Amb motiu de la primera Fira del llibre del Berguedà, celebrada a Bagà aquest cap de setmana, hem presentat el volum El Noi de Bagà, de Ramon Vinyes.


El primer recull de contes de Ramon Vinyes, A la boca dels núvols, es  va editar a Mèxic l’any 1946. El relat que obre aquell volum és precisament “El Noi de Bagà”. Tal com va escriure Anton M. Espadaler, “Vinyes, que narra les més de les vegades amb un gran i afinadíssim sentit de l’humor, tracta amb especial predilecció el tema de la dissolució del jo…” I és que el Noi de Bagà recorre els Andes enamorat de la seva vicunya, “en els ulls encisadors de la qual troba les dolçors del passat perdut”. “Hi ha un moment, en moltes vides –escriu Vinyes–, que és el moment de la follia. El que recula a temps, se’n salva. El que s’hi atura, es perd. El baganès va aturar-s’hi i la seva història va deixar de ser la història del Noi de Bagà per convertir-se en la història del Noi dels Andes.” Perquè, en efecte, en paraules de Jordi Lladó, “per als catalans més purs com el protagonista d’”El Noi de Bagà” o el difunt espòs d’”Una Pasqua de Resurrecció en el tròpic”, el retorn ja no és possible”. Heus aquí dos relats inoblidables, de qui va ser precursor del realisme màgic, amic i mestre del Nobel colombià Gabriel García Márquez.

Un tast d’El Noi de Bagà:

—La vicunya del Noi de Bagà està molt greu —m’acaba de dir un gironellenc que fa de contramestre en una fàbrica de teixits d’aquest país de sol. I afegeix, amb una rialla tota gironellenca—: Ell, plora que ploraràs!

—El Noi de Bagà viu per a la seva vicunya —contesto al qui m’ha donat la mala nova.

Que gran i que petita és, l’Amèrica! M’ha estat possible de trobar-hi, ja no tan sols naturals de la comarca berguedana, sinó fills de Berga mateix. Habito a tret de fona del rebroll d’un carrabiner, nascut al poble, on el seu pare va viure fa anys. Fa de mecànic en una gran companyia aèria nord-americana.

Però no divaguem. Deia, o anava a dir…

Anava a dir que farà cosa d’un mes va presentar-se al Bar Colòmbia, d’un català de Falset —bar on ens reunim uns quants compatriotes desterrats—, un home que més aviat hauria pogut ser pres per un indi aimara o quítxua que per un fill de Catalunya. Portava amb ell un animal rar; i en tenia tanta cura, que de seguida es veia que l’animal l’havia ullprès. L’animal rar era una petita vicunya. La seva entrada i la seva presentació ens van sorprendre a tots. «Bona nit», ens va dir, enfonsant-se la mà a la cabellera embolicada i adoptant uns escruixidors aires de Manelic-Borràs. «Ací em tenen.» Quan tots crèiem que llançaria un crit de «He mort el llop!», va abaixar la veu per notificar-nos que, abans, els catalans que hi havia en aquest port del Carib tots el coneixien pel Noi de Bagà. Ara… Parla ell: «Ara, jo mateix accepto que podrien dir-me el Noi dels Andes.» Tal va ser la seva presentació. I s’assegué amb nosaltres, al voltant de la taula.