TRES POEMES DRAMÀTICS

Abans d’engegar de ple amb les novetats de març, recuperem una de les perles del fons editorial: Tres poemes dramàtics, de Iannis Ritsos, traducció de Joan Casas.

Aquests Tres poemes dramàtics tenen com a protagonistes, respectivament, Ismena, Crisòtemis i Helena. Les dues primeres són les germanes petites que Sòfocles va inventar per a les seves heroïnes: Antígona i Electra. La tercera es la dona de l’atrida Menelau que va ser raptada per Paris, fill de Príam, rei de Troia, fet que va causar -com tots sabem- la guerra que es troba a l’origen de la nostra pobra i trista imaginació poètica.
A través d’elles Ritsos se’ns adreça, amb veu de dona, des d’algun singular replec de la història on el món antic i el modern, el mite i la memòria recent, conviuen amb una normalitat absoluta.
Els textos que configuren aquest llibre formen part d’un volum de l’obra completa de Ritsos, constituït tot ell per textos que comparteixen la mateixa sigular opció formal, i que el poeta va voler caracteritzar amb un títol global: La quarta dimensió. Per a molts crítics es tracta de la seva obra mestra.

Una mica sobre Iannis Ritsos…

Nascut a Monemvassià, al Peloponès, el 1909, i mort a Atenes el 1990, és un dels escriptors grecs més importants del segle XX. Autor de més d’un centenar d’obres poètiques, de nou volums de prosa narrativa, de quatre peces de teatre i de diversos estudis i traduccions, la seva obra ha sobreviscut al pas del temps i de les modes, i a l’ensulsiada de la idea comunista, que va ser la seva. La seva singular veu poètica no para de guanyar lectors, a Grècia i fora de Grècia.

Recomanem la ressenya que en fa Pere Ballart

Atenció, rodem!

Aquest és el vídeo que vam projectar a la presentació del llibre Atenció, rodem! Quaderns de Serafino Gubbio, operador cinematogràfic a Manresa.

EL TRIST DESTÍ DEL PREMI PARCIR

La Regidoria d’Educació de l’Ajuntament de Manresa ha decidit ajornar la convocatòria del setè Premi Parcir.

Citem la notícia de Regió 7:

TONI MATA I RIU – MANRESA

La llibreria Parcir va convocar durant sis anys el Premi d’Àlbum Il·lustrat, l’obra guanyadora del qual era publicada per Edicions de l’Albí. L’Ajuntament de Manresa hi donava suport comprant llibres per als nens i les nenes de P3, però la regidoria d’Educació ja no hi presta ajut per la reducció pressupostària

Sisè Premi Parcir (2009)

El Premi Parcir d’Àlbum Il·lustrat, l’únic d’aquestes característiques que es porta a terme a la Catalunya central, queda ajornat després d’haver-se celebrat anualment de manera ininterrompuda des del 2003. La llibreria Parcir de Manresa i el segell editorial berguedà Edicions de l’Albí han decidit no fer pública la convocatòria de la setena edició després que la regidoria d’Educació de l’Ajuntament de la capital bagenca hagi decidit retirar la seva ajuda.

Cinquè Premi Parcir (2008)

Un secret llunàtic, de l’escriptor Quim Pujolar i l’il·lustrador Valentí Gubianas, és fins ara el darrer títol guanyador del premi. Un volum que ha sortit recentment a la venda però que ja no s’ha distribuït entre les escoles com en les quatre edicions precedents. Antoni Daura, de la llibreria Parcir, va explicar a Regió7 que “el premi va néixer per commemorar el trentè aniversari de l’establiment. A partir de la segona edició, quan era regidora Montserrat Mestres, l’Ajuntament es va afegir a la iniciativa i va concretar el seu ajut comprant tants exemplars de l’àlbum com nens de P3 hi havia cada any a les escoles de la ciutat”. Un secret llunàtic, però, ja no ha arribat als centres educatius perquè l’Ajuntament va tancar l’aixeta. Un fet que va sorprendre Daura i l’editor Jaume Huch, malgrat això, es va decidir continuar endavant perquè ja hi havia un veredicte i el compromís de publicar l’obra.

