Citem l’article de Llorenç Capdevila aparegut diumenge passat al Regió7
LA FEINA (BEN) FETA
Si ara mateix les lletres manresanes tenen un patriarca (en el sentit de persona venerable, d’una gran autoritat moral), aquest és sens dubte Josep Tomàs Cabot. Per constatar-ho només cal que llegiu (o, simplement, que fullegeu) les més de sis-centes pàgines del seu darrer llibre: La feina feta: Memòries professionals (L’Albí, 2010).
En aquest llibre, el Premi Bages de Cultura de l’any 2006 fa balanç de la seva vida professional, i el resultat és sorprenent. Ja a la primera pàgina es defineix com a periodista, assagista, novel·lista i professor d’Història a la universitat; però també com a metge, pensador marxista, divulgador de la ciència, estudiós del llenguatge i expert en música clàssica. Jo hi afegiria, a més, una etiqueta que n’agrupa moltes de les anteriors: humanista. Perquè si alguna cosa defineix la trajectòria vital i professional de Josep Tomàs Cabot és l’interès per totes les branques del coneixement.
És impossible, en l’espai de què disposo, fer ni tan sols una aproximació a l’extens, precís i documentat repàs que fa Tomàs Cabot del seu pas per diferents universitats (des de la facultat de Medicina a la de Periodisme, passant per Filosofia i Lletres), o de la seva tasca al capdavant de la prestigiosa revista Historia y Vida (que va dirigir durant uns anys), o de les col·laboracions en diferents diaris (com ara La Vanguardia o Regió 7), o de la vintena llarga de llibres publicats (en castellà i en català, la major part novel·les), o de la relació amb personalitats que l’han marcat profundament (García Viñó, Néstor Luján, Miquel Crusafont, entre molts d’altres), o, fins i tot, dels treballs inèdits que guarda al seu arxiu particular (entre els quals, la seva tesi doctoral sobre el llenguatge científic).
L’home complex que hi ha al darrere de la seva obra, tot i que no és l’objectiu principal de les memòries (que, en matèria íntima, són discretíssimes), s’entreveu aquí i allà. Ell mateix es considera un intel·lectual singular i de fermes contradiccions: literat amb formació científica, catalanoparlant que ha hagut d’escriure bona part de la seva obra en castellà, burgès d’idees més aviat esquerranoses.
Vista la quantitat de material (originals manuscrits, retalls de premsa, etc.) que Josep Tomàs Cabot conserva, crec que no seria cap disbarat plantejar-se una exposició retrospectiva al Centre Cultural del Casino que oferís una visió global d’aquest humanista i treballador incansable, poc amant de l’autoelogi, que, si mai no ha tingut el reconeixement que es mereix és segurament perquè, com va dir a García Viñó en una carta del 1971: “la República de las Letras no es más que una gran casa de locos donde todos dicen yo, yo, yo”.
La llúpia albina 