Categoria: Poesia
Poesia ran de terra
Citem l’article de Llorenç Capdevila al Regió7.
La proximitat dels versos del navassenc Rossend Sellarés està a l’abast de tot públic, fins i tot d’aquells lectors poc avesats a la poesia
El navassenc Rossend Sellarés era, fins fa poc, un poeta inèdit. Ara, com en el cas de tantes altres iniciatives literàries gestades a la Catalunya central, ha estat l’editorial berguedana l’Albí qui ha propiciat l’aparició del recull titulat Un fil de veu, amb encertada coberta de Valentí Gubianas i pròleg afectuós de Climent Forner. Bregat en el terreny atzarós i tot sovint desagraït dels modestos (o no tan modestos) concursos literaris que es convoquen arreu del país i guanyador habitual d’aquesta mena de certàmens, Sellarés ens presenta, per fi, un tast de la seva poesia en forma de llibre. Fins ara, per conèixer els seus versos calia assistir a un dels recitals que, al costat d’una colla d’amics rapsodes (Ramon Carreté, Dolors Claret, Josep Vilarmau i Assumpta Santacreu), ofereix de tant en tant, aquí i allà.
En la presentació manresana que se’n va fer el 10 de març passat, amb l’aixopluc d’Òmnium Bages i en el marc del Centre Cultural del Casino, la quarantena d’assistents va poder seguir la presentació clara i sincera de Joan Vilamala, que va destacar la proximitat dels versos de Sellarés, molt a l’abast de tota classe de públic, fins i tot d’aquells lectors poc avesats a la poesia. Vilamala, que va repassar les diferents parts del llibre, també va destacar el treball amb el llenguatge que hi ha en molts dels poemes, com ara “Si em prens la mà”, escrit exclusivament amb monosíl·labs, o bé “Era i encara és”, on a cada vers hi ha algun mot acabat en “era”. La mateixa ge-nerositat de les paraules de Vilamala és present en el pròleg signat per mossèn Climent Forner que, fent un símil viní-cola, duu per títol “Vinya ben veremada”, i presenta als lectors “l’aroma temperada del celler al qual se’ls convida a entrar”. Quan recorda les col·laboracions de l’au-tor a la revista El Ressò, de Navàs, on Sellarés publicava jeroglífics i mots encreuats, Forner no s’està d’afirmar que “continua sent aquell infant entremaliat [···] jugant amb els mots com si tal cosa”. A més, Forner comenta la qualitat i l’encert dels referents poètics citats a Un fil de veu (des de Josep Carner fins a Narcís Comadira, passant per Salvat-Papasseit i Martí i Pol) i destaca la musicalitat i la varietat formal dels poemes, que van del vers lliure al decasíl·lab.
Un fil de veu s’estructura en cinc parts, que mostren l’àmplia varietat temàtica del recull. La primera (Totes les flames) inclou tres subapartats que parlen de la comunió amb el paisatge (La terra), de la pàtria (La falç) i del món en què ens ha tocat viure (El pa). A la segona (Xarop de tinta) exposa algunes idees interessants sobre la creació poètica i inclou algun poema agosarat com ara Il·lícits límits, tot ell escrit utilitzant tan sols la vocal i. La tercera part (L’espiral del temps)recrea el tema clàssic de la inevitable fugacitat de les hores. A la quarta (Viraranys del laberint) recupera una de les metàfores més fèrtils de Salvador Espriu per reflexionar sobre la vida. I a la cinquena (A flor de pell) s’ofereixen poemes al voltant de l’amor i l’amistat.
La poesia que trobem a Un fil de veu és una poesia situada ran de terra, nítida i entenedora, que, en paraules de Climent Forner, “agradarà a la gent”.
La segona ombra / Second shadow
Aquest dissabte passat vam presentar amb èxit a Sant Feliu de Guíxols la primera obra en català de la poeta catalanoirlandesa Maria Wallace (Maria Teresa Mir): La segona ombra / Second Shadow.
Citem l’article d’Eva Vàzquez aparegut al diari Avui.
