Aquest mes, un altre ESPRESSO amb ressons de Rússia. Aquest cas, però, d’un autor de casa nostra.
Abans d’esclatar la guerra francorussa de 1812, una reunió amistosa entre Napoleó i el tsar Alexandre I va provocar l’obsequi per part d’aquest d’una sèrie de luxosos capots militars als oficials francesos més distingits. Durant la guerra, un d’aquests capots va passar per diverses mans i, després de sofrir una transformació dramàtica, va acabar cobrint les espatlles i consolant el cor d’una pobra dona sola i desvalguda. Heus ací com un simple objecte material, allunyat per accident del seu destí natural, pot esdevenir una companyia vital i necessària.
Josep Tomàs Cabot (1930) s’ha distingit especialment com a novel·lista, que de fet ha estat sempre la seva autèntica vocació. Durant els darrers anys, ha publicat algunes de les seves obres narratives més importants com L’últim experiment (1994), Deu visites al company absent (1997), Els miralls de Schubert (2001), La cadena (2002) —d’on prové el magnífc relat que avui presentem—, Escamot d’afusellament (2004) o Weekend amb Robinson Crusoe (2007), entre d’altres.
La llúpia albina 