“És ben sabut que, amb tres contes magnífics («Els assassinats de la Rue Morgue», «El misteri de Marie Roget», «La carta robada»), va crear, gairebé a partir del no-res, el gènere detectivesc, que ha estat un dels més populars del segle XX; Arthur Conan-Doyle, que va concebre Sherlock Holmes, li reconeixia la paternitat del gènere. És menys sabut, però no menys cert, que també és el creador de la ciència-ficció, un gènere igualment popular; Jules Verne, que va imaginar aventures primer forassenyades i després realitzades, també li reconeixia aquesta creació. A aquests dos gèneres, que formen dos subconjunts en l’obra de Poe, cal afegir-ne altres: el fantàstic (amb els seus contes més coneguts, com ara «La caiguda de la Casa d’Usher» i «Ligeia»), el d’aventures, el paisatgístic, l’humorístic (la part dels seus contes sistemàticament menystinguda, tot i que té aspectes molt intensos, com ho van saber veure els surrealistes)… La riquesa inexhaurible de tots aquest relats permet veure-hi nous sentits, significats i paral·lelismes, cada cop que s’hi torna. Aquest volum aplega tres relats que formen un subconjunt, un registre dels escrits de Poe. Els podríem anomenar de bogeria; també, de malsons. Són uns malsons, però, que tenen la dissortada peculiaritat de no esvair-se amb l’arribada del dia.”

“Són tres relats cabdals: cabdals no tan sols en l’obra de Poe, sinó en el conjunt de tota la literatura, de tots el temps i de tot arreu. ¿No deu ser una exageració, afirmar això, un excés d’entusiasme? ¿Quin element en justifica una valoració tan alta? L’aportació singular d’«El cor delator», «William Wilson» i «El gat negre», allò que descobreix nous continents en el pensament i l’esperit, consisteix en el descens implacable als estrats més recòndits, foscos i inconfessables de l’home. Poe hi expressa una connexió íntima amb allò que Freud i el segle xx han anomenat subsconscient: l’àmbit de les pulsions irracionals, de les propensions injustificables des de qualsevol instància cerebral, que aboca a la destrucció dels altres i d’un mateix; territoris on ningú no vol penetrar, i que tanmateix existeixen, les pors més esborronadores, l’angoixa, la bogeria, l’al·lucinació, allò que el mateix Poe va definir memorablement com «el dimoni de la perversitat».


Amb aquest extret del pròleg de Joan Solé, que és qui ha traduït els relats, ja ens podem fer una idea de què trobarem en aquest ESPRESSO. Si no coneixeu l’obra d’Edgar Allan Poe, aquesta és la millor manera de començar.