El vent d’Irlanda
La gironina Maria Wallace, establerta a Dublín, recull els seus poemes anglesos en edició bilingüe
A Dublín, on viu des de fa més de quaranta anys, és la Maria, però quan torna a Sant Feliu de Guíxols per veure la família, li diuen Teresa, encara que ella, per a la intimitat, preferiria el nom compost, Maria Teresa, i per als seus poemes, el nom de casada amb què sempre els firma: Maria Wallace. Accepta aquestes duplicitats perquè la seva és una història de desdoblaments, que comença amb l’abandonament de la seva terra en plena postguerra i que culmina amb la substitució de la llengua materna per la del país d’acollida. “Volia trobar-m’hi com a casa, a Irlanda, per no sentir-me desplaçada, per això he acabat escrivint en anglès encara que no sóc ni d’aquí ni d’allà: les meves lleialtats estan dividides”, explica aquesta autora que mai no ha pogut escriure en català, no amb la fluïdesa que voldria: “La poesia ha de ser com aigua de riu, ha de tenir aquella musicalitat, i només m’hi acosto en anglès.” Maria Teresa Mir i Ros, el nom complet que va rebre a Platja d’Aro, on va néixer fa 74 anys, en plena Guerra Civil, ha hagut de construir-se dia a dia la identitat dins d’una permanent fricció, és a dir, de l’assumpció de la seva existència dividida, i l’única possibilitat d’aixecar-hi un puntal per donar-hi sentit ha estat l’escriptura, com anys enrere va ser-ho la pintura. La seva obra poètica, voluminosa, seriosa i reconeguda amb alguns dels premis més importants d’Irlanda, com el Hennessy Literary Award a la millor peça d’un autor emergent, l’any 2006, tot just ara veu la llum en forma de llibre, en una edició bilingüe, en anglès i català, que ha publicat el segell L’Albí i que la mateixa autora presentarà avui a la Casa Irla de Sant Feliu (18 h), acompanyada del també escriptor Xavier Colomer Ribot, que ha tingut cura de l’edició de l’obra i n’ha redactat l’epíleg.
Superstició i record
La segona ombra, el primer llibre de Maria Wallace (fins ara els seus poemes només havien aparegut esparsos a revistes, diaris i antologies), és doncs tot un descobriment: per la trobada inesperada amb una poesia potent i emotiva, empeltada d’imaginari celta, supersticions i rondalles de pedregar com els que reuneix a la primera secció, ‘La persistència d’allò que es recorda a mitges’, però també de la melancolia davant els paisatges de la infància, dels llocs estimats, els que aplega a la segona part, ‘El blau de la distància’, i fins i tot de records, imatges, viatges, històries menudes amb misteri a dins que engloba a la tercera secció com ‘Empremtes i marques d’aigua’. Són poemes escrits fa un cert temps, quan l’atreia una estructura més narrativa, que darrerament ha decantat cap a una mirada més concisa, “més espiritual”, diu ella. També hi ha revelació en la descoberta de l’autora mateixa, aquesta escriptora que als deu anys va fugir de la misèria de la postguerra emigrant amb la família a Xile, i que no va tornar a Catalunya fins que va complir els divuit anys, just per enyorar-se també d’Amèrica i no sentir-se ja d’enlloc. A Sant Feliu, on va establir-se en el retorn, l’hivern era massa llarg, així que va acostumar-se a aprofitar-los per viatjar, a França, a Alemanya, a Anglaterra, a Irlanda finalment, on va casar-se i va plantar noves arrels. Des de llavors, ve només per les vacances, a casa de la germana, i aquest poc temps quasi sent nostàlgia també del vent glacial d’Irlanda.
TRES POEMES DRAMÀTICS
Abans d’engegar de ple amb les novetats de març, recuperem una de les perles del fons editorial: Tres poemes dramàtics, de Iannis Ritsos, traducció de Joan Casas.
Aquests Tres poemes dramàtics tenen com a protagonistes, respectivament, Ismena, Crisòtemis i Helena. Les dues primeres són les germanes petites que Sòfocles va inventar per a les seves heroïnes: Antígona i Electra. La tercera es la dona de l’atrida Menelau que va ser raptada per Paris, fill de Príam, rei de Troia, fet que va causar -com tots sabem- la guerra que es troba a l’origen de la nostra pobra i trista imaginació poètica.
