Avui, quan falten 12 dies per Patum, tenim el goig de presentar-vos la tercera edició de La Patum, què és? Es tracta d’una edició notablement ampliada  —hereva de la primera de 1950, a cura de Jaume Huch i Guixer, impressor i fotògraf berguedà. En aquesta obra el lector hi trobarà, d’una banda, les lletres adaptades a la música de tots els balls i tot un seguit de notes i llegendes històriques que els complementen; i, de l’altra, una antologia de textos literaris d’una cinquantena d’autors que ens fan avinent el sentit profund i els sentiments que desperta la festa berguedana per excel·lència, reconeguda per la Unesco com a Obra Mestra del Patrimoni Oral i Immaterial de la Humanitat. Una miscel·lània, en definitiva, que ens ajudarà a conèixer, a comprendre i a estimar la Patum.

 

 

La Patum, què és?

 
 
«La Patum és una flor del nostre verger, per a la qual no passa el temps; una flor tots els anys renadiua, mai mústiga ni colltorta, una flor frescal i camperola, que té tot l’escaient de la terra.»
            Antoni Sansalvador (1916)
«La Patum és el miracle que Berga ha sabut fer i ha sabut perpetuar.»
            Josep Armengou (1973)
«La Patum és el poema vivent que els berguedans celebrem cada any, des de temps immemorials, per les festes de Corpus.»
            Climent Forner (1981)

Com diu l’historiador Albert Rumbo en el pròleg: «Durant els seixanta-un anys transcorreguts d’ençà de la primera edició d’aquest llibre, el món ha canviat molt, i la Patum, la nostra festa magna, també. D’aquella Patum íntima, reservada i familiar de mitjan segle XX, mediatitzada pel nacionalcatolicisme imperant a l’època, hem passat a la Patum participativa, massificada i universal de principis del segle XXI, reconeguda per la Unesco com a Obra Mestra del Patrimoni Oral i Immaterial de la Humanitat. Malgrat tots els canvis, però, en essència, la Patum roman igual, inalterable. […] Els berguedans continuem vivint la Patum d’una forma especial, com un trencament en el cicle anual i com l’element regenerador de forces i anhels que ens aglutina com a comunitat.»

De la Còrdova d’Averrois al Londres de Darwin

Emprenem un viatge per la història europea de la mà de nou personatges cabdals en el marc de les seves respectives ciutats, escenari dels seus importants descobriments. Comencem per Estocolm, on ens fa d’amfitrió el metge Carl von Linné. Tot seguit anem cap a Oslo, i de la mà de Thor Heyerdahl descobrim l’aventura al·lucinant del Kon-Tiki, el rai que va navegar des del Perú fins a la Polinèsia. Tornant a Europa, visitarem Copenhaguen (Hans Christian Oersted), Manchester (James Prescott Joule), Londres (Charles Darwin), Lió (els germans Montgolfier), Còrdova (Averrois) i Pisa (Galileu), per acabar a Siena (Francesco Giorgio di Martini).

Riera ens presenta personatges cabdals de la història, i és que l’autor té el convenciment que “la ciència ha estat un element aglutinador decisiu en el procés de la presa de consciència europea”. Una aventura, sens dubte, apassionant.

Santiago Riera i Tuèbols

És professor emèrit de la Universitat de Barcelona i membre de l’Institut d’Estudis Catalans. Entre les seves obres cal destacar Síntesi d’història de la ciència catalana (1983); Ciència i tècnica a la Il·lustració: Francesc Salvà i Campillo (1751-1828) (1985), premi Lluís Sayé; Narcís Monturiol (1986); els seus estudis sobre La Maquinista Terrestre y Marítima, i una trilogia d’assaig sobre la ciència i la tecnologia, guanyadora, en l’àmbit de l’assaig, dels premis a la Creació i la Investigació. A més d’una Història de la ciència a la Catalunya moderna (2003), ha escrit una Història de l’àtom (2005), que constitueix el primer volum de la història científica d’Europa del segle XX. L’any 2009, va publicar D’Alexandria a l’era nuclear: cinc dones de ciència, una reivindicació de cinc científiques de gran vàlua i de distintes èpoques ( Hipàtia, Sofia Kovalèvskaia, Irène Curie, Emmy Noether i Lise Meitner). Ha fet incursions en la narrativa (novel·la històrica: una trilogia sobre la ciutat de Barcelona) i en el gènere de llibres de viatges, com el dietari Directe a Astúries (2004). Amb Tot passejant pel vell continent (2008) encetà el projecte de donar a llum la seva particular visió sobre la història Europa –a través de les seves avingudes, places i, finalment, ciutats i personatges–, que a data d’avui ha esdevingut una trilogia fascinant i indispensable per a copsar la consciència i comprendre la identitat europees; l’any 2009, aparegué Deu viatges al cor del món i, finalment, el llibre que el lector té a les mans, Nou visites a l’ànima d’Europa (2011), tots ells publicats dins d’aquesta mateixa col·lecció

