You are currently browsing the category archive for the ‘Narrativa’ category.

Aquest dijous arriba a les llibreries El poeta i els llunàtics, de G. K. Chesterton.

El poeta i els llunàticsG. K. Chesterton

El personatge central d’aquesta obra, Gabriel Gale, és un poeta excèntric que considera que la bogeria forma part de la condició humana. Parteix d’aquesta premissa per a resoldre o prevenir certs crims comesos amb tècniques deductives que sorprenen el lector per l’originalitat dels seus plantejaments policials, i també pel seu peculiar sentit de l’humor. Així és com posa a prova la seva capacitat per a captar la importància de detalls que romanen ocults als ulls dels altres. Per la seva originalitat i per explorar els límits del gènere, aquesta és una obra de difícil classificació, perquè l’autor –el “príncep de les paradoxes”, tal com se l’ha anomenat– va ser un geni que va conrear la seva obra al marge de modes, ideologies o prejudicis estètics.  Per gaudir a pler dels castells de focs que l’autor proposa als lectors, és bo assumir que aquests relats en el fons són paràboles. El món seqüencial que Chesterton ens brinda és un microcosmos irrepetible i incomparable en el qual cada paraula, cada acció, és un símbol encarat cap a la resolució final de l’enigma de torn.

Gilbert Keith Chesterton (Londres, 1874 – Beaconsfield, 1936) és autor, entre d’altres obres, de L’home que fou dijous, i La innocència del pare Brown. Segons Borges, l’estil de Chesterton, basat en la paradoxa i en la paràbola o relat simbòlic, l’acosta a un altre gran autor contemporani seu: Franz Kafka. I

Ramon Vinyes, en ressenyar aquesta, va escriure: “Chesterton és un escriptor immens, un jugador literari extraordinari”.

Barcelona. 1976. Una de les primeres manifestacions després de la mort del dictador. Des d’un balcó d’un pis del carrer de Balmes, una dona crida a favor de la llibertat. Té seixanta-vuit anys. Tot i el seu delicat estat de salut, es manté vital i atractiva com quan de jove havia estat alumna de Pompeu Fabra. Però morirà el mateix any. És Mercè Figueras, el gran amor de la vida de Màrius Torres, que li va dedicar nou poemes, titulats Cançó a Mahalta, a més de referir-s’hi en almenys vuit poemes més. «Corren les nostres ànimes com dos rius paral·lels. Fem el mateix camí sota els mateixos cels», comença el primer, ja per sempre indissociable de la música exquisida amb què el va popularitzar Lluís Llach en la que potser deu ser la seva millor cançó.

Torres era de Lleida. Figueras, de Girona. Mai no van arribar a veure junts ni el Segre ni l’Onyar. No van poder acostar les seves vides calmes. Entre els dos hi havia una terra de xiprers, metges i palmes. Les seves vides van transcórrer com dos rius paral·lels. Va ser al sanatori antituberculós de Puig d’Olena, on també van passar-hi una temporada Antoni Tàpies i Josep Maria Castellet.

Poques muses hi deu haver hagut inspiradores de poemes tan bells com la Mahalta que Torres va batejar amb el nom de la dona de Ramon Berenguer. Sembla increïble que sorgissin textos d’una serenitat tan accentuada com els de la ploma de Torres en un ambient tan dramàtic com el que es va viure al sanatori, on el poeta republicà va entrar el 22 de desembre del 1935. La sensació es torna més potent després de llegir Rius paral·lels, la primera novel·la de Jordi Estrada (Manresa, 1958), un cant a la vida, l’amor, l’amistat, l’esperança i el poder vivificador de l’art, malgrat els embats de la malaltia i la guerra. Estrada s’ha passat vuit anys immers en l’univers de Torres abans d’enllestir aquesta ficció lírica. Amb una sensible lectura de l’actriu Aina Huguet, es va presentar el mateix dia (seixanta-vuit anys després) i al mateix lloc de la mort del poeta nascut fa cent anys: 29 de desembre, Puig d’Olena. Lamentablement, Torres va morir de tuberculosi dos anys abans que es descobrís el primer medicament capaç de combatre la malaltia. Ara Estrada ha recreat literàriament la seva vida no sé quants anys abans que algú (ni TV3 és la BBC ni en aquest país es potencia prou la memòria històrica) la dugui al cinema.