A través d’elles Ritsos se’ns adreça, amb veu de dona, des d’algun singular replec de la història on el món antic i el modern, el mite i la memòria recent, conviuen amb una normalitat absoluta.
Els textos que configuren aquest llibre formen part d’un volum de l’obra completa de Ritsos, constituït tot ell per textos que comparteixen la mateixa sigular opció formal, i que el poeta va voler caracteritzar amb un títol global: La quarta dimensió. Per a molts crítics es tracta de la seva obra mestra.
Una mica sobre Iannis Ritsos…
Nascut a Monemvassià, al Peloponès, el 1909, i mort a Atenes el 1990, és un dels escriptors grecs més importants del segle XX. Autor de més d’un centenar d’obres poètiques, de nou volums de prosa narrativa, de quatre peces de teatre i de diversos estudis i traduccions, la seva obra ha sobreviscut al pas del temps i de les modes, i a l’ensulsiada de la idea comunista, que va ser la seva. La seva singular veu poètica no para de guanyar lectors, a Grècia i fora de Grècia.
Recomanem la ressenya que en fa Pere Ballart
CARLES CAMPS MUNDÓ I EL PREMI CARLES RIBA
Carles Camps Mundó ha estat guardonat amb el Premi Carles Riba de poesia, pel poemari La mort i la paraula. Des d’aquí li volem fer arribar la nostra enhorabona.
Aprofitem aquesta bona notícia per parlar d’un dels llibres de Carles Camps: Com els colors a la nit (primera edició d’abril del 2006)
Com els colors a la nit aplega un conjunt de proses, en general breus, d’un autor dedicat gairebé exclusivament a la poesia. Amb un to eminentment líric, que l’acosta al món del poema en prosa, però sense identificar-s’hi del tot, aquest llibre recull tota una sèrie d’aspectes que la poesia de Carles Camps Mundó acostuma a rebutjar en benefici d’una voluntat d’abstracció extrema. En els seus poemes, d’arrel filosòfica, els trets biogràfics, la descripció de la naturalesa o les referències culturals, només hi són d’una manera implícita, com a necessitat expressiva de fons que no aflora gaire sovint a la superfície del text. Per contra, en les proses de Com els colors a la nit, tot aquest món contingut en els poemes, però gairebé mai patent en la formalització, es fa explícit i conforma els fragments d’una possible biografia, fonamentalment intel·lectual, d’un personatge que no coincideix necessàriament amb l’autor. Aquestes proses, sempre atentes als sentiments, als detalls, a les observacions i les referències concretes, serien, doncs, el revers necessari d’una experiència lírica bàsicament conceptual.
Citem SAM ABRAMS parlant de Camps i d’aquesta obra en particular:
Carles Camps Mundó és indiscutiblement una figura central de la plana major de la poesia catalana actual. La seva obra madura es divideix en dues èpoques: els deu anys entre L’absent (1989) i Dies de nit (1999) quan escrivia una poesia d’idees, una poesia analítica i conceptual de gran precisió i sensibilitat, i els dos anys que porta a partir d’El llibre de les al·lusions i Un moviment quiet (2004) quan el poeta ha sentit una pregona necessitat interior de baixar al detall de la vida, de crear una poesia que s’acostés més als referents realistes que motiven el seu discurs en el fons.
I gràcies a la publicació recent de Com els colors a la nit, un recull de proses breus, ha fet una passa més en la decidida direcció de l’explicitació. Que ningú es pensi que estem davant el típic aplec de «proses de poeta». Cal veure aquest nou llibre de Camps Mundó com Días cruciales en América de Walt Whitman o El rumor del tiempo d’Osip Mandelstam, és a dir, com proses d’origen autobiogràfic que serveixen de complement o extensió de les reflexions existencials i estètiques que trobem a la seva obra poètica.
