassionant, resposta  a la pregunta”. Perquè, en efecte, “aquest «petit assaig», que és distès però molt enraonat, molt literari, erudit sense avorrir gens ni mica, es planteja el futbol en termes de litúrgia i de simbologia, investiga els orígens dels cromatismes emocionals, indaga en la història del club, s’atipa de demanar ajut als clàssics i de pouar en els records…”. Després de Visita a Atenes, Xavier Coromina torna, aquesta vegada amb un assaig literari, a portar-nos al plaer de la lectura a partir d’un text agosarat i intel·ligent. Aquest cop, “Ser del Barça, però, amaga un secret”, diu el prologuista…

 

Més informació aquí.

Us volem presentar Et diran que llegeixis, Bernat (Mig segle de literatura catalana per a joves), obra de Josep Maria Aloy.

Aquest llibre està cridat a esdevenir una guia indispensable per a conèixer la nostra literatura per a joves dels darrers cinquanta anys. Una obra apassionant, fruit d’un treball constant, eficaç i fructífer, que farà sens dubte un gran servei, perquè és una eina molt interessant per a mestres, pares i lectors en general, tan necessitats d’orientacions clares, solvents i responsables en una matèria en què és difícil situar-se i triar amb encert. Cal llegir, però escollint bé les lectures. Com diu l’autor, adreçant-se al seu fill: “Et diran que llegeixis, Bernat, i procura fer-ho, creu-me. Poques coses trobaràs que et puguin ajudar tant a créixer i a ser feliç. T’ho dic jo, que no acostumo a enganyar mai a ningú, i menys a tu. Paraula de pare!”

UN EXCEL·LENT COMPANY DE VIATGE PER A MESTRES, PARES I LECTORS EN GENERAL

ET DIRAN QUE LLEGEIXIS, BERNAT

Mig segle de literatura catalana per a joves (1960-2010)

Pròleg de Lluís Calderer

1a edició: març de 2010

212 pàgines

Amb motiu del centenari del naixement de Ramon Esquerra (Barcelona, 1909 – Front de l’Ebre, 1938?), ens plau avui de reivindicar i de posar de nou a les mans del lector un altre del seus textos fonamentals, Shakespeare a Catalunya, que va aparèixer per primera i única vegada l’any 1937. Conjuntament amb Lectures europees, ambdues són obres d’un dels crítics que encarna com pocs la modernitat i l’esperit cosmopolita dels anys trenta. Com reconeix l’autor en el prefaci, aquest llibre és “una història de l’evolució del concepte shakespearià, a través de les diverses èpoques de la història literària de Catalunya, des de la Renaixença”. I, com remarca Josep M. Fulquet, en el pròleg, aquest llibre ens permetrà “conèixer la deriva entre nosaltres del més gran dramaturg que han conegut els segles”, perquè posa a l’abast una “guia detallada de les nombroses versions que se n’han fet”. A més, però, sembla evident que l’estudi comparatiu de les traduccions, que proposa Esquerra, “és un procediment prou vàlid per determinar el grau d’influència que una determinada obra literària ha exercit en una cultura estrangera, la catalana, i el tipus de recepció que aquesta literatura li ha dispensat”. L’autor, amb aquest estudi, ens informa del que ha estat aquesta recepció a casa nostra del dramaturg anglès des de la Prerenaixença fins al anys immediatament anteriors a la Guerra Civil. Una tasca lloable que algú hauria de continuar per tal d’actualitzar-la fins al dia d’avui.

____________________________________________

Podeu conèixer una mica més les nostres novetats  d’aquest més fent clic aquí.

El primer dia d’escola el volem dedicar a un llibre que és una classe magistral: L’espai interior, obra d’Agustí Costa, arquitecte interiorista de reconegut prestigi internacional, professor i director del Màster de Disseny de l’Espai Interior a Elisava.

Per la seva estructura clara, la redacció planera dels continguts i la combinació perfecta de text i imatges, aquesta és una obra d’interès tant per als professionals del disseny d’interiors o per als estudiants com per a qualsevol afeccionat al món del disseny.