(Article de Xevi Planas publicat diumenge passat a Presència)

____________

Un fragment de l’acte de Puig d’Olena el 29 de desembre. Aina Huguet recita Màrius Torres:

Citem la crítica de l’Anna Carreras publicada el 15 de gener al suplement de cultura de l’Ara, Time Out.

L’expressió “a reveure” reforça un comiat cap a alguna entitat a qui s’espera tornar a veure, encara que sigui en somnis. El joc irònic de Jordi Cussà (Berga, 1961), autor de novel·les com Cavalls salvatges (2000) i Clara i les ombres (2007) i de reculls de narracions com l’encara recent Contes d’onada i de tornada (2009), està servit i sobretot ben amanit. Cussà també ha investigat la poesia i el teatre i ha traduït uns quaranta llibres. En aquesta novel·la se’ns emporta (oh, il·luminats!) a l’any 2038, en una Catalunya que celebra vint anys d’independència, des de la Setmana Màgica d’abril del 2018. Obra política o històrica –dos serrells que hi són però que no devoren la trama–, A reveure, Espanya es perfà com una intriga psicològica amb un parell d’enigmes torbadors. No hi ha divertimento sense reflexió: l’enjogassament d’un llenguatge antic, nostrat, de soca-rel va de la mà d’una cadena de pensaments aguts sobre la condició humana. Els núvols plouen i les dones ploren. Els morts són font d’energia i estalvi dels boscos, els viatges es fan en trens ultraveloços, les estacions s’han allargassat, la bisexualitat és el pa de cada dia, es va a treballar amb bici electrònica, els nens traginen el portàtil a escola, es fan cursos de pagesia sostenible, motors d’hidrogen, seleccions esportives catalanes… Amb PDA al costat d’àdhucs, escudelles i minicàmeres, correus electrònics i vi ranci, noms híbrids com Queralt Mahmud o Ponç Sancho, al llibre –com en l’ànima catalana– no hi ha tovor ni radicalitat: hi ha coherència, humanitat i un increïble sentit de l’humor. El guió de la protagonista sobre la proclamació de la independència és el llibre mateix de Cussà: “Personatges reals vius amb diàlegs inventats”. El lector farà bé d’abandonar la idea de la ciència-ficció, i resseguir la novel·la com si fos una crònica descriptiva d’un lloc més amè i realista. I desitjable: una pel·lícula viscuda en comptes de filmada.

“Sense Màrius Torres, en aquesta novel·la gairebé tot seria ficció.”

Ja és a les llibreries Rius paral·lels, la primera novel·la del manresà Jordi Estrada.

Som al sanatori antituberculós de Puig d’Olena a les darreries de l’any 1942. Davant la proximitat de la mort d’en Màrius, un jove poeta republicà, els seus amics més íntims evoquen vivències i episodis, llums i ombres d’un passat en què les adversitats personals i col·lectives condicionen la vida diària del sanatori i els seus malalts. Si bé el personatge d’en Màrius és inspirat en Màrius Torres, aquesta novel·la no pretén ser un relat biogràfic o hagiogràfic del poeta lleidatà, sinó una ficció lírica en què es barregen fets i personatges reals i imaginaris, la vida dels quals transcorre com una successió de rius paral·lels sense possibilitat de convergir en una sola i harmònica existència. En definitiva, aquesta obra és un cant a la vida, l’amor, l’amistat, l’esperança i el poder vivificador de l’art, malgrat els contratemps individuals i socials de la malaltia i la guerra, que semblen voler contaminar-ho tot.

Més informació, aquí.

Jordi Cussà entra en campanya amb un thriller polític sobre la independència de Catalunya.

