Reproduïm l’article que Jordi Capdevila dedicava a Jocs de llit, de Llorenç Puig.
Avui, 10 de març de 2011
JOCS DE SEMPRE
Categoria: Crítica
Les nanses de les utopies
Citem alguns fragments de la ressenya que Xavier Cortadellas dedicava aquest dissabte a Presència a Jordi Cussà.
LES NANSES DE LES UTOPIES
“Jordi Cussà situa A reveure, Espanya a la Catalunya del 2038, vint anys després de ser independent, però igual de mediocre”
És sabut que a Jordi Cussà li agrada escriure com aquell que fa un thriller: La serp, L’alfil sacrificat, El noi de Sarajevo… Passen moltes coses a les seves novel·les, la seva prosa és més aviat cantelluda i directa, no gaire lírica, però eficaç; convidaria força més a continuar llegint que no a rellegir, si no fos que la trama de molts dels seus capítols –in media res-, també els vint-i-set d’A reveure, Espanya, obliguen a rellegir el lector que vol estar atent: llavors, és quan es descobreix millor el treball d’orfebre de Cussà, la seva ironia, la seva capacitat de síntesi, la seva velocitat narrativa, la tria acurada dels adjectius. Els que utilitza, per exemple, per descriure Llibert, subcosí de Sophie, la protagonista d’aquest últim llibre: “Era alt com un pollancre i ros com els rostolls, i es mirava el món amb uns ulls vius com grans de raïm molsuts i un somriure llaminer com formatge fresc.” Alguns dels contes de Contes d’onada i de tornada acaben amb un poema; també hi acaba A reveure, Espanya. El signa Blanca Martorell Cervantes, la primera presidenta de la Catalunya lliure; no gens casualment, recorda un poema de Foix.
[…]
“Cal agafar-se a les utopies imperfectes perquè són les úniques que tenen nanses”, escriu Blanca Martorell. La independència de Catalunya també ho és- D’aquí que tot plegat sigui volgudament ridícul, un xic irrisori, poc èpic, una comèdia de la mediocritat d’aquest nostre temps, en què només com alguns com en Jaume de can Llorets tenen ous, perquè viuen en un mas tant del vell Empordà que sembla de la profunda Catalunya profunda, com deia un personatge de La novel·la de les ànimes.
Jordi Estrada
Barcelona. 1976. Una de les primeres manifestacions després de la mort del dictador. Des d’un balcó d’un pis del carrer de Balmes, una dona crida a favor de la llibertat. Té seixanta-vuit anys. Tot i el seu delicat estat de salut, es manté vital i atractiva com quan de jove havia estat alumna de Pompeu Fabra. Però morirà el mateix any. És Mercè Figueras, el gran amor de la vida de Màrius Torres, que li va dedicar nou poemes, titulats Cançó a Mahalta, a més de referir-s’hi en almenys vuit poemes més. «Corren les nostres ànimes com dos rius paral·lels. Fem el mateix camí sota els mateixos cels», comença el primer, ja per sempre indissociable de la música exquisida amb què el va popularitzar Lluís Llach en la que potser deu ser la seva millor cançó.
Torres era de Lleida. Figueras, de Girona. Mai no van arribar a veure junts ni el Segre ni l’Onyar. No van poder acostar les seves vides calmes. Entre els dos hi havia una terra de xiprers, metges i palmes. Les seves vides van transcórrer com dos rius paral·lels. Va ser al sanatori antituberculós de Puig d’Olena, on també van passar-hi una temporada Antoni Tàpies i Josep Maria Castellet.
Poques muses hi deu haver hagut inspiradores de poemes tan bells com la Mahalta que Torres va batejar amb el nom de la dona de Ramon Berenguer. Sembla increïble que sorgissin textos d’una serenitat tan accentuada com els de la ploma de Torres en un ambient tan dramàtic com el que es va viure al sanatori, on el poeta republicà va entrar el 22 de desembre del 1935. La sensació es torna més potent després de llegir Rius paral·lels, la primera novel·la de Jordi Estrada (Manresa, 1958), un cant a la vida, l’amor, l’amistat, l’esperança i el poder vivificador de l’art, malgrat els embats de la malaltia i la guerra. Estrada s’ha passat vuit anys immers en l’univers de Torres abans d’enllestir aquesta ficció lírica. Amb una sensible lectura de l’actriu Aina Huguet, es va presentar el mateix dia (seixanta-vuit anys després) i al mateix lloc de la mort del poeta nascut fa cent anys: 29 de desembre, Puig d’Olena. Lamentablement, Torres va morir de tuberculosi dos anys abans que es descobrís el primer medicament capaç de combatre la malaltia. Ara Estrada ha recreat literàriament la seva vida no sé quants anys abans que algú (ni TV3 és la BBC ni en aquest país es potencia prou la memòria històrica) la dugui al cinema.
(Article de Xevi Planas publicat diumenge passat a Presència)
____________
Un fragment de l’acte de Puig d’Olena el 29 de desembre. Aina Huguet recita Màrius Torres:
Una novel·la sobre un futur independent
Citem la crítica de l’Anna Carreras publicada el 15 de gener al suplement de cultura de l’Ara, Time Out.
