Barcelona. 1976. Una de les primeres manifestacions després de la mort del dictador. Des d’un balcó d’un pis del carrer de Balmes, una dona crida a favor de la llibertat. Té seixanta-vuit anys. Tot i el seu delicat estat de salut, es manté vital i atractiva com quan de jove havia estat alumna de Pompeu Fabra. Però morirà el mateix any. És Mercè Figueras, el gran amor de la vida de Màrius Torres, que li va dedicar nou poemes, titulats Cançó a Mahalta, a més de referir-s’hi en almenys vuit poemes més. «Corren les nostres ànimes com dos rius paral·lels. Fem el mateix camí sota els mateixos cels», comença el primer, ja per sempre indissociable de la música exquisida amb què el va popularitzar Lluís Llach en la que potser deu ser la seva millor cançó.

Torres era de Lleida. Figueras, de Girona. Mai no van arribar a veure junts ni el Segre ni l’Onyar. No van poder acostar les seves vides calmes. Entre els dos hi havia una terra de xiprers, metges i palmes. Les seves vides van transcórrer com dos rius paral·lels. Va ser al sanatori antituberculós de Puig d’Olena, on també van passar-hi una temporada Antoni Tàpies i Josep Maria Castellet.

Poques muses hi deu haver hagut inspiradores de poemes tan bells com la Mahalta que Torres va batejar amb el nom de la dona de Ramon Berenguer. Sembla increïble que sorgissin textos d’una serenitat tan accentuada com els de la ploma de Torres en un ambient tan dramàtic com el que es va viure al sanatori, on el poeta republicà va entrar el 22 de desembre del 1935. La sensació es torna més potent després de llegir Rius paral·lels, la primera novel·la de Jordi Estrada (Manresa, 1958), un cant a la vida, l’amor, l’amistat, l’esperança i el poder vivificador de l’art, malgrat els embats de la malaltia i la guerra. Estrada s’ha passat vuit anys immers en l’univers de Torres abans d’enllestir aquesta ficció lírica. Amb una sensible lectura de l’actriu Aina Huguet, es va presentar el mateix dia (seixanta-vuit anys després) i al mateix lloc de la mort del poeta nascut fa cent anys: 29 de desembre, Puig d’Olena. Lamentablement, Torres va morir de tuberculosi dos anys abans que es descobrís el primer medicament capaç de combatre la malaltia. Ara Estrada ha recreat literàriament la seva vida no sé quants anys abans que algú (ni TV3 és la BBC ni en aquest país es potencia prou la memòria històrica) la dugui al cinema.

(Article de Xevi Planas publicat diumenge passat a Presència)

____________

Un fragment de l’acte de Puig d’Olena el 29 de desembre. Aina Huguet recita Màrius Torres:

Citem la crítica de l’Anna Carreras publicada el 15 de gener al suplement de cultura de l’Ara, Time Out.

L’expressió “a reveure” reforça un comiat cap a alguna entitat a qui s’espera tornar a veure, encara que sigui en somnis. El joc irònic de Jordi Cussà (Berga, 1961), autor de novel·les com Cavalls salvatges (2000) i Clara i les ombres (2007) i de reculls de narracions com l’encara recent Contes d’onada i de tornada (2009), està servit i sobretot ben amanit. Cussà també ha investigat la poesia i el teatre i ha traduït uns quaranta llibres. En aquesta novel·la se’ns emporta (oh, il·luminats!) a l’any 2038, en una Catalunya que celebra vint anys d’independència, des de la Setmana Màgica d’abril del 2018. Obra política o històrica –dos serrells que hi són però que no devoren la trama–, A reveure, Espanya es perfà com una intriga psicològica amb un parell d’enigmes torbadors. No hi ha divertimento sense reflexió: l’enjogassament d’un llenguatge antic, nostrat, de soca-rel va de la mà d’una cadena de pensaments aguts sobre la condició humana. Els núvols plouen i les dones ploren. Els morts són font d’energia i estalvi dels boscos, els viatges es fan en trens ultraveloços, les estacions s’han allargassat, la bisexualitat és el pa de cada dia, es va a treballar amb bici electrònica, els nens traginen el portàtil a escola, es fan cursos de pagesia sostenible, motors d’hidrogen, seleccions esportives catalanes… Amb PDA al costat d’àdhucs, escudelles i minicàmeres, correus electrònics i vi ranci, noms híbrids com Queralt Mahmud o Ponç Sancho, al llibre –com en l’ànima catalana– no hi ha tovor ni radicalitat: hi ha coherència, humanitat i un increïble sentit de l’humor. El guió de la protagonista sobre la proclamació de la independència és el llibre mateix de Cussà: “Personatges reals vius amb diàlegs inventats”. El lector farà bé d’abandonar la idea de la ciència-ficció, i resseguir la novel·la com si fos una crònica descriptiva d’un lloc més amè i realista. I desitjable: una pel·lícula viscuda en comptes de filmada.