Amb motiu de la primera Fira del llibre del Berguedà, celebrada a Bagà aquest cap de setmana, hem presentat el volum El Noi de Bagà, de Ramon Vinyes.


El primer recull de contes de Ramon Vinyes, A la boca dels núvols, es  va editar a Mèxic l’any 1946. El relat que obre aquell volum és precisament “El Noi de Bagà”. Tal com va escriure Anton M. Espadaler, “Vinyes, que narra les més de les vegades amb un gran i afinadíssim sentit de l’humor, tracta amb especial predilecció el tema de la dissolució del jo…” I és que el Noi de Bagà recorre els Andes enamorat de la seva vicunya, “en els ulls encisadors de la qual troba les dolçors del passat perdut”. “Hi ha un moment, en moltes vides –escriu Vinyes–, que és el moment de la follia. El que recula a temps, se’n salva. El que s’hi atura, es perd. El baganès va aturar-s’hi i la seva història va deixar de ser la història del Noi de Bagà per convertir-se en la història del Noi dels Andes.” Perquè, en efecte, en paraules de Jordi Lladó, “per als catalans més purs com el protagonista d’”El Noi de Bagà” o el difunt espòs d’”Una Pasqua de Resurrecció en el tròpic”, el retorn ja no és possible”. Heus aquí dos relats inoblidables, de qui va ser precursor del realisme màgic, amic i mestre del Nobel colombià Gabriel García Márquez.

Un tast d’El Noi de Bagà:

—La vicunya del Noi de Bagà està molt greu —m’acaba de dir un gironellenc que fa de contramestre en una fàbrica de teixits d’aquest país de sol. I afegeix, amb una rialla tota gironellenca—: Ell, plora que ploraràs!

—El Noi de Bagà viu per a la seva vicunya —contesto al qui m’ha donat la mala nova.

Que gran i que petita és, l’Amèrica! M’ha estat possible de trobar-hi, ja no tan sols naturals de la comarca berguedana, sinó fills de Berga mateix. Habito a tret de fona del rebroll d’un carrabiner, nascut al poble, on el seu pare va viure fa anys. Fa de mecànic en una gran companyia aèria nord-americana.

Però no divaguem. Deia, o anava a dir…

Anava a dir que farà cosa d’un mes va presentar-se al Bar Colòmbia, d’un català de Falset —bar on ens reunim uns quants compatriotes desterrats—, un home que més aviat hauria pogut ser pres per un indi aimara o quítxua que per un fill de Catalunya. Portava amb ell un animal rar; i en tenia tanta cura, que de seguida es veia que l’animal l’havia ullprès. L’animal rar era una petita vicunya. La seva entrada i la seva presentació ens van sorprendre a tots. «Bona nit», ens va dir, enfonsant-se la mà a la cabellera embolicada i adoptant uns escruixidors aires de Manelic-Borràs. «Ací em tenen.» Quan tots crèiem que llançaria un crit de «He mort el llop!», va abaixar la veu per notificar-nos que, abans, els catalans que hi havia en aquest port del Carib tots el coneixien pel Noi de Bagà. Ara… Parla ell: «Ara, jo mateix accepto que podrien dir-me el Noi dels Andes.» Tal va ser la seva presentació. I s’assegué amb nosaltres, al voltant de la taula.

Reproduïm l’article que Jordi Capdevila dedicava a Jocs de llit, de Llorenç Puig.

Avui, 10 de març de 2011

JOCS DE SEMPRE


Us animem a participar a “La llança de Sant Jordi”.

Hi ha dues categories de votació: “Quin llibre regalaràs per Sant Jordi” i “Tria la millor coberta“.

