You are currently browsing the category archive for the ‘Uncategorized’ category.

Citem un article de Jordi Arbonès a “El dimoni“:

EL FINAL DE LA GASTRONOMIA

Escric escoltant l’Hallelujah de Leonard Cohen i bec de vi dels Costers de Berga. Fa temps que vivim immersos en una allau de llibres de cuina, que els llibres de cuina han esdevingut d’autoajuda, místics i, fins i tot, profètics: temàtica modernitzada que ens encara amb l’obscuritat de no haver entès mai la naturalesa humana. Havien d’arribar els cuiners; subespècie maleïda durant segles, perquè, ara, els nous emperadors, ens descobreixin qui som, cap a on anem i, sobretot, perquè no anem enlloc tot i voler anar-hi. Us parlo d’un llibre revelador que prové dels fondals del coneixement humà i que qüestiona als gurus de la gastronomia, que, gràcies a les seves sentències, ens retorna a la nostra essència humana.

No em toquis els fogons! (editorial Albí) és l’únic llibre que quedarà després de l’apocalipsi que prometen els maies després de 2012, aquest text romandrà més enllà de la tempesta solar que rebentarà les comunicacions humanes. Això serà perquè és un llibre blindat amb humor que ha nascut amb la pàtina de ser de culte; conté un saber que sobrepassa als filòsofs antics i als moderns. Aquesta obra, feta per dos experts de la vida com són Jaume Fígols i Francesc Murgadas (amb il·lustracions de KAP), ens alliberarà després de la catàstrofe final -ells només són missatgers, escribes dels déus. Escrit com una mena de diccionari, és metafòric, cosmogònic i algorítmic, recorda al Nietsche de la primera època i també al Tomàs de Quincey de la darrera. S’hi resumeix la vida, una fonda filosofia navega dessota d’ironies planeres i d’humor incisiu; en les planes seguides i degradades del text s’hi expressa l’altra banda del cervell humà. Després de l’apocalipsi aquest text esdevindrà la Bíblia de les generacions d’humans severament esguerrats que n’hagin sobreviscut. És senzill, sembla construït amb petites coses quotidianes, però, conté les claus del futur. Potser algun jesuïta en descobreixi un codi, potser sigui un dominic o un científic de la NASA, ningú, però, no sabrà la veritat. Llegiu-lo i no us en penedireu.

Anuncis

Així parla Daniel Peñarroja del protagonista de la seva segona novel·la, El lladre del rei, que es va presentar ahir a Manresa. Com no podia ser d’unaaltra manera, gràcies a l’Associació d’Esgrima Antiga de Santpedor, no hi van faltar les espases.

[Citem l’entrevista a Daniel Peñarroja publicada al Regió 7 el 16.04.2010]