Citem l’article de Llorenç Capdevila aparegut diumenge passat al Regió7

LA FEINA (BEN) FETA

Si ara mateix les lletres manresanes tenen un patriarca (en el sentit de persona venerable, d’una gran autoritat moral), aquest és sens dubte Josep Tomàs Cabot. Per constatar-ho només cal que llegiu (o, simplement, que fullegeu) les més de sis-centes pàgines del seu darrer llibre: La feina feta: Memòries professionals (L’Albí, 2010).

En aquest llibre, el Premi Bages de Cultura de l’any 2006 fa balanç de la seva vida professional, i el resultat és sorprenent. Ja a la primera pàgina es defineix com a periodista, assagista, novel·lista i professor d’Història a la universitat; però també com a metge, pensador marxista, divulgador de la ciència, estudiós del llenguatge i expert en música clàssica. Jo hi afegiria, a més, una etiqueta que n’agrupa moltes de les anteriors: humanista. Perquè si alguna cosa defineix la trajectòria vital i professional de Josep Tomàs Cabot és l’interès per totes les branques del coneixement.

És impossible, en l’espai de què disposo, fer ni tan sols una aproximació a l’extens, precís i documentat repàs que fa Tomàs Cabot del seu pas per diferents universitats (des de la facultat de Medicina a la de Periodisme, passant per Filosofia i Lletres), o de la seva tasca al capdavant de la prestigiosa revista Historia y Vida (que va dirigir durant uns anys), o de les col·laboracions en diferents diaris (com ara La Vanguardia o Regió 7), o de la vintena llarga de llibres publicats (en castellà i en català, la major part novel·les), o de la relació amb personalitats que l’han marcat profundament (García Viñó, Néstor Luján, Miquel Crusafont, entre molts d’altres), o, fins i tot, dels treballs inèdits que guarda al seu arxiu particular (entre els quals, la seva tesi doctoral sobre el llenguatge científic).

L’home complex que hi ha al darrere de la seva obra, tot i que no és l’objectiu principal de les memòries (que, en matèria íntima, són discretíssimes), s’entreveu aquí i allà. Ell mateix es considera un intel·lectual singular i de fermes contradiccions: literat amb formació científica, catalanoparlant que ha hagut d’escriure bona part de la seva obra en castellà, burgès d’idees més aviat esquerranoses.

Vista la quantitat de material (originals manuscrits, retalls de premsa, etc.) que Josep Tomàs Cabot conserva, crec que no seria cap disbarat plantejar-se una exposició retrospectiva al Centre Cultural del Casino que oferís una visió global d’aquest humanista i treballador incansable, poc amant de l’autoelogi, que, si mai no ha tingut el reconeixement que es mereix és segurament perquè, com va dir a García Viñó en una carta del 1971: “la República de las Letras no es más que una gran casa de locos donde todos dicen yo, yo, yo”.

Avui, 30 de desembre de 2010

 

Citem l’entrevista a Xavier Coromina, autor de Ser del Barça.

(http://www.avui.cat/noticia/article/5-cultura/19-cultura/342977-fer-esport-fa-mal-a-la-gent-i-a-mes-es-car.html)

El futbol és, malgrat tot, un joc de caramboles, almenys així ho veu Xavier Coromina, que acaba de publicar ‘Ser del Barça’ (Editorial Albí/Idees), una reflexió literària que intenta interpretar aspectes bàsics de l’entramat futbolístic, els seus orígens, la seva litúrgia i tots els sentiments que desferma. Coromina, que imparteix classes de literatura en un institut, defensa que ser nen era tan difícil als anys seixanta com ara i adverteix que, tenint en compte les estadístiques de lesions, és més sa i recomanable fer exercici que no pas fer esport

Hi ha res comparable a escoltar la retransmissió d’en Joaquim Maria Puyal d’un partit del Barça dalt un Citröen atrotinat les rodes del qual són a punt d’estimbar-lo daltabaix d’un penya-segat?

És una escena del meu llibre. Escoltar un partit dalt el cotxe és una experiència que té molta gent. No és imprescindible anar al camp. A més, anar al camp ha canviat molt. S’ha acabat anar-hi en família o amb els amics perquè et trobes que hi ha moltes empreses que lloguen seients per regalar a clients i gent de negocis. De fet tot es va acabar el 92, quan el Barça va deixar de ser un equip i va esdevenir una institució. I ara el perill és que deixi de ser una institució per convertir-se en un producte.

Al pròleg del seu llibre, Josep Maria Fonalleras apunta que hi ha exemples d’escriptors que detestaven el futbol, com Borges, i d’altres que l’adoraven, com Camus. És cultura el futbol?

