You are currently browsing the category archive for the ‘Any Armengou’ category.

El passat dia 18 d’octubre es complien cent anys del naixement de Josep Armengou.

Malauradament, el protagonista del centenari de mossèn Armengou no ha estat ni el reconeixement al seu valor innegable, ni l’empremta que va deixar a Berga ni tan sols la seva obra. Per desgràcia, la polèmica sobre l’edició dels seus dietaris ha monopolitzat tota l’atenció.

Ràdio Berga va parlar ahir amb Jaume Huch. Citem la notícia:

Edicions de L’Albí, de Berga, lamenta que l’edició del dietari de mossèn Armengou hagi quedat aparcada. És una de les editorials a qui se li van encomanar pressupostos, el 2008, però L’Albí mai va rebre l’encàrrec de tirar endavant l’edició de l’obra. L’editor, Jaume Huch, espera que es pugui reconduir la situació i que es pugui editar ‘Crònica menuda de la ciutat de Berga’, que repassa la vida berguedana des del 1948 fins al 1975. Huch, ha demanat a l’Ajuntament de Berga que no tanqui en fals aquest tema i s’ha mostrat “dolgut com a editor i decebut com a berguedà”, ha dit.

Huch no admet que l’equip de govern faci declaracions “que no són certes”’. En un primer moment, ha explicat, “es va dir que L’Albí no havia presentat el pressupost, cosa que és falsa”. En aquest sentit, tal com ha pogut comprovar Ràdio Berga, l’any 2008 es van presentar tres pressupostos, adaptant-se al número de pàgines i exemplars que es demanaven, i per justificar una subvenció que s’havia de rebre i que finalment es va perdre. Jaume Huch demana a l’Ajuntament que faci públic i se sàpiga a quantes editorials es va demanar pressupost per veure si és, ha afegit, “per una qüestió econòmica”, tal com va afirmar la regidora de Cultura de Berga.

Huch insisteix que si no hi ha hagut acord per publicar el llibre no és per qüestions econòmiques. Una edició que no ha tirat endavant perquè l’Ajuntament de Berga ho atribueix a desavinences entre els tres hereus del berguedà Josep Armengou.

Per a Edicions de L’Albí és tan important que aquesta obra de Mossèn Armengou pugui veure la llum, que segons Huch, “el tema econòmic no ha de ser un impediment per publicar el llibre”. En aquest sentit, ha dit que si com a editorial comptessin amb el vistiplau de la família l’edició podria tirar endavant perquè L’Albí ja disposa del text íntegre, material que va rebre de l’Arxiu Comarcal. A més, L’Albí ha reivindicat sempre l’obra de Mossèn Armengou i és l’únic que ha editat obres seves: ‘Justificació de Catalunya’, ‘Petit diari de guerra’, ‘La Patum de Berga’, i ‘Nacionalisme català: idees i pensaments’. Per això Jaume Huch confia que es pugui editar el dietari: “que s’aconsegueixi un consens pel bé de la cultura de la ciutat”.

Lamenta que per una “pèssima gestió”, ha dit, no sigui possible disposar del dietari de Mossèn Armengou, i també pensa que cap dels Ajuntaments de Berga ha reivindicat prou la figura d’Armengou com a escriptor, ni ha sortit en defensa de les seves obres ni n’ha impulsat l’edició.

 

Anuncis

“La Patum és el baptisme de foc ritual que atorga a qui la sent la cèdula més autèntica de la ciutadania berguedana. Berga té en la seva Patum una seguretat de supervivència. Mentre tindrem Patum tindrem Berga. Mentre els Gegants i les Guites i l’Àliga i els Cavallets es bellugaran per la plaça els berguedans ens bellugarem pel món amb carta de ciutadania pròpia.

Cada any, el diumenge de Corpus al vespre, arrenquem un parrac de la nostra vida, enterrem un xic de nosaltres mateixos amb el darrer esbufec de la Guita. Mentre el Tirabol fa els últims espernecs els personatges de La Patum van desfilant l’un rere l’altre cap al seu repòs anyal. Els berguedans, joves i vells, els anem seguint amb la vista fins qua han tombat la cantonada de cal Quim Serra i ens n’acomiadem amb recança. D’aquí a l’any vinent.

Ells —Gegants i Nans, Guites i Àliga, Àngels i Dimonis—, herois de la història i de la tradició, retornen cada any. Hi haurà un any, però, que nosaltres no retornarem…

La plaça va restant deserta, i el seu sòl va apareixen olorosament encatifat amb les deixalles calcigades de La Patum: fulles de vidalba amb què anaven guarnits els Plens, brots d’avellaner que arboraven els ardits patumaires per protegir-se de les guspires roents, restes de fuets cremats en holocaust a la tradició…

Com un camp de batalla després d’un combat, on l’esperança d’un poble que no vol morir ha assolit una victòria més.”