El pes feixuc d’un passat culpable acompanya el fill cabaler d’una famíliaper terres de Catalunya i de Flandes en la segona novel·la de l’advocat Daniel Peñarroja (Barcelona, 1971), El lladre del rei. Un relat trepidant en què una aventura en trepitja una altra i que porta el lector per les peripècies vitals de Miquel Vilaseca, pagès, bandoler i soldat a final del segle XVI.
La literatura catalana ha novel·lat amb generositat l’edat mitjana, però l’època de Felip II no ha rebut el mateix tractament. Què el va seduir d’aquest període de la història del país?
Quan escric, els temes i els motius depenen molt d’allò que estic llegint en aquell moment, dels interessos que m’ocupen. M’agrada la història i m’he documentat sobre el bandolerisme, la història militar, el tema dels terços… Jo crec que si s’ha novel·lat bastant l’edat mitjana és perquè aquells van ser els anys d’esplendor de Catalunya.
El 1998 es va estrenar amb la novel·la Un llop a Empúries (La Campana) i el 2002 va guanyar la primera edició del concurs Contes d’Advocats. No havia escrit res des d’aleshores?
Tinc algunes coses guardades al calaix. Amb El lladre del rei vaig provar fortuna en algunes editorials i el tracte de L’Albí em va agradar. La novel·la sorgeix d’un conte que ja tenia escrit i del qual vaig pensar que podia néixer una ficció més llarga. No sóc escriptor sinó advocat, i escric per passar-m’ho bé.
Fins a quin punt ha volgut dotar el text de rigor històric?
No es tracta d’un llibre d’història, però les referències són reals. El rigor és màxim. Per exemple, amb les monedes. Vaig haver de consultar diversos catàlegs per saber quina moneda hi havia a Catalunya, quina a Flandes… O les armes, el vestuari dels soldats…
Els escriptors sempre expliquen que en cada novel·la hi ha alguna cosa seva. En aquest cas, la seva pertinença a l’Associació d’Esgrima Antiga de Santpedor és en l’origen d’aquesta història?
No, vaig començar a escriure-la abans d’entrar a formar part de l’associació. Però és cert que anar-me introduint en aquest tema em va ajudar a descriure algunes escenes. Fins i tot, amb un com- pany vam recrear els duels que apareixen al llibre davant d’altres membres de l’entitat per demanar-los el parer, per saber si els veien creïbles. No sé per què, però les armes sempre m’han agradat. De petit, anava amb l’avi al Museu Militar de Montjuïc.
Llegeix novel·la històrica?
N’havia estat lector, però ara ja no, no estic al dia del que es publica. Tinc interessos variats, des de Dumas a Sherlock Holmes.
El lladre del rei és una novel·la d’aventures. Hi hem de buscar també una reflexió sobre conceptes com la identitat?
No és una cosa buscada, però sí que la novel·la tracta de la idea que cadascú s’ha buscar les seves solucions sense fiar-se dels altres.
En quina mesura la seva feina com a advocat l’ajuda a inventar històries?
La veritat és que veus de tot. Fer d’advocat et fa adonar que cadascú és diferent i que no et pots fiar de cap aparença. No hi ha ningú que sigui al cent per cent d’una manera, ni totalment bo ni totalment cruel. Els meus personatges tenen aquestes contradiccions perquè així són més creïbles.

Aquest és el vídeo que vam projectar a la presentació del llibre Atenció, rodem! Quaderns de Serafino Gubbio, operador cinematogràfic a Manresa.

Citem LLORENÇ CAPDEVILA, en un article publicat al Regió 7 el dissabte passat:

Escriptors amb una denominació d’origen

Dimecres passat, a la sala d’actes del Centre Cultural del Casino, i en un acte que formava part dels que Òmnium Cultural ha organitzat al voltant del lliurament del Premis Lacetània i Bages de Cultura, vam assistir a una activitat insòlita que, si manté la continuïtat anunciada, crec que pot tenir una transcendència considerable. Parlo, és clar, de la Primera Trobada de Poetes de la Catalunya Central.
Deu poetes de diferents generacions i tendències, de diverses localitats del Bages, Berguedà i Solsonès, van ser els encarregats d’oferir una breu mostra de la seva obra al públic entregat que omplia la sala i que els va ovacionar repetidament. Des del meu punt de vista, el més important no va ser la qualitat literària (molt diversa) dels textos, sinó l’oportunitat de l’aplec.
En la banda dels veterans, Montserrat Altarriba va oferir un tast de la seva lírica evocadora i tendra; Lluís Calderer va mostrar la serenitat intimista dels seus versos i l’alta volada de la seva poesia; Josep Fàbrega va llegir un únic, llarg, poema sobre el pas del temps i el desig de permanència; Rossend Sellarés, amb la seva veu planera, va posar la nota més social a la vetllada; mentre que Clara Solà, que va definir la seva obra com a existencialista, va llegir uns poemes que parlaven de l’amor com a motor de la vida. Pel que fa als més joves, l’artista plàstic Jordi Grifoll va llegir els poemes més irreverents i trencadors, d’una informalitat que no és incompatible amb la reflexió intensa; Víctor Pérez, Moixic, va fer una lectura molt expressiva d’uns textos que juguen amb paraules i continguts de coneguts refranys, cançons populars i contes tradicionals; força teatral va ser també la recitació de Sònia Moya, amb uns poemes d’imatges molt cinematogràfiques sobre amor, absència, abandó i desengany. Entre una generació i l’altra, el berguedà Jaume Huch va llegir uns poemes del seu proper llibre, Impulsió, que reflexionaven sobre el passat, l’oblit i l’amor; i Santi Rufas, després d’aclarir que el seu Quadern de l’assassí no és autobiogràfic, va triar un parell de textos impactants d’aquest llibre i un d’un altre d’anterior, Vermell.
La transcendència de l’acte, de fet, penso que recau sobretot en el concepte que unia el grup d’escriptors. L’etiqueta “Autors de la Catalunya Central”, lluny d’evocar una actitud provinciana, ha de servir per fer pinya i donar a conèixer a la ciutadania (d’aquí i d’arreu) la literatura que es fa a casa, una mica com passa amb la denominació d’origen dels productes gastronòmics. Ha de ser una marca exportable i, si la volem dur a fora, primer ens l’hem de creure nosaltres. I la trobada de dimecres, encara que només agrupava poetes, podria considerar-se com una mena d’acte fundacional d’aquesta marca. Ara cal que llibreries, entitats culturals i institucions del Bages, Berguedà, Solsonès i Anoia programin activitats tenint en compte l’existència i la predisposició dels nostres autors. De vegades sembla que ens faci vergonya reconèixer que aquí es fa bona literatura, com si això només ens ho poguessin dir des del Cap i Casal. Doncs, sense complexos i amb el cap ben alt, digueu amb mi: a la Catalunya Central tenim una collita d’escriptors molt interessant, de qualitat, i amb denominació d’origen!


