DE PARAULA

 

 

El Josep Grifoll és un d’aquells personatges difícils de classificar. Creador, entre d’altres, del “projecte-alter ego” Grill Art és fotògraf de laboratori –ens diu que “el clic no té res a veure amb el clac”–, pintor en constant (r)evolució, drapaire amateur i cercador incansable encara no sap ben bé de què. Tan pot fer-te una escultura amb tot allò que ha tret d’un contenidor com una performance amb una taula de planxar i un grapat de forquilles. Ha exposat a França, els Estats Units, Anglaterra i Casserres i rodalies.

Aquest, DE PARAULA, és el seu tercer llibre de poesia (els altres dos: En desordre (2004) i Dels anys beguts (2006), publicats també per Edicions de L’Albí). Darrerament ha estat inclòs dins el projecte de la Institució de les Lletres Catalanes “Catalan Poetry: 8 centuries in 20 mins”, on, a cura d’Enric Casasses i juntament amb Pascal Comelade, ha interpretat tretze poemes de tretze autors des de fa vuit segles. Continua defensat l’alegria com a modus vivendi i li agradaria ser recordat com “un bon tiu”.

De mostra, res millor que un parell de poemes:

 

Ara em ve al cor allò que sempre em deies,

que no arrenqués els fulls de la llibreta a mig escriure,

que mai se sabia.

I penso on deuen ser tots aquells fulls

i quanta raó tenies.

Si els tingués, et sentiria més a prop, segur:

parlaven tots de tu

(per això n’estripava tants: no hi havia frase

que t’arribes a la sola de la sabata).

I em ve al cor, com tan sovint m’hi véns

habitant les coses més senzilles,

aquests petits detalls,

els constructors de l’enyorança,

aquesta que em blega,

la columna vertebral de la malenconia.

Sí, com quan solíem imaginar tots els veïns del bloc,

l’un al costat de l’altre dins el seu llit de matrimoni,

amb un llibre cada un, i ens feia gràcia pensar

com podien arribar a ser tan estranys

i no escriure com fèiem nosaltres. Ells, llegint.

Després, s’apagaven els llums de totes les habitacions,

i, mentre ells es donaven l’esquena, nosaltres,

que no érem tontos, preferíem fer l’amor.

És per això, suposo, que ara escric el que escric…

fa tanta por apagar aquest llum quan el llit és glaçat

i no s’acaba mai perquè no hi ets i jo tampoc del tot…

Hi ha una cosa, però, que fa que no em mori del tot,

mig consol de teranyina on agafar-me en nits com aquesta:

nosaltres, no ens vam donar mai l’esquena,

érem de veres.

 

————-

———————————-

Es veu que

quan hi ha guerra,

si no hi vas,

et maten.