Edicions de L’Albí, Òmnium Cultural del Bages i la Biblioteca del Casino es complauen a convidar-vos a una taula rodona-col·loqui,amb motiu de la presentació del llibre EL CERCLE TRÀGIC de Josep Tomàs Cabot.
Hi intervindran, a més de l’autor, Josep M. Aloy, Llorenç Capdevila, Jordi Estrada i Jaume Huch.
L’acte tindrà lloc a la sala d’actes del Centre Cultural del Casino (passeig de Pere III, 27) el divendres 20 de setembre a les vuit del vespre.
Edicions de L’Albí comunica la pèrdua de l’escriptora Mercè Mus i Ripoll, que va morir ahir, dia 29 d’agost, a l’edat de 74 anys.
Mercè Mus havia nascut a Barcelona l’any 1937. Va treballar durant vint-i-cinc anys a la Universitat de Barcelona. Al llarg de la seva vida, va conrear la narrativa, la poesia i els diaris de viatges. També va dirigir una galeria d’art i un taller d’escultura i de restauració. Va viure una temporada a Sant Vicenç dels Horts i, posteriorment, es va traslladar al Berguedà, concretament a la Pobla de Lillet, on va residir uns quants anys, deixant a tot arreu una forta empremta per la seva implicació i activisme en la vida social i cultural.
Es va donar a conèixer com a escriptora amb la novel·la La senyora del tretze (L’Albí, 2002), que va tenir una gran acollida per part del públic lector. L’obra, tal com va voler presentar-la amb un subtítol, és una Memòria íntima de la Barcelona vella, un relat autobiogràfic, en bona mesura, amb què ens fa avinents les emocions que van sotraguejar-la quan va viure al cor d’un barri pobre d’una Barcelona real, on va veure’s abocada a una realitat colpidora, però plena de la humanitat radiant dels personatges amb els quals va conviure. La solidaritat i l’amistat, valors essencials al llarg de la vida de Mercè Mus, són l’eix i el motor de la seva obra literària.
La família ens ha comunicat que la cerimònia de comiat tindrà lloc demà divendres, dia 31 d’agost, a les quatre de la tarda, al tanatori de Sancho Dávila, i que les seves restes seran traslladades al cementiri de Montjuïc.
Edicions de L’Albí lamenta profundament la seva pèrdua. Descansi en pau.
Berga, 30 d’agost de 2012
Umberto Eco
Escrita en forma de diari, Les pedres salvatges presenta el dia a dia d’un mestre d’obres que, al segle XII, edifica a la Provença l’abadia de Lo Toronet, una obra mestra de l’arquitectura cistercenca. És així com podem endinsar-nos en les interioritats del procés de construcció i en el món d’aquest monjo, que haurà de fer front a la feblesa dels homes i a les contrarietats que van sorgint al compàs de la durada de les obres i arran dels problemes tècnics i financers, però també dels doctrinaris propis de la vida monàstica i de la disciplina de l’orde. Una aventura exemplar i fascinant, que és en definitiva un homenatge commovedor a l’ofici d’arquitecte.
Fernand Pouillon va donar vida al mestre d’obres de l’abadia, el germà Guillem, un personatge que ens explica de forma vívida l’emoció que li provoca la visió de les pedres emprades en la construcció. Un home escomès per les seves pròpies contradiccions que, com descriuria Anna Gavalda a El consol, lluita «contra el dubte i la gangrena fent emergir d’una terra àrida l’obra mestra de l’abadia». La història, narrada en primera persona, fidelment recollida pel germà Pere, es desenvolupa cronològicament, entre el 5 de març i el 5 de desembre de 1161, a cavall del que seria un «llibre d’ordres» de l’obra, el reportatge sobre la vida monacal i l’anotació «teòrica» de l‘arquitectura romànica. Però, com va remarcar l’autor, no està relacionada amb una època i una arquitectura passades, sinó que la seva intenció va ser «descriure mitjançant una aventura exemplar el que ha estat, és i serà sempre l’ofici d’arquitecte». Les pedres salvatges, guanyadora del Prix des Deux Magots, l’any 1965, ha estat traduïda a més de trenta idiomes.
Dades del llibre
Traducció: Joan Casas
1a edició: Desembre de 2011
2a edició: Febrer de 2012
EAN: 978-84-15269-10-6
Pàgines: 240
PVP: 24 €
Pere Bonada, a través dels records de la seva vida, explica la manera de viure d’una època del poble de Queralbs. Però, sobretot, aquest llibre és la reivindicació de l’ofici del pastor transhumant. Any rere any, ell i el seu ramat feien camí durant vuit dies cap a Cadaqués per a passar-hi la temporada d’hivern, on va conèixer Salvador Dalí.