Jordi Cussà va parlar ja fa uns quants dies dels Contes d’onada i de tornada a Ràdio Berga. Val la pena escoltar-lo, com sempre.ploma

Trobareu el fitxer d’àudio aquí.

A l’espona del llit és un recull de vuit contes de l’escriptor francès Guy de Maupassant (1850-1893).  A l’hora de fer la selecció dels contes s’ha buscat un element comú: totes les històries escollides han estat font d’inspiració o objecte de versions cinematogràfiques. D’una banda, doncs, aquest volum posa a l’abast dels cinèfils interessats per les relacions entre les arts uns textos assequibles, si els mou l’enriquidora curiositat de fer un exercici comparatiu entre l’obra escrita i la seva plasmació a la pantalla. De l’altra, ofereix a tots els lectors una mostra ben representativa de l’excel·lència de Maupassant com a narrador. El llibre —ordenat d’acord amb l’estudi de Lluís Calderer “Maupassat i el cinema”, incorporat en apèndix—, s’obre amb el relat “Bola de greix” —la base argumental del qual i el tractament psicològic dels personatges inspirà John Ford per a la realització de La diligència—, i es clou amb el conte “A l’espona del llit”, que va donar peu al film de Luchino Visconti Il lavoro, i ara dóna títol al recull.

A l'espona del llit

Així comença el conte “A l’espona del llit”, abans que la conversa entre el comte i la comtessa comenci a pujar de to:

Un foc intens flamejava a la llar. Sobre la taula japonesa s’acaraven dues tasses de te mentre mentre el samovar fumava al seu costat, vora la sucrera, a tocar de l’ampolleta de rom.

El comte de Sallure deixà el barret, els guants i l’abric de pell en una cadira, mentre la comtessa, alliberada de la capa de ball, s’arreglava els cabells davant l’espill. Somreia dolçament, per a si mateix, tot tustant amb la punta dels dits, fins i lluents d’anells, els cabells arrissats de la templa. Després es girà cap al seu marit. Ell va mirar-se-la una estona; semblava indecís, com si un pensament íntim hagués vingut a destorbar-lo. A la fi digué:

—Ja t’han festejat prou, aquesta nit?

Ella li sotjà els ulls i, amb la mirada encesa per una flama de repte i de triomf, va respondre:

—Diria que sí.

Després va seure al seu lloc. I ell, davant seu, reprengué, tot pessigant un brioix:

—Això resulta gairebé ridícul… per a mi.

Ella preguntà:

—Que  potser és un escàndol? I ara pretens tirar-m’ho en cara?

—No, estimada amiga, només vull dir que aquell tal senyor Burel resultava més aviat inescaient al teu costat. Si… si… si jo hi hagués tingut cap dret… m’hauria enrabiat.