Aquestes paraules duen la firma de Mn. Armengou, una referència obligada en l’any del seu centenari. La Patum de Berga serà sempre més una obra cabdal per apropar-se a la nostra festa. De Mn. Armengou és la frase lapidària: “La Patum és el miracle que Berga ha sabut fer i ha sabut perpetuar.

I per a tots els qui encara han d’esperar uns quants anys abans de poder descobrir l’obra de Mn. Armengou, recomanem l’àlbum Patum, Patum!, una introducció de luxe a La Patum a càrrec de Jaume Fígols, magníficament il·lustrada per Nèlida Fornell.

Demà en aquesta hora ja hi serem de ple. Que tingueu una molt bona Patum!

Hem encetat el 2010 i no podem fer-ho sense recordar que, enguany, es compleix el centenari del naixement d’un dels escriptors berguedans més importants de tots els temps: Josep Armengou i Feliu. En efecte, mossèn Armengou –el “capellà de Berga”, com li plaïa d’autoanomenar-se– va néixer a la ciutat de Berga el dia 18 d’octubre de 1910, exactament al carrer major, fill del sastre berguedà Pau Armengou Santandreu i d’Àngela Feliu Costa de Cal Gori de La Valldan.

Ens plau de recordar que Edicions de L’Albí l’ha reivindicat des dels seus inicis i ha estat l’editorial que més l’ha editat i reeditat sense treva al llarg de tots aquests anys. Ja l’any 1990, dins la col·lecció Biblioteca Escriptors del Berguedà, va donar a la llum el seu “Petit diari de guerra” dins el volum Prosa escollida, compartit amb Pere Tuyet i Josep M. Ballarín. En el pròleg d’aquest llibre, Josep Benet afirma, entre altres coses, que el “Petit diari de guerra” de Mn. Armengou “és molt interessant per conèixer el pensament i la vida d’un berguedà que, durant la postguerra va contribuir eficaçment al redreçament de Catalunya, molt especialment amb els seus escrits que tant ajudaren molt joves a descobrir la realitat nacional de Catalunya, negada pels vencedors de la guerra”.

Posteriorment, l’any 1994, L’Albí va editar de nou, dins de la col·lecció La Guita, amb pròleg de Climent Forner, la seva obra sobre “la festa berguedana per excel·lència”: La Patum de  Berga. Aquesta edició partia del llibre editat per les Edicions del Museu Municipal de Berga l’any 1973. Després de molts anys de trobar-se incomprensiblement exhaurida, “la reedició d’aquesta obra”, d’acord amb el prologuista, “era necessària”. Com és necessària la seva lectura si volem apropar-nos-hi amb un mínimum de capacitat contemplativa, ja que, com escriu Forner, “cal que els patumaires no es limitin a saltar i ballar, sinó que sàpiguen per què salten i per què ballen… Aquest llibre pot ajudar-los-hi talment una lectura iniciàtica.” Com diu l’autor en la seva “Notícia” introductòria: “No tot és melodia ni tot és aldarull. No tot és ritme ni tot arremolinament de gentada. Ni és pròpiament un espectacle per a ésser presenciat. És quelcom de més complex. Té moments d’un primitivisme corprenedor en els quals hom crida, hom corre, hom xiula àdhuc, és a dir, tothom qui és a la plaça fa La Patum. De cop i volta es transforma, s’enlaira: tot és simbolisme. Els crits s’han tornat melodia i l’aldarull s’ha fet ritme cerimoniós. Aleshores hom contempla, hom escolta i es deixa emportar per la tonada gairebé sense saber què.”

L’any 1996, L’Albí va posar a les mans dels lectors una altra obra molt esperada: l’edició definitiva de Justificació de Catalunya, ara amb un pròleg del president Pujol. Escrita l’any 1955, s’havia difós clandestinament fins que l’any 1979 es va dur a terme la primera edició a partir de la versió que l’autor enllestí l’any 1975, poc abans de morir. Amb tot, llavors no fou possible encara donar-la a conèixer íntegrament. Finalment, doncs, L’Albí en presentà la versió definitiva després de reestablir la totalitat del text tal com Mn. Armengou el deixà. Aquesta obra “apassionada –i apassionant– allunyada de les elucubracions universitàries i dels compromisos dels polítics”, com diu Jordi Pujol en el pròleg, fou escrita “amb una gran llibertat d’esperit, amb una gran visió de futur, amb una ferma voluntat de revisar el nostre passat per a entendre el present i construir un futur millor”.