És cultura, encara que potser no sigui alta cultura. Es pot tenir un gaudi sedentari contemplant un partit, sense necessitat de fer d’entrenador de bar. És en aquest sentit, que el futbol és cultura.

Porta el braç embenat. Una ferida esportiva?

El metge em va preguntar si feia pàdel o tennis. Li vaig contestar que no, que jo em cuidava. Et pots cuidar sense fer necessàriament esport. Jo el que faig és exercici, i l’exercici es pot fer quan camines, quan remenes un hort, quan puges i baixes escales, quan vas a buscar els nens a l’escola…

És contrari a l’esport?

No, que tothom faci el que vulgui. Per a mi, però, està clar que l’esport és perjudicial. Fer esport és la prova més clara que vivim en una societat malalta. Un dia ho vaig calcular: el vint per cent dels alumnes de l’institut on faig classe s’havien fet mal el cap de setmana jugant a futbol, a bàsquet… O sigui, si el vint per cent dels que fan esport queden lesionats, és que ens trobem davant una epidèmia. No hi ha cap metge que tingui un vint per cent de malalts afectats per una mateixa patologia que no declari l’epidèmia. Per tant, l’esport fa mal a la gent i, a més a més, és car.

L’esport fa mal si es fa malament.

Si es fa malament, sense l’assessorament de professionals… Per això val més fer exercici.

Llegint el llibre fa la impressió que vostè deu ser dels que corren molt però toquen poc la pilota.

No tots podem ser Messi. A més, Messi és un producte, i el dia que ens n’ofereixin un altre, de producte, aquest el llençarem a les escombraries. O és que no ens en recordem que abans de llençar-li caps de porc tots aplaudíem en Figo? En el fons, ens importa molt poc com es diguin els gladiadors. Que ens en recordem, de l’Eto’o?

Al llibre també recorda que al 1960 “hi havia carrers sense trànsit, solars bruts, pilotes de cuir marró i contrincants a manta”. És nostàlgia?

No, no crec que sigui nostàlgia, en tot cas és la descripció d’uns moments viscuts. Actualment no n’hi ha tant, de trànsit, és veritat, però també ho és que hi ha gent que li agrada que n’hi hagi. I també que en certs pobles n’hi ha tan poc com abans. Cadascú té els seus records i per a aquells que no menjaven segurament no seran pas bons.

Compagina la literatura amb la docència. Creu que ara és més difícil, ser nen?

La nostra infantesa potser ens sembla més fàcil o feliç perquè l’analitzem des de l’experiència. Però ara els nois i les noies tenen els mateixos tipus de dificultats. Per què? Doncs perquè són nois i noies que tenen el repte de fer-se adults. S’equivoquen els que diuen que abans per als joves era més fàcil desplaçar-se perquè podien fer autoestop. Ara els joves tenen moto, per això no els cal fer dit. Fer-se gran vol dir sempre sortir-se’n de la selva on t’ha tocat créixer.

 

Aquest dissabte passat vam presentar amb èxit a Sant Feliu de Guíxols la primera obra en català de la poeta catalanoirlandesa Maria Wallace (Maria Teresa Mir): La segona ombra / Second Shadow.

 

Citem l’article d’Eva Vàzquez aparegut al diari Avui.

El vent d’Irlanda

La gironina Maria Wallace, establerta a Dublín, recull els seus poemes anglesos en edició bilingüe

A Dublín, on viu des de fa més de quaranta anys, és la Maria, però quan torna a Sant Feliu de Guíxols per veure la família, li diuen Teresa, encara que ella, per a la intimitat, preferiria el nom compost, Maria Teresa, i per als seus poemes, el nom de casada amb què sempre els firma: Maria Wallace. Accepta aquestes duplicitats perquè la seva és una història de desdoblaments, que comença amb l’abandonament de la seva terra en plena postguerra i que culmina amb la substitució de la llengua materna per la del país d’acollida. “Volia trobar-m’hi com a casa, a Irlanda, per no sentir-me desplaçada, per això he acabat escrivint en anglès encara que no sóc ni d’aquí ni d’allà: les meves lleialtats estan dividides”, explica aquesta autora que mai no ha pogut escriure en català, no amb la fluïdesa que voldria: “La poesia ha de ser com aigua de riu, ha de tenir aquella musicalitat, i només m’hi acosto en anglès.” Maria Teresa Mir i Ros, el nom complet que va rebre a Platja d’Aro, on va néixer fa 74 anys, en plena Guerra Civil, ha hagut de construir-se dia a dia la identitat dins d’una permanent fricció, és a dir, de l’assumpció de la seva existència dividida, i l’única possibilitat d’aixecar-hi un puntal per donar-hi sentit ha estat l’escriptura, com anys enrere va ser-ho la pintura. La seva obra poètica, voluminosa, seriosa i reconeguda amb alguns dels premis més importants d’Irlanda, com el Hennessy Literary Award a la millor peça d’un autor emergent, l’any 2006, tot just ara veu la llum en forma de llibre, en una edició bilingüe, en anglès i català, que ha publicat el segell L’Albí i que la mateixa autora presentarà avui a la Casa Irla de Sant Feliu (18 h), acompanyada del també escriptor Xavier Colomer Ribot, que ha tingut cura de l’edició de l’obra i n’ha redactat l’epíleg.