—Estimat amic, sigues franc. Avui no penses igual que l’any passat, i això és tot. Quan vaig saber que tenies una amant, una amant a qui estimaves, no et preocupaves pas gens ni mica per se m’anaven al darrere o no. Jo et vaig fer saber el meu disgust, igual que tu ho has fet ara, però amb molta més raó: “Estàs comprometent la senyora de Servy, em fas llàstima i fas que em senti ridícula.” I què em vas respondre? Oh, vas fer-me entendre perfectament que jo era lliure, que el matrimoni, entre persones intel·ligents, només és una associació d’interessos, un lligam social, però de cap manera un lligam moral. Sí o no? Em vas fer comprendre que la teva amant era infinitament millor que jo, més seductora, més dona! vas dir: més dona! I tot això ben embolcallat, és clar, amb miraments de persona ben educada, revestit amb compliments, expressat amb una delicadesa tal que no puc sinó retre-li homenatge. Ho vaig entendre tot perfectament. 

…..

 

El passat mes de juny l’Avui publicar aquesta entrevista amb J. M. Ballarín. 

“L’Església és l’estructura més liberal del món”

Josep M. Ballarín va formar part de la Lleva del Biberó. Acabada la guerra, va estar tancat en un camp de concentració i va patir una greu malaltia. Als 26 anys va entrar a l’Oratori i va anar al seminari de Solsona. Des del 1958 fins a 1993 va ser capellà de Queralt

(Ismael Carbó)

Vostè és dels capellans que fan parròquia?

El que fa parròquia és mossèn Ramon Anglerill, el Barbes, capellà de Gósol. És qui em va donar la idea de Mossèn Tronxo. Té onze parròquies i és el clàssic rector de pagès. Jo tinc amics, els ajudo, i llestos. El de capellà és bàsicament l’ofici de l’amistat, tenir amics i no deixar-los mai, tant si es casen com si es descasen, si van a l’Índia a drogar-se com si no. No deixar-los ni donar-los la raó. És una parròquia esbarriada.

 

Molta gent l’anava a veure a Queralt.

Llavors hi havia tota la bullidera de la conspiratòria. No hi he estat mai ficat d’una manera directa, però si un senyor ha vingut a dormir a casa, hi ha dormit. Per això conec els polítics de la Transició. En Pasqual Maragall és com un nebot, en Jordi Pujol, en [Raimon] Obiols, el Pep Espar… i no me’n feu dir més. Estic molt a prop del Grup d’Estudis Nacionalistes… I després, una cosa que des d’allà baix no s’acaba d’entendre: la manera de saber les coses és estar en un lloc com aquest, perquè te les porten a domicili i aquí no hi ha ni soroll ni presses.

 

Josep M. Ballarín - Sant Jordi 2009

És un capellà postconciliar?

Ni post ni ante.

 

El Concili Vaticà II va coincidir amb un moment de canvi de l’Església a Catalunya i l’Estat espanyol que va portar esperances a molta gent…

Estàvem en una inquisició franquista, però hi ha una altra inquisició. L’any 1936 van matar un 40% dels capellans i les esglésies les van cremar totes, i d’això no se’n parla. Però el 1946 ja hi havia més capellans que el 36. N’hi ha que es van fer capellans joves i els que havien passat la guerra. Els de la meva generació van fer un tomb. El Concili el va convocar Joan XXIII, a qui haurien de fer sant demà mateix. Ho va prendre el Montini, però Pau VI em recorda aquell capità d’artilleria que Napoleó va trobar tremolant abans de la batalla al costat del canó i li va dir que la tremolor estava ferma al seu lloc. Després va venir Joan Pau I, que devia ser sensacional, i Joan Pau II, que per a Catalunya ha estat molt negatiu i ha designat uns bisbes que per comptes d’arreglar-ho ho han espatllat, i parlo genèricament. I un fet curiós: els capellans joves són més carques que nosaltres, i amb això no dic ni millors ni pitjors.

 

Es tracta de veure com es defineix vostè.

L’Església catòlica és l’estructura més liberal del món. Amb la meva manera de fer, jo en una multinacional no hauria aguantat ni un any. Tinc el carnet de boig no perillós i em deixen fer. S’ha parlat de la Inquisició, que Déu n’hi do. Però ara és al revés: La gent de Solsona tenim un gran poeta, Climent Forner, que ningú no coneix. Si fos comunista, el coneixeria tothom.