L’abril de 2006, L’Albí va fer un nou pas encara en la seva reivindicació de l’obra i la figura de Mn. Armengou, amb la recuperació d’un altra obra important que havia estat publicada ja pòstumament de forma clandestina, l’any 1977. Es tracta del llibre Nacionalisme català (Idees i pensaments). El pròleg a la present edició és signat per Oriol Junqueras, Albert Botran i Ferran Royo, els quals remarquen, entre moltes altres idees, el fet que “el concepte de llibertat és el leit motiv de tota l’obra, valor suprem i universal que transcendeix i ultrapassa el seu significat”… I més endavant: “De la mateixa manera que Montaigne ens demanava que fóssim moderats amb la moderació, Armengou exigeix que siguem intolerants amb la intolerància. La seva obra és un clam a la resistència, a la revolta, al combat… a l’autodeterminació constant.”

Cal dir que Edicions de L’Albí desitjaria encara poder treure a la llum noves reedicions de l’obra de Josep Armengou, així com poder contribuir a l’edició dels seus papers encara inèdits, una cosa, però, que no està únicament a les seves mans. D’entre els títols de caire més local, caldria poder recuperar el llibre L’escut de la ciutat de Berga (1973) o la seva monografia queraltina El santuari de la Mare de Déu de Queralt (1971). Mentrestant, com sigui, en aquest blog podreu consultar la bibliografia completa de Josep Armengou, que va morir a la seva ciutat el dia 21 de gener de 1976, després d’una llarga malaltia.

Reprenent l’obra de Josep Armengou, avui volem dedicar una entrada al que podríem anomenar la seva “obra màxima”: Justificació de Catalunya. Escrit l’any 1955, aquest assaig es va difondre clandestinament fins que l’any 1979 es va poder emprendre la primera edició a partir de la versió definitiva que l’autor havia enllestit l’any 1975, poc abans de morir. Amb tot, aleshores no encara no va ser possible donar-la a conèixer íntegrament, i no va ser fins l’any 1996, quan es complia el vintè aniversari de la mort de Josep Armengou, que Edicions de L’Albí va publicar l’edició definitiva de Justificació de Catalunya.

D’entrada potser sobta una mica el títol de l’obra. Per què Justificació de Catalunya? És Armengou mateix qui explica, en el prefaci de l’obra, que el títol hauria d’haver estat Justificació del nacionalisme català, perquè Catalunya no necessita justificar-se. “Un poble, pel sol fet d’existir, ja resta justificat”, diu. Malgrat tot, com que en el seu moment es va divulgar amb el títol més breu de Justificació de Catalunya es va decidir mantenir-lo en aquesta edició definitiva.

Justificació de Catalunya

[Parlant del colonialisme espanyol a Catalunya] La tragèdia més gran s’escau, però, quan el poble dominador és un poble endarrerit, dropo, fanàtic i militarista, i el poble colonitzat és un poble culte, treballador, progressiu i pacífic, com en el cas de Catalunya. Aleshores, per justificar la colonització cal inventar motius ideològics, trucs com els de la Unidad española capaços de proporcionar una pseudoplataforma jurídica des d’on ensibornar els col·laboracionistes del poble colonitzat i l’opinió pública internacional. (Pàg. 51)

I volem fer la darrera afirmació, que ha de torturar-nos sempre més: el gran responsable que totes les dissorts de Catalunya, des de Casp fins a la fi del món, som i serem nosaltres, els catalans. (Pàg. 274)

L’Estat que abusa de la seva força per a desnacionalitzar un poble, cas freqüent com hem dit en els estats compostos, perd, per aquest sol fet, el dret d’existir en la seva forma actual. Així mateix, tota nacionalitat que se sent vexada i oprimida per un Estat i es veu abocada a una minva de les seves característiques nacionals per culpa d’aquest mateix Estat, té tot el dret a fer-se un Estat pel seu compte.
La sobirania no pertany a l’Estat si no és per delegació del poble, i el poble és la Nació: “Una Nació té dret a l’afirmació de la seva cultura, al desenvolupament de la seva economia, a la direcció de la seva vida” (Duran i Ventosa, L’essència de les nacionalitats). Aquest dret, el é tota Nació encara que no gaudeixi de llibertat actual, i cap Estat no pot negar-se a reconèixer-lo sense perdre automàticament tota jurisdicció sobre aquella Nació, car el dret dels Estats compostos damunt els pobles que els integren solament pot recolzar en un pacte, explícit o tàcit.
L’Estat no pot concedir ni atorgar drets o llibertats a cap Nació, car tota Nació ja té de si aquests drets. A l’Estat només li resta de reconèixer-los i no obstaculitzar-los.
Tampoc no és l’Estat qui ha de diagnosticar la majoria d’edat de les nacionalitats per a formar un Estat independent. Quan un poble vol de debò la independència té ja, per aquest sol fet, el dret de posseir-la. El fet de voler-la ja és merèixer-la, car manifesta l’eclosió de la consciència–voluntat. I si l’Estat, abusant de la seva força, es nega a reconèixer aquest dret, a la Nació oprimida no li resta altre camí que anar, sense contemplacions, a l’aplicació de la coneguda fórmula del canonge vigatà: “Poble que mereix ser lliure, si no li donen s’ho pren”. (Pàg. 149)