Aviat tindrem el vídeo de la presentació a Berga. De moment, avancem un petit fragment del que en va dir Matthew Tree:

“Sobretot, si hagués de descriure aquesta novel·la amb una sola paraula, en faria servir una en anglès, de la qual mai no he trobat l’equivalent precís en català: ‘FUN’. ‘Fun’ vol dir alhora ‘divertit, entretingut, jocós, satisfactori i que deixa bon gust a la boca.’ I aquest llibre és així: llegir sobre la independència de Catalunya i les trames que hi ha darrere és FUN; la manera en què està escrita, amb l’estil extraordinari del Cussà, és FUN; i com totes coses que són FUN de debò, acaba sent lleuger i seriós a la vegada. Compreu-lo!”

A reveure, Espanya és una novel·la de política-ficció que, partint sense embuts de la realitat actual, cerca les coordenades del GPS independentista. L’acció, de fet, comença quan la néta de la primera presidenta de l’Estat sobirà de Catalunya s’entesta a escriure un guió sobre els esdeveniments que, el 23 d’abril de 2018, van desembocar en la proclamació unilateral d’independència del Parlament de la Ciutadella. Gràcies a un ritme de cine i un esquema amb ressons de thriller, la trama dels personatges resol els interrogants del present amb un signe d’admiració futur. Més informació: AQUÍ!

 

A partir d’aquest dijous ja podrem trobar a les llibreries el Fumisme, una selecció de relats d’Alphonse Allais traduïts per Joan Casas.

Per anar fent boca, n’avançarem una història d’amor.

LA NOIA JOVE I EL PORC VELL

Una vegada hi havia una noia d’una gran bellesa que estava enamorada d’un porc.

Perdudament!

I no pas d’un garrí bufó, rosat, espavilat, d’un porquet com els que donen al comerç aquells pernils tan bons.

No.

Sinó d’un porc vell, d’un verro esparracat que havia perdut totes les cerres, un porc pel qual el cansalader més ximple de la comarca no hauria donat ni un ral.

Un verro brut, ves!

I ella se l’estimava… no saben pas com!

Ni per tot un imperi no hauria deixat a mans de les criades la cura de preparar-li l’aliment.

I era encisador de debò veure-la, aquella noia tan bonica, barrejant les peles de patata, el segó, les pellofes, els crostons de pa.

S’arromangava les mànigues, i amb els seus bracets (que els tenia ben bonics), ho pastava tot amb l’aigua bruta de rentar els plats.

Quan arribava a la cort amb la galleda, el verro vell s’aixecava dels fems i s’acostava saltironant amb les seves potes velles, i feia tot de grunys de satisfacció.

Enfonsava el morro a la pitança fins que n’hi sortia per les orelles.

I la noia d’una gran bellesa se sentia penetrada de felicitat quan el veia tan content.

I després, quan s’havia ben afartat, se’n tornava als fems, sense adreçar a la seva benefactora ni la més mínima mirada dels seus ullets lleganyosos.

Aquell verro brut, jo et dic!

Grosses mosques verdes, brunzidores, se li posaven a les orelles i allà mateix es feien un gran tec, prenent el sol.

La noia, molt trista, se’n tornava a la masia del seu papà amb la galleda buida i els ulls (que els tenia ben bonics) tots plens de llàgrimes.

I l’endemà, tornem-hi que no ha estat res.

Però va arribar un dia que era el sant del porc.

De com es deia el porc, ara no me’n recordo, però igualment era el seu sant.

Tota la setmana la noia d’una gran bellesa s’havia espremut el cap (que el tenia ben bonic), rumiant quin regalet podia fer, en aquell dia, al seu porc vell.

I no se li havia acudit res.

Aleshores va pensar, senzillament: «Li regalaré unes flors.»

I va baixar al jardí, que va despullar de les plantes més boniques.

Es va omplir el davantal de poms, un bonic davantal de seda de color pruna, amb unes butxaquetes molt bufones, i els va portar al verro.

I ves per on que aquell verraco se li va enrabiar i es va posar a grunyir com si fos sord.

Tan se li’n fumien, a ell, les roses, els lliris i els geranis!

Les roses punxaven.

Els lliris li empastifaven de groc el morro.

I els geranis li feien agafar mal de cap.

També hi havia clemàtides.

Les clemàtides se les va cruspir totes, com un fartàs.

