ESCRIPTORS AMB UNA DENOMINACIÓ D’ORIGEN

Citem LLORENÇ CAPDEVILA, en un article publicat al Regió 7 el dissabte passat:

Dimecres passat, a la sala d’actes del Centre Cultural del Casino, i en un acte que formava part dels que Òmnium Cultural ha organitzat al voltant del lliurament del Premis Lacetània i Bages de Cultura, vam assistir a una activitat insòlita que, si manté la continuïtat anunciada, crec que pot tenir una transcendència considerable. Parlo, és clar, de la Primera Trobada de Poetes de la Catalunya Central.
Deu poetes de diferents generacions i tendències, de diverses localitats del Bages, Berguedà i Solsonès, van ser els encarregats d’oferir una breu mostra de la seva obra al públic entregat que omplia la sala i que els va ovacionar repetidament. Des del meu punt de vista, el més important no va ser la qualitat literària (molt diversa) dels textos, sinó l’oportunitat de l’aplec.
En la banda dels veterans, Montserrat Altarriba va oferir un tast de la seva lírica evocadora i tendra; Lluís Calderer va mostrar la serenitat intimista dels seus versos i l’alta volada de la seva poesia; Josep Fàbrega va llegir un únic, llarg, poema sobre el pas del temps i el desig de permanència; Rossend Sellarés, amb la seva veu planera, va posar la nota més social a la vetllada; mentre que Clara Solà, que va definir la seva obra com a existencialista, va llegir uns poemes que parlaven de l’amor com a motor de la vida. Pel que fa als més joves, l’artista plàstic Jordi Grifoll va llegir els poemes més irreverents i trencadors, d’una informalitat que no és incompatible amb la reflexió intensa; Víctor Pérez, Moixic, va fer una lectura molt expressiva d’uns textos que juguen amb paraules i continguts de coneguts refranys, cançons populars i contes tradicionals; força teatral va ser també la recitació de Sònia Moya, amb uns poemes d’imatges molt cinematogràfiques sobre amor, absència, abandó i desengany. Entre una generació i l’altra, el berguedà Jaume Huch va llegir uns poemes del seu proper llibre, Impulsió, que reflexionaven sobre el passat, l’oblit i l’amor; i Santi Rufas, després d’aclarir que el seu Quadern de l’assassí no és autobiogràfic, va triar un parell de textos impactants d’aquest llibre i un d’un altre d’anterior, Vermell.
La transcendència de l’acte, de fet, penso que recau sobretot en el concepte que unia el grup d’escriptors. L’etiqueta “Autors de la Catalunya Central”, lluny d’evocar una actitud provinciana, ha de servir per fer pinya i donar a conèixer a la ciutadania (d’aquí i d’arreu) la literatura que es fa a casa, una mica com passa amb la denominació d’origen dels productes gastronòmics. Ha de ser una marca exportable i, si la volem dur a fora, primer ens l’hem de creure nosaltres. I la trobada de dimecres, encara que només agrupava poetes, podria considerar-se com una mena d’acte fundacional d’aquesta marca. Ara cal que llibreries, entitats culturals i institucions del Bages, Berguedà, Solsonès i Anoia programin activitats tenint en compte l’existència i la predisposició dels nostres autors. De vegades sembla que ens faci vergonya reconèixer que aquí es fa bona literatura, com si això només ens ho poguessin dir des del Cap i Casal. Doncs, sense complexos i amb el cap ben alt, digueu amb mi: a la Catalunya Central tenim una collita d’escriptors molt interessant, de qualitat, i amb denominació d’origen!