Edicions de L’Albí hi té quatre llibres:

– Rius paral·lels, de Jordi Estrada
– Tothom a terra!, de Llorenç Capdevila
– A reveure, Espanya, de Jordi Cussà
– Repensant Catalunya, d’Albert Fargas

Citem l’article de Llorenç Capdevila al Regió7.

La proximitat dels versos del navassenc Rossend Sellarés està a l’abast de tot públic, fins i tot d’aquells lectors poc avesats a la poesia

El navassenc Rossend Sellarés era, fins fa poc, un poeta inèdit. Ara, com en el cas de tantes altres iniciatives literàries gestades a la Catalunya central, ha estat l’editorial berguedana l’Albí qui ha propiciat l’aparició del recull titulat Un fil de veu, amb encertada coberta de Valentí Gubianas i pròleg afectuós de Climent Forner. Bregat en el terreny atzarós i tot sovint desagraït dels modestos (o no tan modestos) concursos literaris que es convoquen arreu del país i guanyador habitual d’aquesta mena de certàmens, Sellarés ens presenta, per fi, un tast de la seva poesia en forma de llibre. Fins ara, per conèixer els seus versos calia assistir a un dels recitals que, al costat d’una colla d’amics rapsodes (Ramon Carreté, Dolors Claret, Josep Vilarmau i Assumpta Santacreu), ofereix de tant en tant, aquí i allà.
En la presentació manresana que se’n va fer el 10 de març passat, amb l’aixopluc d’Òmnium Bages i en el marc del Centre Cultural del Casino, la quarantena d’assistents va poder seguir la presentació clara i sincera de Joan Vilamala, que va destacar la proximitat dels versos de Sellarés, molt a l’abast de tota classe de públic, fins i tot d’aquells lectors poc avesats a la poesia. Vilamala, que va repassar les diferents parts del llibre, també va destacar el treball amb el llenguatge que hi ha en molts dels poemes, com ara “Si em prens la mà”, escrit exclusivament amb monosíl·labs, o bé “Era i encara és”, on a cada vers hi ha algun mot acabat en “era”. La mateixa ge-nerositat de les paraules de Vilamala és present en el pròleg signat per mossèn Climent Forner que, fent un símil viní-cola, duu per títol “Vinya ben veremada”, i presenta als lectors “l’aroma temperada del celler al qual se’ls convida a entrar”. Quan recorda les col·laboracions de l’au-tor a la revista El Ressò, de Navàs, on Sellarés publicava jeroglífics i mots encreuats, Forner no s’està d’afirmar que “continua sent aquell infant entremaliat [···] jugant amb els mots com si tal cosa”. A més, Forner comenta la qualitat i l’encert dels referents poètics citats a Un fil de veu (des de Josep Carner fins a Narcís Comadira, passant per Salvat-Papasseit i Martí i Pol) i destaca la musicalitat i la varietat formal dels poemes, que van del vers lliure al decasíl·lab.

Un fil de veu s’estructura en cinc parts, que mostren l’àmplia varietat temàtica del recull. La primera (Totes les flames) inclou tres subapartats que parlen de la comunió amb el paisatge (La terra), de la pàtria (La falç) i del món en què ens ha tocat viure (El pa). A la segona (Xarop de tinta) exposa algunes idees interessants sobre la creació poètica i inclou algun poema agosarat com ara Il·lícits límits, tot ell escrit utilitzant tan sols la vocal i. La tercera part (L’espiral del temps)recrea el tema clàssic de la inevitable fugacitat de les hores. A la quarta (Viraranys del laberint) recupera una de les metàfores més fèrtils de Salvador Espriu per reflexionar sobre la vida. I a la cinquena (A flor de pell) s’ofereixen poemes al voltant de l’amor i l’amistat.

La poesia que trobem a Un fil de veu és una poesia situada ran de terra, nítida i entenedora, que, en paraules de Climent Forner, “agradarà a la gent”.

Citem alguns fragments de la ressenya que Xavier Cortadellas dedicava aquest dissabte a Presència a Jordi Cussà.