Si han estudiat ni que només sigui una mica les aplicacions de la botànica a l’alimentació, deuen saber que si la clemàtide és insalubre per a l’home, per al porc és nefasta.

La noia d’una gran bellesa ho ignorava.

I això que era una noia instruïda. Tenia fins i tot el certificat.

I la clemàtide que havia regalat al seu verro pertanyia precisament a la terrible espècie de la Clematis garrinicida.

El verro vell es va morir, després d’una agonia terrible.

El van enterrar en un camp de colza.

I la noia es va clavar un punyal damunt la tomba.


LA MONTSERRAT

Anys cinquanta, a un poblet de muntanya. Allà vivia la Montserrat, una dona de quaranta i pocs anys, de pell rosada i tibant, cames i braços molsuts i pitrera abundosa i explícita. Tota ella exhalava, només de veure-la caminar pel carrer —hivern i estiu amb màniga curta— un aire de salut i alegria de viure que era l’enveja de qualsevol. Era casada i exercia de perruquera, ofici que li anava com anell al dit perquè, de mena generosa, oferia a la nombrosa clientela de senyores de tota edat, no solament arreglar-se els cabells, tenyir-se i fer-se la permanent, sinó que, d’afegitó i sense cobrar un ral de més, els regalava una atenció comprensiva que, de ben segur, estalviava moltes visites a metges del cos i de l’ànima.

El seu marit, en Manel, tenia una xarcuteria i ell mateix, a l’obrador situat al darrere de casa, es feia els bisbes, els bulls, les llonganisses, els fuets i, sobretot, el pernil dolç, de gran prestigi a tota la comarca. De natural garlaire, despatxava ell mateix clients i clientes, als quals donava una conversa adequada a la manera de ser de cadascú. De paraula fàcil, tant podia parlar de futbol a un transportista de bestiar com explicar un acudit passablement picant a una clienta en estat de bona esperança. De política no en parlava mai perquè la cosa no estava per fer-hi gaires filigranes.

De fet, a en Manel i a la Montserrat semblava que l’atzar els havia fet el regal de conèixer-se i enamorar-se, com el feliç retrobament d’aquelles dues meitats d’un sol ésser que, segons Plató, es busquen per l’ample món sense gairebé trobar-se mai, segurament perquè el món és molt gran i les meitats, molt petites.

Sota aquestes coordenades i en plena difícil postguerra, el matrimoni havia navegat a veles desplegades: quatre fills —dos nois i dues noies— en quinze anys de casats ho testimoniaven a bastament. I tal volta encara donava més fe de la seva bona entesa i unió —i mai tan pròpiament dit— el fet que amb una regularitat digna de les conjuncions astrals més afinades, cada dilluns, dimecres i divendres del calendari (dimarts i dijous no perquè en Manel anava a l’escorxador de la plana), fes sol, plogués o nevés, després de dinar i una vegada els fills havien marxat a l’escola, s’allitaven i feien el seu polvet, abans o després d’una condigna migdiada. El dissabte no podien perquè anaven massa cansats amb l’acumulació de feina a la perruqueria i a la botiga, i el diumenge encara menys, ja que els fills voltaven per casa o tenien convidats. A més, la Montserrat —tot s’ha de dir—, per alguna raó que només ella sabia, no li venia gaire de cara fer la folladeta després de sentir el sermó del capellà a missa de dotze, a la qual solia assistir. Mossèn Argelaga sempre tenia el costum d’acabar la prèdica amb consideracions solemnialment referides a la brevetat de la vida, la futilitat dels plaers terrenals i l’adveniment ineluctable de la mort (sempre amb una possible condemna posterior al foc etern), reflexions que la deixaven amb les ales massa esquinçades com per dedicar-se després a un plaer tan a ras de sòl —deia el mossèn— com era el carnal.

En Manel no hi anava, a missa, perquè era d’esquerres i descregut. Ell, a base de veure escorxar porcs, esquarterar-los i convertir-los en tota mena de productes de xarcuteria, pensava, ras i curt, que la vil matèria era l’única constituent dels éssers vius i que tot això de l’ànima i la seva immortalitat eren invents dels de la crosta per engaltar-nos la llana al clatell.

La Montserrat, en canvi, adoptava davant d’aquest tema una posició més cauta. Comptat i debatut era, diguem-ho així, de filiació agnòstica, però amb la precaució resultant de fer-se sovint la pregunta: «I si fos veritat que tenim ànima i que aquesta pot pujar al cel, baixar a l’infern o quedar-se entremig, al purgatori, tal com li he sentit repetir tantes vegades a mossèn Argelaga?» I com que aquest, de vegades es delectava descrivint els paorosos turments i suplicis que esperaven a les ànimes dels qui es morien en pecat mortal, ella es cobria les espatlles anant cada diumenge a missa de dotze i confessant-se de tant en tant. Al cap i a la fi, costava tan poc que no pagava la pena arriscar-se, tot plegat per fer-se el saberut. D’altra banda, un capteniment com aquest no anava gens malament a l’activitat de la perruqueria. A missa de dotze es trobava amb moltes amigues i ja és ben sabut que compartir ambients i sentiments afavoreix l’increment de la clientela. En aquells temps ja remots, quan governava el general del bigotet i veu de vicetiple, a missa de migdia s’hi solien endegar tota mena de conspicus negocis. Era, sense cap dubte, una bona inversió.

En canvi, i per motius d’un altre ordre, el dia del seu sant, la Mare de Déu de Montserrat, no acostumava anar a missa. Aquella festa tan assenyalada la celebrava tota la família amb un bon àpat, però ella, d’una forma més íntima i engrescadora, ho feia amb el seu Manel. Després de dinar —era la seva hora màgica— feien cap a la seva l’habitació, encenien una palmatòria que donava una tènue llum de color roig ponentí, obrien una ampolla de cava, feien un brindis i es cruspien un pastís que havien encarregat al pastisser. Després, no cal dir-ho, feien l’amor entre glop i glop de cava com dos adolescents estrenant-se. Fins i tot, un any, en aquesta data, ella va batre el seu rècord personal d’orgasmes: quatre d’una tacada i ben plaents. I visca la Verge! L’endemà, naturalment, anava al confessionari, mossèn Argelaga la reconvenia sobre la manera de commemorar una data com aquella sense passar per l’església ni un sol moment i li anunciava la penitència: resar el rosari abans d’anar a dormir, expiació que ella acomplia al peu de la lletra aquella mateixa nit, no fos cas que la Descarnada l’enxampés en aquell estat tan clarament pecaminós. De vegades, però, la veritable penitència era trobar-se mossèn Argelaga pel carrer i veure la cara de pomes agres que li endinyava. Gairebé no es dignava ni a saludar-la.

Les coses, doncs, rutllaven tan bé com es pot esperar d’una parella feliç en aquesta vall de llàgrimes que és el món amb totes les seves misèries. Els fills creixien amb salut i alegria i res no semblava pertorbar l’amable discórrer de les hores i els dies. Però ja és sabut que, a la vida, ben sovint el de dalt va a baix i el de baix a dalt en un girar d’ulls, i que la dissort, en les seves múltiples formes, pot treure el cap darrere de cada cantonada i en el moment més inesperat.

Un dia, la Montserrat, mentre rematava una permanent, es va notar com una mena d’intens rodament de cap i a l’instant va caure a terra a plom i sense coneixement. A l’hospital on la van portar cuita-corrents, ja hi va arribar morta. Els metges certificaren un vessament cerebral invasiu i del tot incontrolable. A la família i al poble es va sentir molt aquella mort tan sobtada i prematura.