Amb anècdotes, costums, dites, vocabulari…, Pere Bonada vol deixar testimoni de tot allò que abans es transmetia de pares a fills d’una manera natural i que ara s’ha perdut, perquè aquell món ha canviat o ja ha deixar d’existir. Com ens diu ell mateix: «Potser algun dia les generacions que vindran podran saber algunes coses que passaven en aquest petit poble del Pirineu, això, si no ho tiren tot al foc quan jo ja no sigui aquí.»
Pere Bonada i Casas va néixer a Queralbs (Ripollès) l’any 1928. De família de pastors transhumants, de ben petit ja va començar en aquest ofici. Durant anys va fer la ruta de Queralbs a Cadaqués amb el seu ramat d’ovelles, essent dels últims pastors transhumants del seu poble.
L’any 1970, va acceptar una oferta de treball estable com a pastor responsable dels ramats d’ovelles a l’Obra Social Agrícola de la Caixa de Pensions de la granja de Torrebonica (Terrassa), on es va traslladar a viure amb tota la seva família, fins que es va jubilar.
Ja jubilat se’n va tornar a viure a Queralbs, on cuida el seu hort, llegeix… i on va començar a escriure les seves vivències.
És casat amb la Maria Martí Ribas des de fa més de cinquanta anys i tenen dos fills, el Pere i el Jordi. Més tard arribaren les joves, la Carme i la Montse, i els quatre néts, la Marta, l’Arnau, el Bernat i la Paula.
Presentem la primera de les novetats d’aquest Sant Jordi: De tot cor.
De tot cor reuneix, per primer cop, una mostra exhaustiva d’escriptors de la Catalunya central, des dels més joves, amb una obra incipient, fins als que, ja grans, arrosseguen una trajectòria consolidada. Són trenta-dues veus de narradors de l’Anoia, el Bages, el Berguedà i el Solsonès que, en conjunt, donen una idea del volum i de la qualitat de la narrativa feta en el que algú ha anomenat «el cor de Catalunya».
La tria del tema que, més enllà de la coincidència geogràfica dels autors, dóna certa unitat al recull és el cor, amb tota la simbologia sentimental que se li atribueix. A De tot cor, el lector hi trobarà relats que parlen de la festa que pot ser una relació amorosa, quan l’amor és correspost, però també (i no pas en pocs casos) relats que s’entretenen en el desengany, la infidelitat, la pèrdua, l’engany, l’enyor… i tants altres matisos que sovint marquen les relacions humanes, i més concretament les amoroses.
Avui, quan falten 12 dies per Patum, tenim el goig de presentar-vos la tercera edició de La Patum, què és? Es tracta d’una edició notablement ampliada —hereva de la primera de 1950, a cura de Jaume Huch i Guixer, impressor i fotògraf berguedà. En aquesta obra el lector hi trobarà, d’una banda, les lletres adaptades a la música de tots els balls i tot un seguit de notes i llegendes històriques que els complementen; i, de l’altra, una antologia de textos literaris d’una cinquantena d’autors que ens fan avinent el sentit profund i els sentiments que desperta la festa berguedana per excel·lència, reconeguda per la Unesco com a Obra Mestra del Patrimoni Oral i Immaterial de la Humanitat. Una miscel·lània, en definitiva, que ens ajudarà a conèixer, a comprendre i a estimar la Patum.
Com diu l’historiador Albert Rumbo en el pròleg: «Durant els seixanta-un anys transcorreguts d’ençà de la primera edició d’aquest llibre, el món ha canviat molt, i la Patum, la nostra festa magna, també. D’aquella Patum íntima, reservada i familiar de mitjan segle XX, mediatitzada pel nacionalcatolicisme imperant a l’època, hem passat a la Patum participativa, massificada i universal de principis del segle XXI, reconeguda per la Unesco com a Obra Mestra del Patrimoni Oral i Immaterial de la Humanitat. Malgrat tots els canvis, però, en essència, la Patum roman igual, inalterable. […] Els berguedans continuem vivint la Patum d’una forma especial, com un trencament en el cicle anual i com l’element regenerador de forces i anhels que ens aglutina com a comunitat.»