Com els colors a la nit té un riquíssim ventall temàtic que va des de fragments d’una teoria global de l’art fins a comentaris sobre la funció vital de l’olfacte, passant per consideracions en profunditat sobre el naixement de la consciència, l’alteritat i l’amor, el dolor de la memòria, el desengany, la culpabilitat, la Guerra Civil, l’exercici del poder, la pèrdua i la mort, el llenguatge, la mirada, la natura, el món oníric o l’anhel de totalitat.
La prosa de Camps Mundó és nítida i subtil. Tots els textos s’han de llegir a poc a poc i molt atentament. En aquest sentit, es tracta d’un llibre que ens exigeix als lectors un canvi de ritme vital per accedir-hi. Hem de deixar de banda l’acceleració de la vida actual per poder assaborir degudament les propostes de Camps Mundó. A més, és un llibre que ens demana reflexió perquè totes les proses es fonamenten, al capdavall, en l’anàlisi i el pensament.
Per una altra banda, cal destacar la gran diversitat de tècniques literàries que empra Camps Mundó al llarg del llibre. Ens trobem amb quaranta creacions literàries de l’autor que se’ns presenten formalment com a monòlegs, diàlegs, contes breus, proses poètiques, anotacions de dietari, notes de quadern d’escriptor, cartes, assaigs personals, etc. La diversitat de tècniques és un element que enriqueix la profunda unitat del conjunt. Curt i ras: Com els colors a la nit és una petita obra mestra.
ÈXTUM
El compositor i guitarrista Pòlit Miró (Berga, 1959) ha editat un nou treball discogràfic: Èxtum, música inspirada en el cicle de la Patum de Berga.
Després de l’edició del disc De Patum a Patum (2007), el compositor berguedà ha reprès, des d’una altra perspectiva, l’obra musical Íntum, editada en CD l’any 1998. A partir d’aquest disc, Jaume Huch va escriure els poemes que formen Patumejant (2009), que finalment van donar peu a aquesta nova aventura de Pòlit Miró, amb la qual ha completat una trilogia musical dedicada a La Patum.
Ara, doncs, amb la seva guitarra de protagonista, Pòlit Miró ha afrontat amb Èxtum el repte d’oferir una lectura renovada del seu treball, dedicat al seu amic i també músic berguedà Xavier Escobet (Berga, 1959-1997).
En aquesta ocasió, Pòlit Miró ha comptat amb la col·laboració de Jaume Huch (textos i recitació), que ha escrit unes proses poètiques a partir de l’obra musical, incloses en el disc, i també de Manel Escobet, autor d’un muntatge fotogràfic, que acompanya la música al llarg del concert.
L’estrena d’aquest espectacle va tenir lloc el dia 22 de setembre a la Sala Luz de Gas de Barcelona. El músic berguedà va interpretar en directe amb la seva guitarra, sobre el fons musical enregistrat de la composició, els nous temes que formen el disc.
D’altra banda, i de forma simultània a la música, es va projectar damunt d’una pantalla circular, bastida en el suport d’una gran reproducció del Tabal de la Patum, el muntatge fotogràfic realitzat per Manel Escobet.
El concert, de caràcter benèfic, que va servir també per a presentar el cd en societat, va estar organitzat per la Fundació Portal de suport als nois i noies amb patologies duals i a les seves famílies.
Unes 250 persones van restar seduïdes per la poesia que, d’inici a fi, desprèn aquesta espectacle, que ara els seus promotors tenen la intenció de poder exportar a altres indrets de Catalunya. Properament, està prevista una actuació a Manresa i a diversos pobles del Berguedà.
EN DESORDRE
Uns quants poemes més de Josep Grifoll. Aquesta vegada, del primer recull: En desordre.
1994
Tinc els teus cabells lligats a la memòria
com un gos a la porta del llit. La mort
al rebost pentinant-se amb corbs un setembre.
Fumo negre, herba taupera,
i tinc la boca blanca i plena d’algues miserables,
testimonis de la seva inexistència.
He vist la desesperació sense desesperar-se,
morts confosos entre els vius enmig dels llots,
el moviment dels ventres que engendraven
nous poetes, noves musaranyes i altres armadillos.
