Barcelona. 1976. Una de les primeres manifestacions després de la mort del dictador. Des d’un balcó d’un pis del carrer de Balmes, una dona crida a favor de la llibertat. Té seixanta-vuit anys. Tot i el seu delicat estat de salut, es manté vital i atractiva com quan de jove havia estat alumna de Pompeu Fabra. Però morirà el mateix any. És Mercè Figueras, el gran amor de la vida de Màrius Torres, que li va dedicar nou poemes, titulats Cançó a Mahalta, a més de referir-s’hi en almenys vuit poemes més. «Corren les nostres ànimes com dos rius paral·lels. Fem el mateix camí sota els mateixos cels», comença el primer, ja per sempre indissociable de la música exquisida amb què el va popularitzar Lluís Llach en la que potser deu ser la seva millor cançó.

Torres era de Lleida. Figueras, de Girona. Mai no van arribar a veure junts ni el Segre ni l’Onyar. No van poder acostar les seves vides calmes. Entre els dos hi havia una terra de xiprers, metges i palmes. Les seves vides van transcórrer com dos rius paral·lels. Va ser al sanatori antituberculós de Puig d’Olena, on també van passar-hi una temporada Antoni Tàpies i Josep Maria Castellet.

Poques muses hi deu haver hagut inspiradores de poemes tan bells com la Mahalta que Torres va batejar amb el nom de la dona de Ramon Berenguer. Sembla increïble que sorgissin textos d’una serenitat tan accentuada com els de la ploma de Torres en un ambient tan dramàtic com el que es va viure al sanatori, on el poeta republicà va entrar el 22 de desembre del 1935. La sensació es torna més potent després de llegir Rius paral·lels, la primera novel·la de Jordi Estrada (Manresa, 1958), un cant a la vida, l’amor, l’amistat, l’esperança i el poder vivificador de l’art, malgrat els embats de la malaltia i la guerra. Estrada s’ha passat vuit anys immers en l’univers de Torres abans d’enllestir aquesta ficció lírica. Amb una sensible lectura de l’actriu Aina Huguet, es va presentar el mateix dia (seixanta-vuit anys després) i al mateix lloc de la mort del poeta nascut fa cent anys: 29 de desembre, Puig d’Olena. Lamentablement, Torres va morir de tuberculosi dos anys abans que es descobrís el primer medicament capaç de combatre la malaltia. Ara Estrada ha recreat literàriament la seva vida no sé quants anys abans que algú (ni TV3 és la BBC ni en aquest país es potencia prou la memòria històrica) la dugui al cinema.

(Article de Xevi Planas publicat diumenge passat a Presència)

____________

Un fragment de l’acte de Puig d’Olena el 29 de desembre. Aina Huguet recita Màrius Torres: