You are currently browsing the category archive for the ‘Notícies’ category.

“Sense Màrius Torres, en aquesta novel·la gairebé tot seria ficció.”

Ja és a les llibreries Rius paral·lels, la primera novel·la del manresà Jordi Estrada.

Som al sanatori antituberculós de Puig d’Olena a les darreries de l’any 1942. Davant la proximitat de la mort d’en Màrius, un jove poeta republicà, els seus amics més íntims evoquen vivències i episodis, llums i ombres d’un passat en què les adversitats personals i col·lectives condicionen la vida diària del sanatori i els seus malalts. Si bé el personatge d’en Màrius és inspirat en Màrius Torres, aquesta novel·la no pretén ser un relat biogràfic o hagiogràfic del poeta lleidatà, sinó una ficció lírica en què es barregen fets i personatges reals i imaginaris, la vida dels quals transcorre com una successió de rius paral·lels sense possibilitat de convergir en una sola i harmònica existència. En definitiva, aquesta obra és un cant a la vida, l’amor, l’amistat, l’esperança i el poder vivificador de l’art, malgrat els contratemps individuals i socials de la malaltia i la guerra, que semblen voler contaminar-ho tot.

Més informació, aquí.

Aquest mes, un altre ESPRESSO amb ressons de Rússia. Aquest cas, però, d’un autor de casa nostra.

Abans d’esclatar la guerra francorussa de 1812, una reunió amistosa entre Napoleó i el tsar Alexandre I va provocar l’obsequi per part d’aquest d’una sèrie de luxosos capots militars als oficials francesos més distingits. Durant la guerra, un d’aquests capots va passar per diverses mans i, després de sofrir una transformació dramàtica, va acabar cobrint  les espatlles i consolant el cor d’una pobra dona sola i desvalguda. Heus ací com un simple objecte material, allunyat per accident del seu destí natural, pot esdevenir una companyia vital i necessària.

Josep Tomàs Cabot (1930) s’ha distingit especialment com a novel·lista, que de fet ha estat sempre la seva autèntica vocació. Durant els darrers anys, ha publicat algunes de les seves obres narratives més importants com L’últim experiment (1994), Deu visites al company absent (1997), Els miralls de Schubert (2001), La cadena (2002) —d’on prové el magnífc relat que avui presentem—, Escamot d’afusellament (2004) o Weekend amb Robinson Crusoe (2007), entre d’altres.

“Mira que bé… Vetllades en una granja prop de Dikanka. Quina mena de vetllades? I les du al món un abellaire! Ai Senyor! Com si no s’haguessin pelat prou oques per tenir plomes o malgastat prou drap per fer-ne paper! I no són pocs els homes de tota mena que s’han embrutat els dits de tinta! Només faltava que a l’abellaire li vingués de gust seguir-los els passos. De debò, si és que avui dia no dónes l’abast a trobar prou coses per embolicar amb aquest munt de paper imprès que hi ha.”

Nikolai Gógol enceta així el prefaci a Viétxera na khútore vliz Dikanki (‘Vetllades en una granja prop de Dikanka’), recull del qual forma part «La nit de Nadal», que ara presentem en català dins de la col·lecció ESPRESSO.

Nikolai Vasílievitx Gógol (1809-1852), la paternitat del qual es disputen aferrissadament Rússia i Ucraïna, en aquestes «vetllades» dóna vida a l’abellaire Rudi Panko i el converteix en el narrador d’unes històries que barregen amb una naturalitat sorprenent el retrat costumista amb l’espiritualitat, la fantasia i l’humor.

Gosaríem afirmar que no hi ha cap “russòfon” que no conegui les peripècies del ferrer Vakula, perquè aquest relat ha estat llegit i rellegit des que va aparèixer publicat per primera vegada l’any 1832, i les diverses adaptacions que se n’han fet (dues òperes, una de Txaikovski i una de Rimski-Korsakov, dues pel·lícules i uns dibuixos animats) han contribuït a la introducció d’aquest conte de Nadal en l’imaginari col·lectiu.

La nit de Nadal en imatges.

Pel·lícula soviètica de dibuixos animats “Les aventures del ferrer Vakula”, basada en el relat de “La nit de Nadal”.

Fragment de la pel·lícula de 1961 “Viétxera na khútore vliz Dikanki”.


Un llibre d’articles? Un llibre d’articles!  Hi ha qui diu que editar un llibre d’articles és un suïcidi. Per què no tenen èxit? No s’entén. És que els articles han d’estar condemnats a la vida efímera dels diaris? Amb aquests “Papers de diari” volem portar la contrària. I és que aquests articles de Tomàs Arias es mereixen, com a mínim, una segona vida.