L’espai interior proposa un exercici projectual rigorós practicat des de la racionalitat, però alhora manifesta una gran predilecció pels aspectes suggestius del disseny, és a dir, per tots aquells components que estimulen la nostra capacitat sensorial.

Amb aquesta obra podem adonar-nos que “quan projectem convertim les nostres actituds en forma i que, per aquest motiu, és important adquirir hàbits consistents, per tal de desenvo­lupar formes sòlides, allunyades dels patrons febles que només saben captar l’aspecte extern més anecdòtic de la modernitat”.

L'espai interior

Reprenent l’obra de Josep Armengou, avui volem dedicar una entrada al que podríem anomenar la seva “obra màxima”: Justificació de Catalunya. Escrit l’any 1955, aquest assaig es va difondre clandestinament fins que l’any 1979 es va poder emprendre la primera edició a partir de la versió definitiva que l’autor havia enllestit l’any 1975, poc abans de morir. Amb tot, aleshores no encara no va ser possible donar-la a conèixer íntegrament, i no va ser fins l’any 1996, quan es complia el vintè aniversari de la mort de Josep Armengou, que Edicions de L’Albí va publicar l’edició definitiva de Justificació de Catalunya.

D’entrada potser sobta una mica el títol de l’obra. Per què Justificació de Catalunya? És Armengou mateix qui explica, en el prefaci de l’obra, que el títol hauria d’haver estat Justificació del nacionalisme català, perquè Catalunya no necessita justificar-se. “Un poble, pel sol fet d’existir, ja resta justificat”, diu. Malgrat tot, com que en el seu moment es va divulgar amb el títol més breu de Justificació de Catalunya es va decidir mantenir-lo en aquesta edició definitiva.

Justificació de Catalunya

[Parlant del colonialisme espanyol a Catalunya] La tragèdia més gran s’escau, però, quan el poble dominador és un poble endarrerit, dropo, fanàtic i militarista, i el poble colonitzat és un poble culte, treballador, progressiu i pacífic, com en el cas de Catalunya. Aleshores, per justificar la colonització cal inventar motius ideològics, trucs com els de la Unidad española capaços de proporcionar una pseudoplataforma jurídica des d’on ensibornar els col·laboracionistes del poble colonitzat i l’opinió pública internacional. (Pàg. 51)

I volem fer la darrera afirmació, que ha de torturar-nos sempre més: el gran responsable que totes les dissorts de Catalunya, des de Casp fins a la fi del món, som i serem nosaltres, els catalans. (Pàg. 274)

L’Estat que abusa de la seva força per a desnacionalitzar un poble, cas freqüent com hem dit en els estats compostos, perd, per aquest sol fet, el dret d’existir en la seva forma actual. Així mateix, tota nacionalitat que se sent vexada i oprimida per un Estat i es veu abocada a una minva de les seves característiques nacionals per culpa d’aquest mateix Estat, té tot el dret a fer-se un Estat pel seu compte.
La sobirania no pertany a l’Estat si no és per delegació del poble, i el poble és la Nació: “Una Nació té dret a l’afirmació de la seva cultura, al desenvolupament de la seva economia, a la direcció de la seva vida” (Duran i Ventosa, L’essència de les nacionalitats). Aquest dret, el é tota Nació encara que no gaudeixi de llibertat actual, i cap Estat no pot negar-se a reconèixer-lo sense perdre automàticament tota jurisdicció sobre aquella Nació, car el dret dels Estats compostos damunt els pobles que els integren solament pot recolzar en un pacte, explícit o tàcit.
L’Estat no pot concedir ni atorgar drets o llibertats a cap Nació, car tota Nació ja té de si aquests drets. A l’Estat només li resta de reconèixer-los i no obstaculitzar-los.
Tampoc no és l’Estat qui ha de diagnosticar la majoria d’edat de les nacionalitats per a formar un Estat independent. Quan un poble vol de debò la independència té ja, per aquest sol fet, el dret de posseir-la. El fet de voler-la ja és merèixer-la, car manifesta l’eclosió de la consciència–voluntat. I si l’Estat, abusant de la seva força, es nega a reconèixer aquest dret, a la Nació oprimida no li resta altre camí que anar, sense contemplacions, a l’aplicació de la coneguda fórmula del canonge vigatà: “Poble que mereix ser lliure, si no li donen s’ho pren”. (Pàg. 149)

