El passat mes de juny l’Avui publicar aquesta entrevista amb J. M. Ballarín.
“L’Església és l’estructura més liberal del món”
Josep M. Ballarín va formar part de la Lleva del Biberó. Acabada la guerra, va estar tancat en un camp de concentració i va patir una greu malaltia. Als 26 anys va entrar a l’Oratori i va anar al seminari de Solsona. Des del 1958 fins a 1993 va ser capellà de Queralt
(Ismael Carbó)
Vostè és dels capellans que fan parròquia?
El que fa parròquia és mossèn Ramon Anglerill, el Barbes, capellà de Gósol. És qui em va donar la idea de Mossèn Tronxo. Té onze parròquies i és el clàssic rector de pagès. Jo tinc amics, els ajudo, i llestos. El de capellà és bàsicament l’ofici de l’amistat, tenir amics i no deixar-los mai, tant si es casen com si es descasen, si van a l’Índia a drogar-se com si no. No deixar-los ni donar-los la raó. És una parròquia esbarriada.
Molta gent l’anava a veure a Queralt.
Llavors hi havia tota la bullidera de la conspiratòria. No hi he estat mai ficat d’una manera directa, però si un senyor ha vingut a dormir a casa, hi ha dormit. Per això conec els polítics de la Transició. En Pasqual Maragall és com un nebot, en Jordi Pujol, en [Raimon] Obiols, el Pep Espar… i no me’n feu dir més. Estic molt a prop del Grup d’Estudis Nacionalistes… I després, una cosa que des d’allà baix no s’acaba d’entendre: la manera de saber les coses és estar en un lloc com aquest, perquè te les porten a domicili i aquí no hi ha ni soroll ni presses.
És un capellà postconciliar?
Ni post ni ante.
El Concili Vaticà II va coincidir amb un moment de canvi de l’Església a Catalunya i l’Estat espanyol que va portar esperances a molta gent…
Estàvem en una inquisició franquista, però hi ha una altra inquisició. L’any 1936 van matar un 40% dels capellans i les esglésies les van cremar totes, i d’això no se’n parla. Però el 1946 ja hi havia més capellans que el 36. N’hi ha que es van fer capellans joves i els que havien passat la guerra. Els de la meva generació van fer un tomb. El Concili el va convocar Joan XXIII, a qui haurien de fer sant demà mateix. Ho va prendre el Montini, però Pau VI em recorda aquell capità d’artilleria que Napoleó va trobar tremolant abans de la batalla al costat del canó i li va dir que la tremolor estava ferma al seu lloc. Després va venir Joan Pau I, que devia ser sensacional, i Joan Pau II, que per a Catalunya ha estat molt negatiu i ha designat uns bisbes que per comptes d’arreglar-ho ho han espatllat, i parlo genèricament. I un fet curiós: els capellans joves són més carques que nosaltres, i amb això no dic ni millors ni pitjors.
Es tracta de veure com es defineix vostè.
L’Església catòlica és l’estructura més liberal del món. Amb la meva manera de fer, jo en una multinacional no hauria aguantat ni un any. Tinc el carnet de boig no perillós i em deixen fer. S’ha parlat de la Inquisició, que Déu n’hi do. Però ara és al revés: La gent de Solsona tenim un gran poeta, Climent Forner, que ningú no coneix. Si fos comunista, el coneixeria tothom.
Però de comunistes ara no n’hi ha…
Hi ha nostàlgics, i fan molt respecte. Han vist que el seu mecanisme intel·lectual fundat en el materialisme dialèctic se n’ha anat a fer punyetes. Els queda la nostàlgia i, esclar, el cor agre. La cultura catalana està en mans d’ells.
Què li ha donat més problemes, la fe o la jerarquia?
El bisbe m’ha manat dues coses desagradables: em van treure de superior del seminari i em van treure de Queralt. Quan el bisbe Deig em va dir que havia de marxar de Queralt, no sabia com fer-ho. Jo li vaig dir que em digués el dia i després anéssim a fer un puro. Va quedar fotut.
Vostè era amic de monsenyor Deig.
I company de seminari, com del bisbe Guix.
Per què no ha arribat a bisbe, doncs?
No m’ha arribat l’oportunitat, però hauria dit que no.
Per què?
El bisbe de debò és un capellà fracassat, perquè no té el tracte amb la gent que tinc jo. El bisbe pot fer de capellà dels seus capellans, però el clero i els bisbes… ni a prop ni lluny. I, d’altra banda, no tinc ni he tingut dubtes de fe perquè he llegit molts llibres ateus. A més a més, els quatre Evangelis fan un bloc de persona i de pensament que és veritat. És massa bonic perquè no sigui veritat.
Vostè és tal com escriu?
El meu pare era barceloní i en temps de Fabra era la parla més correcta en l’ús de les vuit vocals catalanes. A Matadepera vaig descobrir la infinita varietat de paraules de pagès. Al seminari podies fer gairebé el [diccionari] Coromines. Tot el català del nord (els parlars de Gósol, de Berga, de Mollerussa…) era al seminari i t’adonaves de la immensa riquesa del català. Ara el barceloní quan mira per la finestra veu arbres. Aquí veiem pollancres, pi roig, pi negre…
Com veu l’estat d’ànim dels catalans?
Ens han aplançonat tant que ens hem tornat mesells, però hi ha una consciència de país que s’ha fet més viva.
I això porta enlloc?
L’única sortida, i parlo d’utopies, seria que a Catalunya li donessin els mateixos drets que a Navarra… Però Navarra no té indústria.
Per què ha posat La flor de l’esperança com a títol del seu últim llibre?
La flor de l’esperança és una nena acabada de néixer. Jo havia casat els pares i el dia que la vaig batejar em vaig quedar sol amb ella. Vaig dir que resaríem el primer parenostre però, com que era petita, jo el resaria per ella. L’esperança és allò que queda quan no tenim res.
La llúpia albina 