En Tomàs Arias és un autor inclassificable i polifacètic, que col·labora assíduament com a articulista d’opinió en diversos mitjans de comunicació, tant comarcals com nacionals. Segons Matthew Tree, prologuista del llibre, si l’autor no ha publicat més a la premsa de la metròpoli és per una raó essencial: els seus articles «són massa lliures». I no es refereix a la llibertat estilística que sovint es pren Tomàs Arias, sinó a «la sensació de llibertat expressiva». Són uns textos que «refresquen», que sovint tenen «aquell punt canalla que a la canalla els encanta». Un recull d’articles que, en definitiva, són gratament sorprenents.

Fa quinze dies el vam presentar a l’Horiginal. Una hora més a canÀrias, diuen.

Per acabar la festa, el Tomàs va introduir en el concepte de la “destrucció creativa”. Aquí ho podeu llegir.

La crítica ha celebrat els “Papers de diari” del Tomàs. Feu un cop d’ull aquí.

Jordi Cussà entra en campanya amb un thriller polític sobre la independència de Catalunya.

Aviat tindrem el vídeo de la presentació a Berga. De moment, avancem un petit fragment del que en va dir Matthew Tree:

“Sobretot, si hagués de descriure aquesta novel·la amb una sola paraula, en faria servir una en anglès, de la qual mai no he trobat l’equivalent precís en català: ‘FUN’. ‘Fun’ vol dir alhora ‘divertit, entretingut, jocós, satisfactori i que deixa bon gust a la boca.’ I aquest llibre és així: llegir sobre la independència de Catalunya i les trames que hi ha darrere és FUN; la manera en què està escrita, amb l’estil extraordinari del Cussà, és FUN; i com totes coses que són FUN de debò, acaba sent lleuger i seriós a la vegada. Compreu-lo!”

A reveure, Espanya és una novel·la de política-ficció que, partint sense embuts de la realitat actual, cerca les coordenades del GPS independentista. L’acció, de fet, comença quan la néta de la primera presidenta de l’Estat sobirà de Catalunya s’entesta a escriure un guió sobre els esdeveniments que, el 23 d’abril de 2018, van desembocar en la proclamació unilateral d’independència del Parlament de la Ciutadella. Gràcies a un ritme de cine i un esquema amb ressons de thriller, la trama dels personatges resol els interrogants del present amb un signe d’admiració futur. Més informació: AQUÍ!

 

El passat dia 18 d’octubre es complien cent anys del naixement de Josep Armengou.

Malauradament, el protagonista del centenari de mossèn Armengou no ha estat ni el reconeixement al seu valor innegable, ni l’empremta que va deixar a Berga ni tan sols la seva obra. Per desgràcia, la polèmica sobre l’edició dels seus dietaris ha monopolitzat tota l’atenció.

Ràdio Berga va parlar ahir amb Jaume Huch. Citem la notícia:

Edicions de L’Albí, de Berga, lamenta que l’edició del dietari de mossèn Armengou hagi quedat aparcada. És una de les editorials a qui se li van encomanar pressupostos, el 2008, però L’Albí mai va rebre l’encàrrec de tirar endavant l’edició de l’obra. L’editor, Jaume Huch, espera que es pugui reconduir la situació i que es pugui editar ‘Crònica menuda de la ciutat de Berga’, que repassa la vida berguedana des del 1948 fins al 1975. Huch, ha demanat a l’Ajuntament de Berga que no tanqui en fals aquest tema i s’ha mostrat “dolgut com a editor i decebut com a berguedà”, ha dit.

Huch no admet que l’equip de govern faci declaracions “que no són certes”’. En un primer moment, ha explicat, “es va dir que L’Albí no havia presentat el pressupost, cosa que és falsa”. En aquest sentit, tal com ha pogut comprovar Ràdio Berga, l’any 2008 es van presentar tres pressupostos, adaptant-se al número de pàgines i exemplars que es demanaven, i per justificar una subvenció que s’havia de rebre i que finalment es va perdre. Jaume Huch demana a l’Ajuntament que faci públic i se sàpiga a quantes editorials es va demanar pressupost per veure si és, ha afegit, “per una qüestió econòmica”, tal com va afirmar la regidora de Cultura de Berga.

Huch insisteix que si no hi ha hagut acord per publicar el llibre no és per qüestions econòmiques. Una edició que no ha tirat endavant perquè l’Ajuntament de Berga ho atribueix a desavinences entre els tres hereus del berguedà Josep Armengou.

