Reprenent l’obra de Josep Armengou, avui volem dedicar una entrada al que podríem anomenar la seva “obra màxima”: Justificació de Catalunya. Escrit l’any 1955, aquest assaig es va difondre clandestinament fins que l’any 1979 es va poder emprendre la primera edició a partir de la versió definitiva que l’autor havia enllestit l’any 1975, poc abans de morir. Amb tot, aleshores no encara no va ser possible donar-la a conèixer íntegrament, i no va ser fins l’any 1996, quan es complia el vintè aniversari de la mort de Josep Armengou, que Edicions de L’Albí va publicar l’edició definitiva de Justificació de Catalunya.

D’entrada potser sobta una mica el títol de l’obra. Per què Justificació de Catalunya? És Armengou mateix qui explica, en el prefaci de l’obra, que el títol hauria d’haver estat Justificació del nacionalisme català, perquè Catalunya no necessita justificar-se. “Un poble, pel sol fet d’existir, ja resta justificat”, diu. Malgrat tot, com que en el seu moment es va divulgar amb el títol més breu de Justificació de Catalunya es va decidir mantenir-lo en aquesta edició definitiva.

Justificació de Catalunya

[Parlant del colonialisme espanyol a Catalunya] La tragèdia més gran s’escau, però, quan el poble dominador és un poble endarrerit, dropo, fanàtic i militarista, i el poble colonitzat és un poble culte, treballador, progressiu i pacífic, com en el cas de Catalunya. Aleshores, per justificar la colonització cal inventar motius ideològics, trucs com els de la Unidad española capaços de proporcionar una pseudoplataforma jurídica des d’on ensibornar els col·laboracionistes del poble colonitzat i l’opinió pública internacional. (Pàg. 51)

I volem fer la darrera afirmació, que ha de torturar-nos sempre més: el gran responsable que totes les dissorts de Catalunya, des de Casp fins a la fi del món, som i serem nosaltres, els catalans. (Pàg. 274)

L’Estat que abusa de la seva força per a desnacionalitzar un poble, cas freqüent com hem dit en els estats compostos, perd, per aquest sol fet, el dret d’existir en la seva forma actual. Així mateix, tota nacionalitat que se sent vexada i oprimida per un Estat i es veu abocada a una minva de les seves característiques nacionals per culpa d’aquest mateix Estat, té tot el dret a fer-se un Estat pel seu compte.
La sobirania no pertany a l’Estat si no és per delegació del poble, i el poble és la Nació: “Una Nació té dret a l’afirmació de la seva cultura, al desenvolupament de la seva economia, a la direcció de la seva vida” (Duran i Ventosa, L’essència de les nacionalitats). Aquest dret, el é tota Nació encara que no gaudeixi de llibertat actual, i cap Estat no pot negar-se a reconèixer-lo sense perdre automàticament tota jurisdicció sobre aquella Nació, car el dret dels Estats compostos damunt els pobles que els integren solament pot recolzar en un pacte, explícit o tàcit.
L’Estat no pot concedir ni atorgar drets o llibertats a cap Nació, car tota Nació ja té de si aquests drets. A l’Estat només li resta de reconèixer-los i no obstaculitzar-los.
Tampoc no és l’Estat qui ha de diagnosticar la majoria d’edat de les nacionalitats per a formar un Estat independent. Quan un poble vol de debò la independència té ja, per aquest sol fet, el dret de posseir-la. El fet de voler-la ja és merèixer-la, car manifesta l’eclosió de la consciència–voluntat. I si l’Estat, abusant de la seva força, es nega a reconèixer aquest dret, a la Nació oprimida no li resta altre camí que anar, sense contemplacions, a l’aplicació de la coneguda fórmula del canonge vigatà: “Poble que mereix ser lliure, si no li donen s’ho pren”. (Pàg. 149)

Desnacionalitzar-se voluntàriament és signe de degeneració i d’impotència. Només les persones frustrades han seguit aquest dissortat camí. Aquesta deserció té totes les característiques d’un crim contra natura, és una inversió espiritual. És un insult al propi naixement, és considerar-se fracassat d’origen. Renegar del passat propi és venir al món sense vinculació històrica, és venir-hi de frau. L’home que a la seva terra es constitueix en introductor d’una llengua forastera en detriment de la llengua pàtria, és importador de costums estranys que adulteren les formes de vida originals sense fer-les progressar, és un degradat i un miserable. Té obligació d’emigrar a la seva pàtria electiva, ha perdut tot dret al seu país. En tot cas, només pot reclamar vuit pams de corda i un arbre mort on penjar-se. I, encara, que es podreixi penjat enlaire, sense que el seu cos espuri contamini la mare terra de la qual s’ha avergonyit. (Pàg. 150)

L’odi de l’España Nacional a Catalunya culminà, efectivament i simbòlica, el 15 d’octubre de 1941, amb l’afusellament, a Montjuïc, d’En Lluís Companys Jover, President de la Generalitat de Catalunya.
La catalanitat d’En Companys havia estat molt discutida, i la seva actuació política encara més. No podem negar-li errades irreparables. Espanya, però, va encarregar-se de redimir-lo dels seus errors i fer d’una personalitat discutida un màrtir indiscutible. Un Visca Catalunya! de cara a la mort i una descàrrega de fuselleria espanyola van situar-lo definitivament al martirologi de la Pàtria.
L’Espanya històrica no afusellava el cap de l’Esquerra, ni l’antic advocat de la FAI, ni tampoc el revoltat del 6 d’Octubre: afusellava El President de la Generalitat, afusellava Catalunya. Si s’hagués tractat de Prat de la Riba o de Puig i Cadafalch, els hauria afusellats igualment.
En la persona de l’honorable Lluís Companys i Jover tots els catalans ens sentim afusellats. (Pàg. 138)

D’argument que valgui la pena contra la possibilitat de la separació només n’hi ha un, i no pas d’ordre exterior: que Catalunya vulgui. Aquesta és l’única dificultat i no pas petita. (Pàg. 265)

I volem fer la darrera afirmació, que ha de torturar-nos sempre més: el gran responsable que totes les dissorts de Catalunya, des de Casp fins a la fi del món, som i serem nosaltres, els catalans. (Pàg. 274)