L’expressió “a reveure” reforça un comiat cap a alguna entitat a qui s’espera tornar a veure, encara que sigui en somnis. El joc irònic de Jordi Cussà (Berga, 1961), autor de novel·les com Cavalls salvatges (2000) i Clara i les ombres (2007) i de reculls de narracions com l’encara recent Contes d’onada i de tornada (2009), està servit i sobretot ben amanit. Cussà també ha investigat la poesia i el teatre i ha traduït uns quaranta llibres. En aquesta novel·la se’ns emporta (oh, il·luminats!) a l’any 2038, en una Catalunya que celebra vint anys d’independència, des de la Setmana Màgica d’abril del 2018. Obra política o històrica –dos serrells que hi són però que no devoren la trama–, A reveure, Espanya es perfà com una intriga psicològica amb un parell d’enigmes torbadors. No hi ha divertimento sense reflexió: l’enjogassament d’un llenguatge antic, nostrat, de soca-rel va de la mà d’una cadena de pensaments aguts sobre la condició humana. Els núvols plouen i les dones ploren. Els morts són font d’energia i estalvi dels boscos, els viatges es fan en trens ultraveloços, les estacions s’han allargassat, la bisexualitat és el pa de cada dia, es va a treballar amb bici electrònica, els nens traginen el portàtil a escola, es fan cursos de pagesia sostenible, motors d’hidrogen, seleccions esportives catalanes… Amb PDA al costat d’àdhucs, escudelles i minicàmeres, correus electrònics i vi ranci, noms híbrids com Queralt Mahmud o Ponç Sancho, al llibre –com en l’ànima catalana– no hi ha tovor ni radicalitat: hi ha coherència, humanitat i un increïble sentit de l’humor. El guió de la protagonista sobre la proclamació de la independència és el llibre mateix de Cussà: “Personatges reals vius amb diàlegs inventats”. El lector farà bé d’abandonar la idea de la ciència-ficció, i resseguir la novel·la com si fos una crònica descriptiva d’un lloc més amè i realista. I desitjable: una pel·lícula viscuda en comptes de filmada.
LA FEINA (BEN) FETA
Citem l’article de Llorenç Capdevila aparegut diumenge passat al Regió7
LA FEINA (BEN) FETA
Si ara mateix les lletres manresanes tenen un patriarca (en el sentit de persona venerable, d’una gran autoritat moral), aquest és sens dubte Josep Tomàs Cabot. Per constatar-ho només cal que llegiu (o, simplement, que fullegeu) les més de sis-centes pàgines del seu darrer llibre: La feina feta: Memòries professionals (L’Albí, 2010).
En aquest llibre, el Premi Bages de Cultura de l’any 2006 fa balanç de la seva vida professional, i el resultat és sorprenent. Ja a la primera pàgina es defineix com a periodista, assagista, novel·lista i professor d’Història a la universitat; però també com a metge, pensador marxista, divulgador de la ciència, estudiós del llenguatge i expert en música clàssica. Jo hi afegiria, a més, una etiqueta que n’agrupa moltes de les anteriors: humanista. Perquè si alguna cosa defineix la trajectòria vital i professional de Josep Tomàs Cabot és l’interès per totes les branques del coneixement.
És impossible, en l’espai de què disposo, fer ni tan sols una aproximació a l’extens, precís i documentat repàs que fa Tomàs Cabot del seu pas per diferents universitats (des de la facultat de Medicina a la de Periodisme, passant per Filosofia i Lletres), o de la seva tasca al capdavant de la prestigiosa revista Historia y Vida (que va dirigir durant uns anys), o de les col·laboracions en diferents diaris (com ara La Vanguardia o Regió 7), o de la vintena llarga de llibres publicats (en castellà i en català, la major part novel·les), o de la relació amb personalitats que l’han marcat profundament (García Viñó, Néstor Luján, Miquel Crusafont, entre molts d’altres), o, fins i tot, dels treballs inèdits que guarda al seu arxiu particular (entre els quals, la seva tesi doctoral sobre el llenguatge científic).
L’home complex que hi ha al darrere de la seva obra, tot i que no és l’objectiu principal de les memòries (que, en matèria íntima, són discretíssimes), s’entreveu aquí i allà. Ell mateix es considera un intel·lectual singular i de fermes contradiccions: literat amb formació científica, catalanoparlant que ha hagut d’escriure bona part de la seva obra en castellà, burgès d’idees més aviat esquerranoses.
Vista la quantitat de material (originals manuscrits, retalls de premsa, etc.) que Josep Tomàs Cabot conserva, crec que no seria cap disbarat plantejar-se una exposició retrospectiva al Centre Cultural del Casino que oferís una visió global d’aquest humanista i treballador incansable, poc amant de l’autoelogi, que, si mai no ha tingut el reconeixement que es mereix és segurament perquè, com va dir a García Viñó en una carta del 1971: “la República de las Letras no es más que una gran casa de locos donde todos dicen yo, yo, yo”.
L’enamorat i el dimoni
Avui, 30 de desembre de 2010
La llúpia albina 
