Així parla Daniel Peñarroja del protagonista de la seva segona novel·la, El lladre del rei, que es va presentar ahir a Manresa. Com no podia ser d’unaaltra manera, gràcies a l’Associació d’Esgrima Antiga de Santpedor, no hi van faltar les espases.
[Citem l’entrevista a Daniel Peñarroja publicada al Regió 7 el 16.04.2010]
El pes feixuc d’un passat culpable acompanya el fill cabaler d’una famíliaper terres de Catalunya i de Flandes en la segona novel·la de l’advocat Daniel Peñarroja (Barcelona, 1971), El lladre del rei. Un relat trepidant en què una aventura en trepitja una altra i que porta el lector per les peripècies vitals de Miquel Vilaseca, pagès, bandoler i soldat a final del segle XVI.
La literatura catalana ha novel·lat amb generositat l’edat mitjana, però l’època de Felip II no ha rebut el mateix tractament. Què el va seduir d’aquest període de la història del país?
Quan escric, els temes i els motius depenen molt d’allò que estic llegint en aquell moment, dels interessos que m’ocupen. M’agrada la història i m’he documentat sobre el bandolerisme, la història militar, el tema dels terços… Jo crec que si s’ha novel·lat bastant l’edat mitjana és perquè aquells van ser els anys d’esplendor de Catalunya.
El 1998 es va estrenar amb la novel·la Un llop a Empúries (La Campana) i el 2002 va guanyar la primera edició del concurs Contes d’Advocats. No havia escrit res des d’aleshores?
Tinc algunes coses guardades al calaix. Amb El lladre del rei vaig provar fortuna en algunes editorials i el tracte de L’Albí em va agradar. La novel·la sorgeix d’un conte que ja tenia escrit i del qual vaig pensar que podia néixer una ficció més llarga. No sóc escriptor sinó advocat, i escric per passar-m’ho bé.
Fins a quin punt ha volgut dotar el text de rigor històric?
No es tracta d’un llibre d’història, però les referències són reals. El rigor és màxim. Per exemple, amb les monedes. Vaig haver de consultar diversos catàlegs per saber quina moneda hi havia a Catalunya, quina a Flandes… O les armes, el vestuari dels soldats…
Els escriptors sempre expliquen que en cada novel·la hi ha alguna cosa seva. En aquest cas, la seva pertinença a l’Associació d’Esgrima Antiga de Santpedor és en l’origen d’aquesta història?
No, vaig començar a escriure-la abans d’entrar a formar part de l’associació. Però és cert que anar-me introduint en aquest tema em va ajudar a descriure algunes escenes. Fins i tot, amb un com- pany vam recrear els duels que apareixen al llibre davant d’altres membres de l’entitat per demanar-los el parer, per saber si els veien creïbles. No sé per què, però les armes sempre m’han agradat. De petit, anava amb l’avi al Museu Militar de Montjuïc.
Llegeix novel·la històrica?
N’havia estat lector, però ara ja no, no estic al dia del que es publica. Tinc interessos variats, des de Dumas a Sherlock Holmes.
El lladre del rei és una novel·la d’aventures. Hi hem de buscar també una reflexió sobre conceptes com la identitat?
No és una cosa buscada, però sí que la novel·la tracta de la idea que cadascú s’ha buscar les seves solucions sense fiar-se dels altres.
En quina mesura la seva feina com a advocat l’ajuda a inventar històries?
La veritat és que veus de tot. Fer d’advocat et fa adonar que cadascú és diferent i que no et pots fiar de cap aparença. No hi ha ningú que sigui al cent per cent d’una manera, ni totalment bo ni totalment cruel. Els meus personatges tenen aquestes contradiccions perquè així són més creïbles.
La llúpia albina 