No sóc cap poeta ni tinc cap secret
i avui tampoc tinc gana. Fabrico nostàlgies.
Vaig i vinc. M’aprimo les ànsies.
Mastego desastres. Repasso paisatges.
No dic res, ja ho sé:
m’enganxo amb paraules
les ales trencades.
…………..
QUAN TU NO HI SIGUIS
Una forquilla de memòria
em servirà l’alè
quan tu no hi siguis.
M’aturaré de tant en tant
per escoltar
la pinta del record
com et pentina.
Jo aniré barbut i escabellat
quan tu no hi siguis.
Al fons del vent
apilaré llunes i grills
quan tu no hi siguis.
Tindré pressa i estaré de part dels morts
i t’escriuré poemes
d’òlibes i boires.
No m’acomiadaré.
…………..
La vida: una flexió imprecisa entre dues morts
Lluny de qualsevol lloc, al Calidoscopi de COMRàdio
El passat 26 de juliol, Lluny de qualsevol lloc, el primer recull de poesia de Xavier Gonzàlez-Costa va ser el protagonista del programa Calidoscopi, que Lluís Marrasé condueix a ComRàdio.
El podeu escoltar aquí: Lluny de qualsevol lloc
DE PARAULA
El Josep Grifoll és un d’aquells personatges difícils de classificar. Creador, entre d’altres, del “projecte-alter ego” Grill Art és fotògraf de laboratori –ens diu que “el clic no té res a veure amb el clac”–, pintor en constant (r)evolució, drapaire amateur i cercador incansable encara no sap ben bé de què. Tan pot fer-te una escultura amb tot allò que ha tret d’un contenidor com una performance amb una taula de planxar i un grapat de forquilles. Ha exposat a França, els Estats Units, Anglaterra i Casserres i rodalies.
Aquest, DE PARAULA, és el seu tercer llibre de poesia (els altres dos: En desordre (2004) i Dels anys beguts (2006), publicats també per Edicions de L’Albí). Darrerament ha estat inclòs dins el projecte de la Institució de les Lletres Catalanes “Catalan Poetry: 8 centuries in 20 mins”, on, a cura d’Enric Casasses i juntament amb Pascal Comelade, ha interpretat tretze poemes de tretze autors des de fa vuit segles. Continua defensat l’alegria com a modus vivendi i li agradaria ser recordat com “un bon tiu”.
De mostra, res millor que un parell de poemes:
Ara em ve al cor allò que sempre em deies,
que no arrenqués els fulls de la llibreta a mig escriure,
que mai se sabia.
I penso on deuen ser tots aquells fulls
i quanta raó tenies.
Si els tingués, et sentiria més a prop, segur:
parlaven tots de tu
(per això n’estripava tants: no hi havia frase
que t’arribes a la sola de la sabata).
I em ve al cor, com tan sovint m’hi véns
habitant les coses més senzilles,
aquests petits detalls,
els constructors de l’enyorança,
aquesta que em blega,
la columna vertebral de la malenconia.
Sí, com quan solíem imaginar tots els veïns del bloc,
l’un al costat de l’altre dins el seu llit de matrimoni,
amb un llibre cada un, i ens feia gràcia pensar
com podien arribar a ser tan estranys
i no escriure com fèiem nosaltres. Ells, llegint.
Després, s’apagaven els llums de totes les habitacions,
i, mentre ells es donaven l’esquena, nosaltres,
que no érem tontos, preferíem fer l’amor.
És per això, suposo, que ara escric el que escric…
fa tanta por apagar aquest llum quan el llit és glaçat
i no s’acaba mai perquè no hi ets i jo tampoc del tot…
Hi ha una cosa, però, que fa que no em mori del tot,
mig consol de teranyina on agafar-me en nits com aquesta:
nosaltres, no ens vam donar mai l’esquena,
érem de veres.
————-
———————————-
Es veu que
quan hi ha guerra,
si no hi vas,
et maten.
PATUMEJANT
El Pòlit i el Jaume en acció:
La llúpia albina 