 

Però de comunistes ara no n’hi ha…

Hi ha nostàlgics, i fan molt respecte. Han vist que el seu mecanisme intel·lectual fundat en el materialisme dialèctic se n’ha anat a fer punyetes. Els queda la nostàlgia i, esclar, el cor agre. La cultura catalana està en mans d’ells.

 

Què li ha donat més problemes, la fe o la jerarquia?

El bisbe m’ha manat dues coses desagradables: em van treure de superior del seminari i em van treure de Queralt. Quan el bisbe Deig em va dir que havia de marxar de Queralt, no sabia com fer-ho. Jo li vaig dir que em digués el dia i després anéssim a fer un puro. Va quedar fotut.

 

Vostè era amic de monsenyor Deig.

I company de seminari, com del bisbe Guix.

 

Per què no ha arribat a bisbe, doncs?

No m’ha arribat l’oportunitat, però hauria dit que no.

 

Per què?

El bisbe de debò és un capellà fracassat, perquè no té el tracte amb la gent que tinc jo. El bisbe pot fer de capellà dels seus capellans, però el clero i els bisbes… ni a prop ni lluny. I, d’altra banda, no tinc ni he tingut dubtes de fe perquè he llegit molts llibres ateus. A més a més, els quatre Evangelis fan un bloc de persona i de pensament que és veritat. És massa bonic perquè no sigui veritat.

 

Vostè és tal com escriu?

El meu pare era barceloní i en temps de Fabra era la parla més correcta en l’ús de les vuit vocals catalanes. A Matadepera vaig descobrir la infinita varietat de paraules de pagès. Al seminari podies fer gairebé el [diccionari] Coromines. Tot el català del nord (els parlars de Gósol, de Berga, de Mollerussa…) era al seminari i t’adonaves de la immensa riquesa del català. Ara el barceloní quan mira per la finestra veu arbres. Aquí veiem pollancres, pi roig, pi negre…

 

Com veu l’estat d’ànim dels catalans?

Ens han aplançonat tant que ens hem tornat mesells, però hi ha una consciència de país que s’ha fet més viva.

 

I això porta enlloc?

L’única sortida, i parlo d’utopies, seria que a Catalunya li donessin els mateixos drets que a Navarra… Però Navarra no té indústria.

 

Per què ha posat La flor de l’esperança com a títol del seu últim llibre?

La flor de l’esperança és una nena acabada de néixer. Jo havia casat els pares i el dia que la vaig batejar em vaig quedar sol amb ella. Vaig dir que resaríem el primer parenostre però, com que era petita, jo el resaria per ella. L’esperança és allò que queda quan no tenim res.

Aquest diumenge passat es va presentar a la Font del Balç el llibre de Jordi Cussà, Contes d’onada i de tornada. Després de les intervencions de Jaume Huch, Jaume Fígols i del mateix Cussà, l’autor va proposar una espècie de joc: el joc Matthew Tree.

I va resultar que el Matthew tenia tota la raó del món. 

En aquest vídeo n’hi teniu un tast:

I parlant de Matthew Tree, resulta que el dia 1 de maig publicava aquest article a l’Avui:

La gran pega de la diada de Sant Jordi és que si vols regalar algun llibre que no es troba entre les 50 i escaig novetats que la premsa sol incloure als inevitables suplements especials, ja has begut oli. Una llàstima, perquè en els últims anys, amb tots els autors nous i les editorials més o menys ídem que han anat aixecant el cap com uns gnoms atrevits als marges del mainstream literari del país, hi ha cada vegada més llibres tan dignes de consideració com difícils de trobar. N’és un bon exemple Un rostre que no és meu(Cossetània, 2008) d’Òscar Palazón, unes històries narrades des del punt de vista d’uns marginats ben marginats: un vell conserge escolar que regala CDs d’Estopa a les alumnes perquè el masturbin; uns joves violents i la seva víctima aleatòria; la nòvia d’un violador… Tot exposat amb un ritme que enganxa. O bé tenim els contes de Jordi Sedó (Mira sota el coixí, Malhivern, 2008): molt variats i polits fins a l’extrem, i a punt d’arribar a la segona edició. O bé hi ha la primera novel·la de la Núria Martí, Hores prohibides(Amsterdam, 2009), cent pàgines amarades d’una passió gens sentimental. Ara bé, si ens haguéssim de concentrar en un sol cas flagrant, seria el d’en Jordi Cussà, que malgrat una llarga trajectòria continua essent força desconegut, castigat, potser, pels barcelonins perquè no es mou gaire de la seva Berga natal, on l’editorial l’Albí acaba de treure Contes d’onada i tornada, una mostra magistral de les habilitats estilístiques d’aquest autor de culte que fa que la pròpia llengua flueixi amb una força corprenedora capaç d’engrescar el lector més pàmfil. A diferència de segons quins narradors més cèlebres que fan la impressió que escriuen de puntetes, primparats, com si ja fossin els últims homes que parlessin català.

(Matthew Tree. “Dels marges estant”. A: Avui, 1 de maig del 2009)

 

 

 

 

 

 

LA FLOR DE L’ESPERANÇA

Seguint un poema de Màrius Torres.

Des de l’esperança cega on algun cop ens duen els físics,

llisco cap a les penes, treballs i glòries d’aquest terrer.

Arreu m’hi regolfa l’esperança, xica i tossuda.

ballarincobertadefinitiva

 

ballarin-florverda

Amb La flor de l’esperança, Josep M. Ballarín ens ofereix una obra molt pensada, amb la qual diu haver-se desfogat: “Si no les vento, rebento”, reconeix. I no li reca. Parlant quan cal de política sense fer política, els seus escrits són altament reveladors no sols del temps que li ha tocat de viure sinó de la seva fidelitat i del seu compromís amb aquest país i la seva gent, tot acabant la seva lliscada, al dir d’ell, en el més ample terrer que és l’Església. Uns textos, en definitiva, oportuns i brillants, incisius i esperançadors, que fan un recorregut per tot allò que al llarg de la seva dilatada trajectòria l’ha marcat i que ha estimat. Les coses, els llocs i les persones, sense oblidar la guerra ni “el color dels nostres somnis”… Mossèn Ballarín ens brinda ara, com si fos el seu llegat literari, tot pensant en les noves generacions, una síntesi del seu pensament, que és alhora un particular homenatge a la terra, la llengua, la història i els amics amb els quals ha compartit lluites i esperances.

[AFEGIT EL DIA 22 D’ABRIL]

Demà, dia de Sant Jordi, mossèn Ballarín serà a Barcelona. El podreu trobar signant llibres a les següents llibreries:

-EL CORTE INGLÉS CATALUNYA (Pl. Catalunya), de 12.00 a 13.00

-LLIBRERIA CLARET (C/ Roger de Llúria, 5), de 13.00 a 14.00

-PROA ESPAIS (Rambla Catalunya, 102), de 16.00 a 17.00

-ABACUS PL. CATALUNYA, de 17.00 a 18.00

-LLIBRERIA CATALÒNIA (Pg. de Gràcia / Ronda de St. Pere), de 19.00 a 20.00

 

 

 

 cussabcnweb22

Edicions de L’Albí es complau a convidar-vos a la presentació del darrer llibre de Jordi Cussà, Contes d’onada i de tornada, que tindrà lloc el dimecres 15 d’abril a les 8 del vespre al restaurant Carmelitas.   

Hi intervindran, a més de l’autor, Matthew Tree, periodista; Jaume Fígols, filòleg, i Jaume Huch, editor.

 

(Afegit el dia 17 d’abril)pres-cussa-bcn-11

Imatge de la presentació. D’esquerra a dreta: Jaume Huch, Jordi Cussà, Matthew Tree i Jaume Fígols. 

 

Categories

Twitter

Error: Twitter did not respond. Please wait a few minutes and refresh this page.

estadístiques

  • 13,416 visites
Octubre 2017
dl. dt. dc. dj. dv. ds. dg.
« set.    
 1
2345678
9101112131415
16171819202122
23242526272829
3031  

Què porta més clics

  • Cap

Pàgines