Citem alguns fragments de la ressenya que Xavier Cortadellas dedicava aquest dissabte a Presència a Jordi Cussà.
LES NANSES DE LES UTOPIES
“Jordi Cussà situa A reveure, Espanya a la Catalunya del 2038, vint anys després de ser independent, però igual de mediocre”
És sabut que a Jordi Cussà li agrada escriure com aquell que fa un thriller: La serp, L’alfil sacrificat, El noi de Sarajevo… Passen moltes coses a les seves novel·les, la seva prosa és més aviat cantelluda i directa, no gaire lírica, però eficaç; convidaria força més a continuar llegint que no a rellegir, si no fos que la trama de molts dels seus capítols –in media res-, també els vint-i-set d’A reveure, Espanya, obliguen a rellegir el lector que vol estar atent: llavors, és quan es descobreix millor el treball d’orfebre de Cussà, la seva ironia, la seva capacitat de síntesi, la seva velocitat narrativa, la tria acurada dels adjectius. Els que utilitza, per exemple, per descriure Llibert, subcosí de Sophie, la protagonista d’aquest últim llibre: “Era alt com un pollancre i ros com els rostolls, i es mirava el món amb uns ulls vius com grans de raïm molsuts i un somriure llaminer com formatge fresc.” Alguns dels contes de Contes d’onada i de tornada acaben amb un poema; també hi acaba A reveure, Espanya. El signa Blanca Martorell Cervantes, la primera presidenta de la Catalunya lliure; no gens casualment, recorda un poema de Foix.
[…]
“Cal agafar-se a les utopies imperfectes perquè són les úniques que tenen nanses”, escriu Blanca Martorell. La independència de Catalunya també ho és- D’aquí que tot plegat sigui volgudament ridícul, un xic irrisori, poc èpic, una comèdia de la mediocritat d’aquest nostre temps, en què només com alguns com en Jaume de can Llorets tenen ous, perquè viuen en un mas tant del vell Empordà que sembla de la profunda Catalunya profunda, com deia un personatge de La novel·la de les ànimes.
La llúpia albina 