La Montserrat, però, en aquest trànsit tan luctuós com imprevist, va tenir la sorpresa més gran de la seva vida. Quan les seves forces físiques defallien per moments, ella va poder confirmar allò que expliquen molts dels qui han estat a les portes de la mort: la sensació de recórrer lentament un túnel fosc com una gola de llop, però amb la visió esperançadora d’una llum blanquinosa a l’acabament del túnel. Quan hi va ser, al final, aquella llum s’esvaní en clapes d’una claror difusa, i ella va sentir que entrava en un nou estat: una simple consciència que li permetia reconèixer-se com el que era, la Montserrat, però sense l’embalum de la carcassa corporal. «Té, ves qui m’ho havia de dir, ara dec ser només una ànima», va pensar. I amb aquesta intuïció va deduir que aquella diafanitat que s’expandia cap a l’infinit devia ser el camí del cel o vés a saber si el cel mateix. I llavors va donar gràcies a la seva actitud previsora. Justament el dia anterior s’havia confessat de tots els pecats amb mossèn Argelaga, el qual li havia dit que, un cop acomplerta la penitència imposada —cosa que, com sempre, havia fet de forma expeditiva— quedava neta com una patena de tota mena de màcules: estaria en gràcia divina. De manera que, immersa en aquesta certitud, ara ja veia el cel a quatre passes o, més ben dit, potser ja hi era.

Tanmateix, de seguida va comprovar que, realment, hi era, al cel. En efecte, la primera sorpresa va ser que, malgrat la seva insubstancialitat carnal, no havia perdut ni la vista ni l’oïda, i això li permetia veure passejar i escoltar com parlaven altres ànimes, sense que fos cap mena d’obstacle la seva no corporeïtat. Cap dubte, doncs: havia arribat al cel.

Poc temps després de ser-hi va concloure que aquella situació no li semblava gens malament. No haver de lluitar per cobrir necessitats peremptòries a les quals haver de fer front, com passava a la terra, li representava més avantatges que no pas inconvenients. D’altra banda, no va tardar a adonar-se que, allà, les normes no hi eren pas excloses. Com que és cosa generalment admesa que el desordre procura infelicitat, en el dia a dia celestial hi regnava un ordre exquisit, sense anul·lar les prioritats personals de tot tipus, només que compatibles, això sí, amb una benaurança generalitzada. Hi cabien, per exemple, els records de l’existència anterior, encara que sense el deix de tristesa que els acompanya en la vida terrenal. Per entendre’ns: eren records neutres, sense la percepció malaltissa del pas fugisser de les hores. Sense anar més lluny, ella recordava els seus fills amb una alegria desproveïda d’enyor. I recordava també en Manel, el seu marit, com emergint d’una brisa feta de felicitat i alegria, sense cap rastre de connotació material.

Ara, allò que més la va estranyar de tot plegat va ser la permissió dels desitjos. De seguida va poder comprovar que en el reialme de la felicitat, el fet de no desitjar no gaudia de cap prestigi. Naturalment, ben entès que si un desig no havia pogut acomplir-se, la decepció tampoc no feia acte de presència. En el fons es tractava de proporcionar al·licients a la vida sense cap contrapartida. Només pensant-hi una mica trobaves que era ben lògic que fos d’aquella manera perquè, altrament, la immortalitat resultaria tan llarga com avorrida. Poder desitjar no era pas cap mala pensada, calia reconèixer-ho. L’Ésser Incausat que governava aquell món d’esperits purs semblava tenir-ho tot ben apamat i legislava en conseqüència, com corresponia a la seva il·limitada saviesa.

Assabentada d’aquesta possibilitat, la Montserrat va decidir aprofitar-la. En arribar el dia del seu sant i sabedora que la Mare de Déu de Montserrat hi tenia, allà, un predicament notable, va intuir que aquella era un bona ocasió per formular un desig amb prou probabilitats de ser-li concedit. I no s’ho va pensar dues vegades.

Quan en Manel, després de l’àpat amb els seus fills —no especialment agradable pels records tristos que suscitava a tothom— es retirà a la seva habitació per fer-hi l’acostumada migdiada, va poder veure, en ple somni, com baixava de les alçades la seva Montserrat, abillada amb una túnica blanca, entallada per la cintura, i tan escotada que deixava ben a la vista bona part dels pits rodons i rosats. En aterrar sobre el llit, es llevà la túnica, i ja del tot nua s’abandonà dolçament sobre en Manel, bo i acariciant-lo. En Manel, sense deixar la regió subtil dels somnis, de primer va experimentar una erecció sobtada i vigorosa, i després successives convulsions al membre atiades per un embolcall carnós, calent i humit.