Desnacionalitzar-se voluntàriament és signe de degeneració i d’impotència. Només les persones frustrades han seguit aquest dissortat camí. Aquesta deserció té totes les característiques d’un crim contra natura, és una inversió espiritual. És un insult al propi naixement, és considerar-se fracassat d’origen. Renegar del passat propi és venir al món sense vinculació històrica, és venir-hi de frau. L’home que a la seva terra es constitueix en introductor d’una llengua forastera en detriment de la llengua pàtria, és importador de costums estranys que adulteren les formes de vida originals sense fer-les progressar, és un degradat i un miserable. Té obligació d’emigrar a la seva pàtria electiva, ha perdut tot dret al seu país. En tot cas, només pot reclamar vuit pams de corda i un arbre mort on penjar-se. I, encara, que es podreixi penjat enlaire, sense que el seu cos espuri contamini la mare terra de la qual s’ha avergonyit. (Pàg. 150)

L’odi de l’España Nacional a Catalunya culminà, efectivament i simbòlica, el 15 d’octubre de 1941, amb l’afusellament, a Montjuïc, d’En Lluís Companys Jover, President de la Generalitat de Catalunya.
La catalanitat d’En Companys havia estat molt discutida, i la seva actuació política encara més. No podem negar-li errades irreparables. Espanya, però, va encarregar-se de redimir-lo dels seus errors i fer d’una personalitat discutida un màrtir indiscutible. Un Visca Catalunya! de cara a la mort i una descàrrega de fuselleria espanyola van situar-lo definitivament al martirologi de la Pàtria.
L’Espanya històrica no afusellava el cap de l’Esquerra, ni l’antic advocat de la FAI, ni tampoc el revoltat del 6 d’Octubre: afusellava El President de la Generalitat, afusellava Catalunya. Si s’hagués tractat de Prat de la Riba o de Puig i Cadafalch, els hauria afusellats igualment.
En la persona de l’honorable Lluís Companys i Jover tots els catalans ens sentim afusellats. (Pàg. 138)

D’argument que valgui la pena contra la possibilitat de la separació només n’hi ha un, i no pas d’ordre exterior: que Catalunya vulgui. Aquesta és l’única dificultat i no pas petita. (Pàg. 265)

I volem fer la darrera afirmació, que ha de torturar-nos sempre més: el gran responsable que totes les dissorts de Catalunya, des de Casp fins a la fi del món, som i serem nosaltres, els catalans. (Pàg. 274)

JosepArmengouL’any que ve farà cent anys del naixement de Josep Armengou (Berga, 1910-1976) i des d’aquí ens agradaria que aquest centenari no passés desaparcebut. És per  això que li volem dedicar unes quantes entrades al bloc i recordar ni que sigui una petita part de tota la feina feta. Per encetar el nostre homenatge particular a Josep Armengou parlarem d’un dels seus llibres, NACIONALISME CATALÀ: Idees i pensaments (Edicions de L’Albí, 2006).

Editat per primera vegada clandestinament l’any 1977, aquest llibre recull tot un seguit de textos de Josep Armengou —escrits com sempre amb un estil clar, directe, sovint implacable—, que són en origen una tria molt representativa i oportuna de les seves idees i els seus pensaments. I el que és més trist de tot: han passat més de trenta anys i conserva plenament la vigència. Aquestes “idees i pensaments” són un cop de puny a la injustícia i a l’immobilisme. La llibertat és el seu leit-motiv principal: “Un clam a la resistència, a la revolta, al combat… a l’autodeterminació constant.”

Cadascun dels pensaments que desgrana Mn. Armengou en aquest llibre es podria desenvolupar i donar lloc a una obra independent. Aquest Nacionalisme català constitueix, però, per la seva estructura, el cas oposat al llibre de consum, que sovint consisteix en una petita part de contingut ideològic i la resta és propaganda de la pròpia idea.

Armengou exposa, amb sentències aforístiques i sense embuts, la seva visió del nacionalisme, la política catalana, la llengua, Espanya, la monarquia, la diferència entre Nació i Estat, la lluita de classes, la independència, etcètera. El declarem lectura obligatòria.