LES NANSES DE LES UTOPIES

“Jordi Cussà situa A reveure, Espanya a la Catalunya del 2038, vint anys després de ser independent, però igual de mediocre”

És sabut que a Jordi Cussà li agrada escriure com aquell que fa un thriller: La serp, L’alfil sacrificat, El noi de Sarajevo… Passen moltes coses a les seves novel·les, la seva prosa és més aviat cantelluda i directa, no gaire lírica, però eficaç; convidaria força més a continuar llegint que no a rellegir, si no fos que la trama de molts dels seus capítols –in media res-, també els vint-i-set d’A reveure, Espanya, obliguen a rellegir el lector que vol estar atent: llavors, és quan es descobreix millor el treball d’orfebre de Cussà, la seva ironia, la seva capacitat de síntesi, la seva velocitat narrativa, la tria acurada dels adjectius. Els que utilitza, per exemple, per descriure Llibert, subcosí de Sophie, la protagonista d’aquest últim llibre: “Era alt com un pollancre i ros com els rostolls, i es mirava el món amb uns ulls vius com grans de raïm molsuts i un somriure llaminer com formatge fresc.” Alguns dels contes de Contes d’onada i de tornada acaben amb un poema; també hi acaba A reveure, Espanya. El signa Blanca Martorell Cervantes, la primera presidenta de la Catalunya lliure; no gens casualment, recorda un poema de Foix.

[…]

“Cal agafar-se a les utopies imperfectes perquè són les úniques que tenen nanses”, escriu Blanca Martorell. La independència de Catalunya també ho és- D’aquí que tot plegat sigui volgudament ridícul, un xic irrisori, poc èpic, una comèdia de la mediocritat d’aquest nostre temps, en què només com alguns com en Jaume de can Llorets tenen ous, perquè viuen en un mas tant del vell Empordà que sembla de la profunda Catalunya profunda, com deia un personatge de La novel·la de les ànimes.

Què hi fan un pagès a punt de jubilar-se, una carnissera amargada, el fill cràpula d’un empresari de la construcció, l’assistenta del mossèn amb el seu gosset, un immigrant il·legal i un ionqui amb una escopeta de canons retallats en una oficina bancària de Vilanova del Tossal a les vuit del matí? Això, el mateix dia que el president de la Generalitat ha d’inaugurar un pavelló poliesportiu al poble i que el Barça i el Madrid han de jugar la final de Champions al Santiago Bernabeu.

Tothom a terra! és una novel·la coral, plena de situacions hilarants i personatges singu-lars. Llorenç Capdevila torna al microcosmos de Vilanova del Tossal, un poble ubicat en el “salvatge oest” de Catalunya, on els pagesos conviuen amb els especuladors i on, com a tot arreu, qui més qui menys té algun secret per amagar.

 

Aquest dijous arriba a les llibreries El poeta i els llunàtics, de G. K. Chesterton.

El poeta i els llunàticsG. K. Chesterton

El personatge central d’aquesta obra, Gabriel Gale, és un poeta excèntric que considera que la bogeria forma part de la condició humana. Parteix d’aquesta premissa per a resoldre o prevenir certs crims comesos amb tècniques deductives que sorprenen el lector per l’originalitat dels seus plantejaments policials, i també pel seu peculiar sentit de l’humor. Així és com posa a prova la seva capacitat per a captar la importància de detalls que romanen ocults als ulls dels altres. Per la seva originalitat i per explorar els límits del gènere, aquesta és una obra de difícil classificació, perquè l’autor –el “príncep de les paradoxes”, tal com se l’ha anomenat– va ser un geni que va conrear la seva obra al marge de modes, ideologies o prejudicis estètics.  Per gaudir a pler dels castells de focs que l’autor proposa als lectors, és bo assumir que aquests relats en el fons són paràboles. El món seqüencial que Chesterton ens brinda és un microcosmos irrepetible i incomparable en el qual cada paraula, cada acció, és un símbol encarat cap a la resolució final de l’enigma de torn.

Gilbert Keith Chesterton (Londres, 1874 – Beaconsfield, 1936) és autor, entre d’altres obres, de L’home que fou dijous, i La innocència del pare Brown. Segons Borges, l’estil de Chesterton, basat en la paradoxa i en la paràbola o relat simbòlic, l’acosta a un altre gran autor contemporani seu: Franz Kafka. I

Ramon Vinyes, en ressenyar aquesta, va escriure: “Chesterton és un escriptor immens, un jugador literari extraordinari”.

Categories

Twitter

Error: Twitter did not respond. Please wait a few minutes and refresh this page.

estadístiques

  • 13,380 visites
Juny 2017
dl. dt. dc. dj. dv. ds. dg.
« set.    
 1234
567891011
12131415161718
19202122232425
2627282930  

Què porta més clics

  • Cap

Pàgines