Superstició i record

La segona ombra, el primer llibre de Maria Wallace (fins ara els seus poemes només havien aparegut esparsos a revistes, diaris i antologies), és doncs tot un descobriment: per la trobada inesperada amb una poesia potent i emotiva, empeltada d’imaginari celta, supersticions i rondalles de pedregar com els que reuneix a la primera secció, ‘La persistència d’allò que es recorda a mitges’, però també de la melancolia davant els paisatges de la infància, dels llocs estimats, els que aplega a la segona part, ‘El blau de la distància’, i fins i tot de records, imatges, viatges, històries menudes amb misteri a dins que engloba a la tercera secció com ‘Empremtes i marques d’aigua’. Són poemes escrits fa un cert temps, quan l’atreia una estructura més narrativa, que darrerament ha decantat cap a una mirada més concisa, “més espiritual”, diu ella. També hi ha revelació en la descoberta de l’autora mateixa, aquesta escriptora que als deu anys va fugir de la misèria de la postguerra emigrant amb la família a Xile, i que no va tornar a Catalunya fins que va complir els divuit anys, just per enyorar-se també d’Amèrica i no sentir-se ja d’enlloc. A Sant Feliu, on va establir-se en el retorn, l’hivern era massa llarg, així que va acostumar-se a aprofitar-los per viatjar, a França, a Alemanya, a Anglaterra, a Irlanda finalment, on va casar-se i va plantar noves arrels. Des de llavors, ve només per les vacances, a casa de la germana, i aquest poc temps quasi sent nostàlgia també del vent glacial d’Irlanda.

 

“Sense Màrius Torres, en aquesta novel·la gairebé tot seria ficció.”

Ja és a les llibreries Rius paral·lels, la primera novel·la del manresà Jordi Estrada.

Som al sanatori antituberculós de Puig d’Olena a les darreries de l’any 1942. Davant la proximitat de la mort d’en Màrius, un jove poeta republicà, els seus amics més íntims evoquen vivències i episodis, llums i ombres d’un passat en què les adversitats personals i col·lectives condicionen la vida diària del sanatori i els seus malalts. Si bé el personatge d’en Màrius és inspirat en Màrius Torres, aquesta novel·la no pretén ser un relat biogràfic o hagiogràfic del poeta lleidatà, sinó una ficció lírica en què es barregen fets i personatges reals i imaginaris, la vida dels quals transcorre com una successió de rius paral·lels sense possibilitat de convergir en una sola i harmònica existència. En definitiva, aquesta obra és un cant a la vida, l’amor, l’amistat, l’esperança i el poder vivificador de l’art, malgrat els contratemps individuals i socials de la malaltia i la guerra, que semblen voler contaminar-ho tot.

Més informació, aquí.

Aquest mes, un altre ESPRESSO amb ressons de Rússia. Aquest cas, però, d’un autor de casa nostra.

Abans d’esclatar la guerra francorussa de 1812, una reunió amistosa entre Napoleó i el tsar Alexandre I va provocar l’obsequi per part d’aquest d’una sèrie de luxosos capots militars als oficials francesos més distingits. Durant la guerra, un d’aquests capots va passar per diverses mans i, després de sofrir una transformació dramàtica, va acabar cobrint  les espatlles i consolant el cor d’una pobra dona sola i desvalguda. Heus ací com un simple objecte material, allunyat per accident del seu destí natural, pot esdevenir una companyia vital i necessària.

Josep Tomàs Cabot (1930) s’ha distingit especialment com a novel·lista, que de fet ha estat sempre la seva autèntica vocació. Durant els darrers anys, ha publicat algunes de les seves obres narratives més importants com L’últim experiment (1994), Deu visites al company absent (1997), Els miralls de Schubert (2001), La cadena (2002) —d’on prové el magnífc relat que avui presentem—, Escamot d’afusellament (2004) o Weekend amb Robinson Crusoe (2007), entre d’altres.

Categories

Twitter

Error: Twitter did not respond. Please wait a few minutes and refresh this page.

estadístiques

  • 13.980 visites
Setembre 2020
dl. dt. dc. dj. dv. ds. dg.
 123456
78910111213
14151617181920
21222324252627
282930  

Què porta més clics

  • Cap

Pàgines