Desnacionalitzar-se voluntàriament és signe de degeneració i d’impotència. Només les persones frustrades han seguit aquest dissortat camí. Aquesta deserció té totes les característiques d’un crim contra natura, és una inversió espiritual. És un insult al propi naixement, és considerar-se fracassat d’origen. Renegar del passat propi és venir al món sense vinculació històrica, és venir-hi de frau. L’home que a la seva terra es constitueix en introductor d’una llengua forastera en detriment de la llengua pàtria, és importador de costums estranys que adulteren les formes de vida originals sense fer-les progressar, és un degradat i un miserable. Té obligació d’emigrar a la seva pàtria electiva, ha perdut tot dret al seu país. En tot cas, només pot reclamar vuit pams de corda i un arbre mort on penjar-se. I, encara, que es podreixi penjat enlaire, sense que el seu cos espuri contamini la mare terra de la qual s’ha avergonyit. (Pàg. 150)

L’odi de l’España Nacional a Catalunya culminà, efectivament i simbòlica, el 15 d’octubre de 1941, amb l’afusellament, a Montjuïc, d’En Lluís Companys Jover, President de la Generalitat de Catalunya.
La catalanitat d’En Companys havia estat molt discutida, i la seva actuació política encara més. No podem negar-li errades irreparables. Espanya, però, va encarregar-se de redimir-lo dels seus errors i fer d’una personalitat discutida un màrtir indiscutible. Un Visca Catalunya! de cara a la mort i una descàrrega de fuselleria espanyola van situar-lo definitivament al martirologi de la Pàtria.
L’Espanya històrica no afusellava el cap de l’Esquerra, ni l’antic advocat de la FAI, ni tampoc el revoltat del 6 d’Octubre: afusellava El President de la Generalitat, afusellava Catalunya. Si s’hagués tractat de Prat de la Riba o de Puig i Cadafalch, els hauria afusellats igualment.
En la persona de l’honorable Lluís Companys i Jover tots els catalans ens sentim afusellats. (Pàg. 138)

D’argument que valgui la pena contra la possibilitat de la separació només n’hi ha un, i no pas d’ordre exterior: que Catalunya vulgui. Aquesta és l’única dificultat i no pas petita. (Pàg. 265)

I volem fer la darrera afirmació, que ha de torturar-nos sempre més: el gran responsable que totes les dissorts de Catalunya, des de Casp fins a la fi del món, som i serem nosaltres, els catalans. (Pàg. 274)

JosepArmengouL’any que ve farà cent anys del naixement de Josep Armengou (Berga, 1910-1976) i des d’aquí ens agradaria que aquest centenari no passés desaparcebut. És per  això que li volem dedicar unes quantes entrades al bloc i recordar ni que sigui una petita part de tota la feina feta. Per encetar el nostre homenatge particular a Josep Armengou parlarem d’un dels seus llibres, NACIONALISME CATALÀ: Idees i pensaments (Edicions de L’Albí, 2006).

Editat per primera vegada clandestinament l’any 1977, aquest llibre recull tot un seguit de textos de Josep Armengou —escrits com sempre amb un estil clar, directe, sovint implacable—, que són en origen una tria molt representativa i oportuna de les seves idees i els seus pensaments. I el que és més trist de tot: han passat més de trenta anys i conserva plenament la vigència. Aquestes “idees i pensaments” són un cop de puny a la injustícia i a l’immobilisme. La llibertat és el seu leit-motiv principal: “Un clam a la resistència, a la revolta, al combat… a l’autodeterminació constant.”