Per a Edicions de L’Albí és tan important que aquesta obra de Mossèn Armengou pugui veure la llum, que segons Huch, “el tema econòmic no ha de ser un impediment per publicar el llibre”. En aquest sentit, ha dit que si com a editorial comptessin amb el vistiplau de la família l’edició podria tirar endavant perquè L’Albí ja disposa del text íntegre, material que va rebre de l’Arxiu Comarcal. A més, L’Albí ha reivindicat sempre l’obra de Mossèn Armengou i és l’únic que ha editat obres seves: ‘Justificació de Catalunya’, ‘Petit diari de guerra’, ‘La Patum de Berga’, i ‘Nacionalisme català: idees i pensaments’. Per això Jaume Huch confia que es pugui editar el dietari: “que s’aconsegueixi un consens pel bé de la cultura de la ciutat”.

Lamenta que per una “pèssima gestió”, ha dit, no sigui possible disposar del dietari de Mossèn Armengou, i també pensa que cap dels Ajuntaments de Berga ha reivindicat prou la figura d’Armengou com a escriptor, ni ha sortit en defensa de les seves obres ni n’ha impulsat l’edició.

 

A partir d’aquest dijous ja podrem trobar a les llibreries el Fumisme, una selecció de relats d’Alphonse Allais traduïts per Joan Casas.

Per anar fent boca, n’avançarem una història d’amor.

LA NOIA JOVE I EL PORC VELL

Una vegada hi havia una noia d’una gran bellesa que estava enamorada d’un porc.

Perdudament!

I no pas d’un garrí bufó, rosat, espavilat, d’un porquet com els que donen al comerç aquells pernils tan bons.

No.

Sinó d’un porc vell, d’un verro esparracat que havia perdut totes les cerres, un porc pel qual el cansalader més ximple de la comarca no hauria donat ni un ral.

Un verro brut, ves!

I ella se l’estimava… no saben pas com!

Ni per tot un imperi no hauria deixat a mans de les criades la cura de preparar-li l’aliment.

I era encisador de debò veure-la, aquella noia tan bonica, barrejant les peles de patata, el segó, les pellofes, els crostons de pa.

S’arromangava les mànigues, i amb els seus bracets (que els tenia ben bonics), ho pastava tot amb l’aigua bruta de rentar els plats.

Quan arribava a la cort amb la galleda, el verro vell s’aixecava dels fems i s’acostava saltironant amb les seves potes velles, i feia tot de grunys de satisfacció.

Enfonsava el morro a la pitança fins que n’hi sortia per les orelles.

I la noia d’una gran bellesa se sentia penetrada de felicitat quan el veia tan content.

I després, quan s’havia ben afartat, se’n tornava als fems, sense adreçar a la seva benefactora ni la més mínima mirada dels seus ullets lleganyosos.

Aquell verro brut, jo et dic!

Grosses mosques verdes, brunzidores, se li posaven a les orelles i allà mateix es feien un gran tec, prenent el sol.

La noia, molt trista, se’n tornava a la masia del seu papà amb la galleda buida i els ulls (que els tenia ben bonics) tots plens de llàgrimes.

I l’endemà, tornem-hi que no ha estat res.

Però va arribar un dia que era el sant del porc.

De com es deia el porc, ara no me’n recordo, però igualment era el seu sant.

Tota la setmana la noia d’una gran bellesa s’havia espremut el cap (que el tenia ben bonic), rumiant quin regalet podia fer, en aquell dia, al seu porc vell.

I no se li havia acudit res.

Aleshores va pensar, senzillament: «Li regalaré unes flors.»

I va baixar al jardí, que va despullar de les plantes més boniques.

Es va omplir el davantal de poms, un bonic davantal de seda de color pruna, amb unes butxaquetes molt bufones, i els va portar al verro.

I ves per on que aquell verraco se li va enrabiar i es va posar a grunyir com si fos sord.

Tan se li’n fumien, a ell, les roses, els lliris i els geranis!

Les roses punxaven.

Els lliris li empastifaven de groc el morro.

I els geranis li feien agafar mal de cap.

També hi havia clemàtides.

Les clemàtides se les va cruspir totes, com un fartàs.

Si han estudiat ni que només sigui una mica les aplicacions de la botànica a l’alimentació, deuen saber que si la clemàtide és insalubre per a l’home, per al porc és nefasta.

La noia d’una gran bellesa ho ignorava.

I això que era una noia instruïda. Tenia fins i tot el certificat.