La irrefrenable escorreguda el va despertar, i encara, durant uns moments, cercà la Montserrat per l’habitació, sense trobar-la, com és de fàcil suposar per simple sentit comú.

L’endemà, quan madò Aurèlia —una senyora mallorquina que ajudava en les feines de casa—, a l’hora de fer el llit, ensopegà amb la gran taca de semen sobre el llençol, remugà per sota nas i, movent el cap d’una banda a l’altra, exclamà:

—Déu meu, el senyor Manel, tot un homenot com ell i encara fent sonar sa ximbomba com si fos un al·lot de primera volada. Mumare ja m’ho deia que tots ets homos són igual de bèsties i sempre tenen sa mateixa cosa dins es cap. Idò, si ho veiés na Montserrat, que Nostro Senyor la tingui en sa glòria…

Si us ha agradat, “La Montserrat” és un dels contes dels Jocs de llit de Llorenç Puig.

A l’estiu no hi ha novetats editorials, però això no vol dir que s’hagin aturat les màquines. Estem enllestint els primers títols de la temporada.

Per anar fent boca us volem presentar l’autor d’un plat fort de setembre: Alphonse Allais.

Alphonse Allais

Aquest escriptor i periodista francès (1854-1905), podríem dir que és un precursor de la patafísica (la ciència dedicada a l’estudi de les solucions imaginàries i de les lleis que regulen les excepcions), podríem dir també que és una de les llavors de l’avantguarda…

Vejam què en diu Joan Casas al pròleg:

Primera comunió de noietes cloròtiques un dia de nevada

Alphonse Allais havia format part d’una colla que es feien dir els “hidròpates”, és a dir, aquells a qui l’aigua posa malalts, que es trobaven  per allunyar la seva malaltia amb diversos esperits a diferents locals de mala mort del barri llatí, a la riba esquerra del Sena. Allà es va inventar el terme “fumisme”, per definir el seu sentit de l’humor. Però els veïns estaven tips del soroll que feien quan sortien dels locals, sobretot els dies que a Allais se li acudia acabar la gresca amb una tanda de focs artificials. […] El seu extraordinari talent pel relat curt humorístic –en va escriure més de 1700- li va permetre viure de la ploma. Però el seu enginy anava més enllà. Així l’any 1893 va penjar en una exposició col·lectiva un full de paper perfectament blanc amb el títol de “Primera comunió de noietes cloròtiques un dia de nevada”, avançant-se de molts anys als quadres blancs de Malevitx, i l’any següent, per reblar el clau, hi va penjar una tela vermella que es titulava “Recollida de tomàquets a la riba del mar Roig per una colla de cardenals apoplèctics”.  Més encara, avançant-se a John Cage i als minimalistes va publicar una “Marxa fúnebre composta per als funerals d’un gran home sord”, que era una partitura sense cap nota a sobre, “perquè els grans dolors són muts”.

Recollida de tomàquets a la riba del mar Roig per una colla de cardenals apoplèctics

A partir del setembre tindrem la nostra dosi de “Fumisme” gràcies a la magnífica tria i traducció que n’ha fet Joan Casas. Una mirada irònica i distant cap a un món en què són possibles totes les solucions (com contempla la patafísica), perquè, de fet, ja no queden problemes seriosos aplantejar. En l’univers narratiu d’Allais, doncs, tothom és bo, perquè tots els personatges formen part de la vida. Assassins i sants reben el mateix tractament, sempre desproveït de dramatisme i, per tant, divertit. El primer que sorprèn en un relat d’Allais és com una simple afirmació contrària al sentit comú pren aspectes de credibilitat gràcies al seu mestratge narratiu. Podem saber que és un disbarat, però ens queden el dubte i el desig. El dubte de si allò podria ser realment així, i el desig que certament ho sigui.

Categories

Twitter

Error: Twitter did not respond. Please wait a few minutes and refresh this page.

estadístiques

  • 13.980 visites
Setembre 2020
dl. dt. dc. dj. dv. ds. dg.
 123456
78910111213
14151617181920
21222324252627
282930  

Què porta més clics

  • Cap

Pàgines