A l’espona del llit és un recull de vuit contes de l’escriptor francès Guy de Maupassant (1850-1893). A l’hora de fer la selecció dels contes s’ha buscat un element comú: totes les històries escollides han estat font d’inspiració o objecte de versions cinematogràfiques. D’una banda, doncs, aquest volum posa a l’abast dels cinèfils interessats per les relacions entre les arts uns textos assequibles, si els mou l’enriquidora curiositat de fer un exercici comparatiu entre l’obra escrita i la seva plasmació a la pantalla. De l’altra, ofereix a tots els lectors una mostra ben representativa de l’excel·lència de Maupassant com a narrador. El llibre —ordenat d’acord amb l’estudi de Lluís Calderer “Maupassat i el cinema”, incorporat en apèndix—, s’obre amb el relat “Bola de greix” —la base argumental del qual i el tractament psicològic dels personatges inspirà John Ford per a la realització de La diligència—, i es clou amb el conte “A l’espona del llit”, que va donar peu al film de Luchino Visconti Il lavoro, i ara dóna títol al recull.
Així comença el conte “A l’espona del llit”, abans que la conversa entre el comte i la comtessa comenci a pujar de to:
Un foc intens flamejava a la llar. Sobre la taula japonesa s’acaraven dues tasses de te mentre mentre el samovar fumava al seu costat, vora la sucrera, a tocar de l’ampolleta de rom.
El comte de Sallure deixà el barret, els guants i l’abric de pell en una cadira, mentre la comtessa, alliberada de la capa de ball, s’arreglava els cabells davant l’espill. Somreia dolçament, per a si mateix, tot tustant amb la punta dels dits, fins i lluents d’anells, els cabells arrissats de la templa. Després es girà cap al seu marit. Ell va mirar-se-la una estona; semblava indecís, com si un pensament íntim hagués vingut a destorbar-lo. A la fi digué:
—Ja t’han festejat prou, aquesta nit?
Ella li sotjà els ulls i, amb la mirada encesa per una flama de repte i de triomf, va respondre:
—Diria que sí.
Després va seure al seu lloc. I ell, davant seu, reprengué, tot pessigant un brioix:
—Això resulta gairebé ridícul… per a mi.
Ella preguntà:
—Que potser és un escàndol? I ara pretens tirar-m’ho en cara?
—No, estimada amiga, només vull dir que aquell tal senyor Burel resultava més aviat inescaient al teu costat. Si… si… si jo hi hagués tingut cap dret… m’hauria enrabiat.
—Estimat amic, sigues franc. Avui no penses igual que l’any passat, i això és tot. Quan vaig saber que tenies una amant, una amant a qui estimaves, no et preocupaves pas gens ni mica per se m’anaven al darrere o no. Jo et vaig fer saber el meu disgust, igual que tu ho has fet ara, però amb molta més raó: “Estàs comprometent la senyora de Servy, em fas llàstima i fas que em senti ridícula.” I què em vas respondre? Oh, vas fer-me entendre perfectament que jo era lliure, que el matrimoni, entre persones intel·ligents, només és una associació d’interessos, un lligam social, però de cap manera un lligam moral. Sí o no? Em vas fer comprendre que la teva amant era infinitament millor que jo, més seductora, més dona! vas dir: més dona! I tot això ben embolcallat, és clar, amb miraments de persona ben educada, revestit amb compliments, expressat amb una delicadesa tal que no puc sinó retre-li homenatge. Ho vaig entendre tot perfectament.
…..
La llúpia albina 