I la clemàtide que havia regalat al seu verro pertanyia precisament a la terrible espècie de la Clematis garrinicida.

El verro vell es va morir, després d’una agonia terrible.

El van enterrar en un camp de colza.

I la noia es va clavar un punyal damunt la tomba.

Us volem convidar dimecres que ve a l’Fnac L’Illa de Barcelona. Hi presentarem la novel·la L’ajudant del metge, de Mercè Font, que, seguint amb la tònica de crítiques excel·lents des que el llibre es va posar a la venda, ara ha estat reconeguda com a Nou Talent Fnac.

L’acte tindrà lloc el proper dimecres, dia 14 de juliol, a les set de la tarda a l’Fnac L’Illa (Avinguda Diagonal, 557). Hi participaran, a més de l’autora i de l’editor, Xavier Ferrer Junqué (professor de la UB i escriptor) i Joan Massotkleiner (actor).

Ens agradaria molt comptar amb la vostra assistència.

MANIFEST EN CONTRA DE LA REUTILITZACIÓ DEL LLIBRE LITERARI A LES AULES

Els sotasignants, davant el problema de l’empitjorament de les condicions de treball en la creació de llibres i la difusió de la lectura, declarem el següent:

La societat de la informació i la comunicació ha generat canals de transmissió molt potents. En aquests canals, el text hi continua essent una peça clau.

El text escrit i publicat, ja sigui en suport paper com en l’electrònic, a més de subministrar entreteniment, és especialment capaç de nodrir la intel·ligència del lector i afavorir en ell capacitats com la imaginació i l’atenció, d’enriquir el seu vocabulari, de dotar la capacitat de pensament i de fer-li millorar l’escriptura, a més de facilitar la reflexió i el debat, des del gaudi personal i des de l’expressió de la pròpia llibertat.

Un dels problemes amb què ens trobem és la desvalorització de la lectura i dels llibres, que contribueix a la davallada en les vendes. I un dels factors que més hi té a veure és la iniciativa, propiciada pels poders públics, de la reutilització de l’obra literària als centres educatius.

Aquest és un problema que ens afecta a tots: a creadors i productors (cal no oblidar que també són una part del teixit econòmic del país); a pares i ensenyants com a responsables de la formació dels infants i adolescents; i al país en general, que té una bona part del seu fonament en l’idioma que contribuïm a difondre, enriquir i mantenir en uns moments que tornen a ser especialment delicats.

Pensem que la reutilització de llibres de lectura té més inconvenients que avantatges. Per això creiem que cal fer una reflexió sobre el tema i, per iniciar-la, exposem els punts següents:

1. Impedeix la creació d’una biblioteca personal a infants i joves, la qual cosa dificulta la formació de futurs lectors.

2. Circumscriu la lectura únicament a l’àmbit escolar, en un horari reduït, cosa que no fomenta la lectura privada, la relectura, el fet de llegir com a activitat formativa individual i com a lleure.

3. Escurça els drets d’autor, que són la retribució dels escriptors/res i il·lustradors/res, comprometent a mig termini la professionalització del sector en la nostra llengua i augmentant la pressió sobre la literatura catalana actual (que la mateixa administració estaria potenciant) enfront d’altres llengües.

4. Als que ens agrada llegir i creiem que és una activitat humana essencial, ens veiem empesos a protegir els llibres i els professionals que els fan. Protegim així la ciutadania i, sobretot, les generacions més joves, de decisions que poden afectar-ne el desenvolupament intel·lectual i la sensibilitat, donant-los eines per reeixir tant en l’àmbit acadèmic com en el laboral.

Per això demanem:

Que tota la societat (personal docent, institucions, empreses, mares i pares, professionals del sector) s’impliqui en la formació dels hàbits lectors i en l’autèntic foment de la lectura que, de manera ineludible, passa per l’adquisició personal de llibres, la dotació de les biblioteques escolars i públiques i la dinamització d’aquest sector productiu cultural.

També, que les administracions públiques i els polítics que les gestionen no vulguin ser responsables d’una acció irreversible sobre la nostra llengua i la nostra cultura, propiciant la deserció de lectors i, per tant, forçant la desaparició de la literatura i dels autors del país.

SI US HI VOLEU ADHERIR:

http://noreutilitzacio.blogspot.com

Categories

Twitter

Error: Twitter did not respond. Please wait a few minutes and refresh this page.

estadístiques

  • 13.885 visites
gener 2020
dl. dt. dc. dj. dv. ds. dg.
« set.    
 12345
6789101112
13141516171819
20212223242526
2728293031  

Què porta més clics

  • Cap

Pàgines