Nacionalisme català

“La  sobirania no pertany a l’Estat, sinó a la Nació. Aquesta la delega a l’Estat. Però l’Estat, de si, no és una sobirania, sinó un servei. El fracàs ha estat de convertir un servei en sobirà absolut i absolutista.”

“La nació colonitzada no té paraula en el diàleg mundial. La llengua antiga dels catalans no ressona a l’ONU. Hi parlen espanyols per nosaltres. I si s’escau que el representant de l’Estat espanyol és un català, haurà hagut d’abdicar prèviament a la seva personalitat catalana. No hi parlarà com a català, sinó com a espanyol i en la llengua dels castellans. Com un castellà més, hi representarà i defensarà el muntatge abusiu, l’Estat espanyol, que ens colonitza.”

“Un home a qui han privat la llibertat externa pot continuar essent un home mentre interiorment no renunciï a la llibertat. L’home que es resigna a renunciar a la llibertat és una bèstia. Un poble que ha renunciat col·lectivament a la llibertat és un parc zoològic.”

“Per això el dret de sobirania que l’Estat espanyol s’atribueix sobre Catalunya és fals, tant per l’adquisició —la força de les armes—, com per l’exercici —un colonialisme destructor del país—. L’Estat espanyol és l’enemic número u dels Països Catalans […].”

“Si la independència dels Països Catalans fos un somni burgès és possible que la nostra burgesia l’hagués intentada seriosament. Però, curta d’horitzons, com a negoci s’ha estimat més el proteccionisme centralista. I tan car com li ha costat i li costa!”

“Cap país no ha pogut alliberar-se del colonialisme espanyol sense la violència. Tot fa pensar que Catalunya no serà el primer. No hem pas triat nosaltres aquest camí, sinó que ens ha estat imposat. Potser és l’última trampa que ens para el colonialisme espanyol. Cal preveure-ho. Però potser no tenim altre camí. La qüestió, en aquest cas, no seria quin camí seguirem, sinó com el seguirem millor per arribar a terme. Aleshores, l’equivocació d’Espanya haurà estat de posar Catalunya en aquesta contingència.”

“Espanya és l’intent de realització d’un mite. En ella els uns viuen la unidad i de la unidad, mentre que els altres la patim i encara hem de finançar-la. Espanya és un país frustrat. És l’intent d’un impossible. El fet que la llibertat no sigui possible a Espanya no és un argument contra la llibertat: és un argument contra Espanya.”

“La monarquia no és el règim tradicional d’Espanya, sinó el règim traïcional.”

“Sentimentalment, és clar, tots voldríem que el Barça fos campió cada any. Migrada hegemonia. […] Si pensàvem amb el cap potser començaríem a escatir la conveniència que tots els equips catalans se separessin de la Lliga espanyola. La independència esportiva també forma part de la independència nacional. Això, ara com ara, sona a utopia. De totes maneres, ens convindria deixar de tenir el futbol com a primera vivència comunitària i començar a pensar en coses més importants. Hem confiat la defensa de Catalunya a uns equips de futbolistes, la majoria dels quals ni catalans no són. A Catalunya, en lloc de pagar futbolistes, potser li hauria valgut més pagar guerrillers.”

“Tothom qui mani a Catalunya llevat dels catalans ho farà malament. Governarà com a colonitzador […]. Els catalans hem de tenir la  nostra pròpia política. Hem d’anar en compte a no deixar-nos obsessionar pels problemes interns de la política espanyola. La política espanyola no és mai la política catalana.”

“No n’hi ha prou per a Catalunya d’assolir un grau de cultura i de civilització notable. Cal que aquesta cultura i aquesta civilització siguin catalanes. Cal fer homes i fer catalans; fer un poble i un poble català. Això és previ a tota acció política.”

Categories

Twitter

Error: Twitter did not respond. Please wait a few minutes and refresh this page.

estadístiques

  • 13,391 visites
Agost 2017
dl. dt. dc. dj. dv. ds. dg.
« set.    
 123456
78910111213
14151617181920
21222324252627
28293031  

Què porta més clics

  • Cap

Pàgines