De la Còrdova d’Averrois al Londres de Darwin
Emprenem un viatge per la història europea de la mà de nou personatges cabdals en el marc de les seves respectives ciutats, escenari dels seus importants descobriments. Comencem per Estocolm, on ens fa d’amfitrió el metge Carl von Linné. Tot seguit anem cap a Oslo, i de la mà de Thor Heyerdahl descobrim l’aventura al·lucinant del Kon-Tiki, el rai que va navegar des del Perú fins a la Polinèsia. Tornant a Europa, visitarem Copenhaguen (Hans Christian Oersted), Manchester (James Prescott Joule), Londres (Charles Darwin), Lió (els germans Montgolfier), Còrdova (Averrois) i Pisa (Galileu), per acabar a Siena (Francesco Giorgio di Martini).
Riera ens presenta personatges cabdals de la història, i és que l’autor té el convenciment que “la ciència ha estat un element aglutinador decisiu en el procés de la presa de consciència europea”. Una aventura, sens dubte, apassionant.
Santiago Riera i Tuèbols
És professor emèrit de la Universitat de Barcelona i membre de l’Institut d’Estudis Catalans. Entre les seves obres cal destacar Síntesi d’història de la ciència catalana (1983); Ciència i tècnica a la Il·lustració: Francesc Salvà i Campillo (1751-1828) (1985), premi Lluís Sayé; Narcís Monturiol (1986); els seus estudis sobre La Maquinista Terrestre y Marítima, i una trilogia d’assaig sobre la ciència i la tecnologia, guanyadora, en l’àmbit de l’assaig, dels premis a la Creació i la Investigació. A més d’una Història de la ciència a la Catalunya moderna (2003), ha escrit una Història de l’àtom (2005), que constitueix el primer volum de la història científica d’Europa del segle XX. L’any 2009, va publicar D’Alexandria a l’era nuclear: cinc dones de ciència, una reivindicació de cinc científiques de gran vàlua i de distintes èpoques ( Hipàtia, Sofia Kovalèvskaia, Irène Curie, Emmy Noether i Lise Meitner). Ha fet incursions en la narrativa (novel·la històrica: una trilogia sobre la ciutat de Barcelona) i en el gènere de llibres de viatges, com el dietari Directe a Astúries (2004). Amb Tot passejant pel vell continent (2008) encetà el projecte de donar a llum la seva particular visió sobre la història Europa –a través de les seves avingudes, places i, finalment, ciutats i personatges–, que a data d’avui ha esdevingut una trilogia fascinant i indispensable per a copsar la consciència i comprendre la identitat europees; l’any 2009, aparegué Deu viatges al cor del món i, finalment, el llibre que el lector té a les mans, Nou visites a l’ànima d’Europa (2011), tots ells publicats dins d’aquesta mateixa col·lecció
Aquest dijous arriba a les llibreries El poeta i els llunàtics, de G. K. Chesterton.
El poeta i els llunàtics, G. K. Chesterton
El personatge central d’aquesta obra, Gabriel Gale, és un poeta excèntric que considera que la bogeria forma part de la condició humana. Parteix d’aquesta premissa per a resoldre o prevenir certs crims comesos amb tècniques deductives que sorprenen el lector per l’originalitat dels seus plantejaments policials, i també pel seu peculiar sentit de l’humor. Així és com posa a prova la seva capacitat per a captar la importància de detalls que romanen ocults als ulls dels altres. Per la seva originalitat i per explorar els límits del gènere, aquesta és una obra de difícil classificació, perquè l’autor –el “príncep de les paradoxes”, tal com se l’ha anomenat– va ser un geni que va conrear la seva obra al marge de modes, ideologies o prejudicis estètics. Per gaudir a pler dels castells de focs que l’autor proposa als lectors, és bo assumir que aquests relats en el fons són paràboles. El món seqüencial que Chesterton ens brinda és un microcosmos irrepetible i incomparable en el qual cada paraula, cada acció, és un símbol encarat cap a la resolució final de l’enigma de torn.
Gilbert Keith Chesterton (Londres, 1874 – Beaconsfield, 1936) és autor, entre d’altres obres, de L’home que fou dijous, i La innocència del pare Brown. Segons Borges, l’estil de Chesterton, basat en la paradoxa i en la paràbola o relat simbòlic, l’acosta a un altre gran autor contemporani seu: Franz Kafka. I
Ramon Vinyes, en ressenyar aquesta, va escriure: “Chesterton és un escriptor immens, un jugador literari extraordinari”.
La llúpia albina 