Cadascun dels pensaments que desgrana Mn. Armengou en aquest llibre es podria desenvolupar i donar lloc a una obra independent. Aquest Nacionalisme català constitueix, però, per la seva estructura, el cas oposat al llibre de consum, que sovint consisteix en una petita part de contingut ideològic i la resta és propaganda de la pròpia idea.

Armengou exposa, amb sentències aforístiques i sense embuts, la seva visió del nacionalisme, la política catalana, la llengua, Espanya, la monarquia, la diferència entre Nació i Estat, la lluita de classes, la independència, etcètera. El declarem lectura obligatòria.

Nacionalisme català

“La  sobirania no pertany a l’Estat, sinó a la Nació. Aquesta la delega a l’Estat. Però l’Estat, de si, no és una sobirania, sinó un servei. El fracàs ha estat de convertir un servei en sobirà absolut i absolutista.”

“La nació colonitzada no té paraula en el diàleg mundial. La llengua antiga dels catalans no ressona a l’ONU. Hi parlen espanyols per nosaltres. I si s’escau que el representant de l’Estat espanyol és un català, haurà hagut d’abdicar prèviament a la seva personalitat catalana. No hi parlarà com a català, sinó com a espanyol i en la llengua dels castellans. Com un castellà més, hi representarà i defensarà el muntatge abusiu, l’Estat espanyol, que ens colonitza.”

“Un home a qui han privat la llibertat externa pot continuar essent un home mentre interiorment no renunciï a la llibertat. L’home que es resigna a renunciar a la llibertat és una bèstia. Un poble que ha renunciat col·lectivament a la llibertat és un parc zoològic.”

“Per això el dret de sobirania que l’Estat espanyol s’atribueix sobre Catalunya és fals, tant per l’adquisició —la força de les armes—, com per l’exercici —un colonialisme destructor del país—. L’Estat espanyol és l’enemic número u dels Països Catalans […].”

“Si la independència dels Països Catalans fos un somni burgès és possible que la nostra burgesia l’hagués intentada seriosament. Però, curta d’horitzons, com a negoci s’ha estimat més el proteccionisme centralista. I tan car com li ha costat i li costa!”

“Cap país no ha pogut alliberar-se del colonialisme espanyol sense la violència. Tot fa pensar que Catalunya no serà el primer. No hem pas triat nosaltres aquest camí, sinó que ens ha estat imposat. Potser és l’última trampa que ens para el colonialisme espanyol. Cal preveure-ho. Però potser no tenim altre camí. La qüestió, en aquest cas, no seria quin camí seguirem, sinó com el seguirem millor per arribar a terme. Aleshores, l’equivocació d’Espanya haurà estat de posar Catalunya en aquesta contingència.”

“Espanya és l’intent de realització d’un mite. En ella els uns viuen la unidad i de la unidad, mentre que els altres la patim i encara hem de finançar-la. Espanya és un país frustrat. És l’intent d’un impossible. El fet que la llibertat no sigui possible a Espanya no és un argument contra la llibertat: és un argument contra Espanya.”

“La monarquia no és el règim tradicional d’Espanya, sinó el règim traïcional.”

“Sentimentalment, és clar, tots voldríem que el Barça fos campió cada any. Migrada hegemonia. […] Si pensàvem amb el cap potser començaríem a escatir la conveniència que tots els equips catalans se separessin de la Lliga espanyola. La independència esportiva també forma part de la independència nacional. Això, ara com ara, sona a utopia. De totes maneres, ens convindria deixar de tenir el futbol com a primera vivència comunitària i començar a pensar en coses més importants. Hem confiat la defensa de Catalunya a uns equips de futbolistes, la majoria dels quals ni catalans no són. A Catalunya, en lloc de pagar futbolistes, potser li hauria valgut més pagar guerrillers.”

“Tothom qui mani a Catalunya llevat dels catalans ho farà malament. Governarà com a colonitzador […]. Els catalans hem de tenir la  nostra pròpia política. Hem d’anar en compte a no deixar-nos obsessionar pels problemes interns de la política espanyola. La política espanyola no és mai la política catalana.”

“No n’hi ha prou per a Catalunya d’assolir un grau de cultura i de civilització notable. Cal que aquesta cultura i aquesta civilització siguin catalanes. Cal fer homes i fer catalans; fer un poble i un poble català. Això és previ a tota acció política.”

Categories

Twitter

Error: Twitter did not respond. Please wait a few minutes and refresh this page.

estadístiques

  • 13,416 visites
Octubre 2017
dl. dt. dc. dj. dv. ds. dg.
« set.    
 1
2345678
9101112131415
16171819202122
23242526272829
3031  

Què porta més clics

  • Cap

Pàgines