Citem l’article de Llorenç Capdevila al Regió7.

La proximitat dels versos del navassenc Rossend Sellarés està a l’abast de tot públic, fins i tot d’aquells lectors poc avesats a la poesia

El navassenc Rossend Sellarés era, fins fa poc, un poeta inèdit. Ara, com en el cas de tantes altres iniciatives literàries gestades a la Catalunya central, ha estat l’editorial berguedana l’Albí qui ha propiciat l’aparició del recull titulat Un fil de veu, amb encertada coberta de Valentí Gubianas i pròleg afectuós de Climent Forner. Bregat en el terreny atzarós i tot sovint desagraït dels modestos (o no tan modestos) concursos literaris que es convoquen arreu del país i guanyador habitual d’aquesta mena de certàmens, Sellarés ens presenta, per fi, un tast de la seva poesia en forma de llibre. Fins ara, per conèixer els seus versos calia assistir a un dels recitals que, al costat d’una colla d’amics rapsodes (Ramon Carreté, Dolors Claret, Josep Vilarmau i Assumpta Santacreu), ofereix de tant en tant, aquí i allà.
En la presentació manresana que se’n va fer el 10 de març passat, amb l’aixopluc d’Òmnium Bages i en el marc del Centre Cultural del Casino, la quarantena d’assistents va poder seguir la presentació clara i sincera de Joan Vilamala, que va destacar la proximitat dels versos de Sellarés, molt a l’abast de tota classe de públic, fins i tot d’aquells lectors poc avesats a la poesia. Vilamala, que va repassar les diferents parts del llibre, també va destacar el treball amb el llenguatge que hi ha en molts dels poemes, com ara “Si em prens la mà”, escrit exclusivament amb monosíl·labs, o bé “Era i encara és”, on a cada vers hi ha algun mot acabat en “era”. La mateixa ge-nerositat de les paraules de Vilamala és present en el pròleg signat per mossèn Climent Forner que, fent un símil viní-cola, duu per títol “Vinya ben veremada”, i presenta als lectors “l’aroma temperada del celler al qual se’ls convida a entrar”. Quan recorda les col·laboracions de l’au-tor a la revista El Ressò, de Navàs, on Sellarés publicava jeroglífics i mots encreuats, Forner no s’està d’afirmar que “continua sent aquell infant entremaliat [···] jugant amb els mots com si tal cosa”. A més, Forner comenta la qualitat i l’encert dels referents poètics citats a Un fil de veu (des de Josep Carner fins a Narcís Comadira, passant per Salvat-Papasseit i Martí i Pol) i destaca la musicalitat i la varietat formal dels poemes, que van del vers lliure al decasíl·lab.

Un fil de veu s’estructura en cinc parts, que mostren l’àmplia varietat temàtica del recull. La primera (Totes les flames) inclou tres subapartats que parlen de la comunió amb el paisatge (La terra), de la pàtria (La falç) i del món en què ens ha tocat viure (El pa). A la segona (Xarop de tinta) exposa algunes idees interessants sobre la creació poètica i inclou algun poema agosarat com ara Il·lícits límits, tot ell escrit utilitzant tan sols la vocal i. La tercera part (L’espiral del temps)recrea el tema clàssic de la inevitable fugacitat de les hores. A la quarta (Viraranys del laberint) recupera una de les metàfores més fèrtils de Salvador Espriu per reflexionar sobre la vida. I a la cinquena (A flor de pell) s’ofereixen poemes al voltant de l’amor i l’amistat.

La poesia que trobem a Un fil de veu és una poesia situada ran de terra, nítida i entenedora, que, en paraules de Climent Forner, “agradarà a la gent”.