L’actual regidora d’Educació, Sònia Díaz, va manifestar que “quan vaig arribar em vaig trobar que ja no hi havia diners per a aquest tema. La crisi ha fet reduir pressupostos, i el premi va quedar fora, hi ha unes altres prioritats en Educació. No obstant això, vaig fer alguna gestió per intentar treure el suport d’una altra banda, però no va ser possible”. Tot i que l’aportació municipal depenia cada any del nombre d’alumnes matriculats, Díaz va comentar que “l’ajut es xifrava, aproximadament, en uns 6.000 euros”. Sense aquesta quantitat, el cost de l’edició és inassumible per Edicions de l’Albí.

Les dues entitats implicades en l’organització del premi no volen donar per clausurat el concurs, però de moment queda clar que s’ajorna sense que es pugui fixar cap data per convocar el premi de nou. Els 2.000 euros que llibreria Parcir atorgava a l’autor o autors de l’obra guanyadora i la publicació del llibre eren els “estímuls” del premi per als autors, segons Daura. Uns incentius per al treball en el camp de la il·lustració infantil que, de moment, queden avortats. “Si més endavant es pot reprendre la col·laboració, perfecte. De moment, però, no hi ha premi”, va informar Daura.

MOSSÈN ARMENGOU, EL CENTENARI

Hem encetat el 2010 i no podem fer-ho sense recordar que, enguany, es compleix el centenari del naixement d’un dels escriptors berguedans més importants de tots els temps: Josep Armengou i Feliu. En efecte, mossèn Armengou –el “capellà de Berga”, com li plaïa d’autoanomenar-se– va néixer a la ciutat de Berga el dia 18 d’octubre de 1910, exactament al carrer major, fill del sastre berguedà Pau Armengou Santandreu i d’Àngela Feliu Costa de Cal Gori de La Valldan.

Ens plau de recordar que Edicions de L’Albí l’ha reivindicat des dels seus inicis i ha estat l’editorial que més l’ha editat i reeditat sense treva al llarg de tots aquests anys. Ja l’any 1990, dins la col·lecció Biblioteca Escriptors del Berguedà, va donar a la llum el seu “Petit diari de guerra” dins el volum Prosa escollida, compartit amb Pere Tuyet i Josep M. Ballarín. En el pròleg d’aquest llibre, Josep Benet afirma, entre altres coses, que el “Petit diari de guerra” de Mn. Armengou “és molt interessant per conèixer el pensament i la vida d’un berguedà que, durant la postguerra va contribuir eficaçment al redreçament de Catalunya, molt especialment amb els seus escrits que tant ajudaren molt joves a descobrir la realitat nacional de Catalunya, negada pels vencedors de la guerra”.

Posteriorment, l’any 1994, L’Albí va editar de nou, dins de la col·lecció La Guita, amb pròleg de Climent Forner, la seva obra sobre “la festa berguedana per excel·lència”: La Patum de  Berga. Aquesta edició partia del llibre editat per les Edicions del Museu Municipal de Berga l’any 1973. Després de molts anys de trobar-se incomprensiblement exhaurida, “la reedició d’aquesta obra”, d’acord amb el prologuista, “era necessària”. Com és necessària la seva lectura si volem apropar-nos-hi amb un mínimum de capacitat contemplativa, ja que, com escriu Forner, “cal que els patumaires no es limitin a saltar i ballar, sinó que sàpiguen per què salten i per què ballen… Aquest llibre pot ajudar-los-hi talment una lectura iniciàtica.” Com diu l’autor en la seva “Notícia” introductòria: “No tot és melodia ni tot és aldarull. No tot és ritme ni tot arremolinament de gentada. Ni és pròpiament un espectacle per a ésser presenciat. És quelcom de més complex. Té moments d’un primitivisme corprenedor en els quals hom crida, hom corre, hom xiula àdhuc, és a dir, tothom qui és a la plaça fa La Patum. De cop i volta es transforma, s’enlaira: tot és simbolisme. Els crits s’han tornat melodia i l’aldarull s’ha fet ritme cerimoniós. Aleshores hom contempla, hom escolta i es deixa emportar per la tonada gairebé sense saber què.”

L’any 1996, L’Albí va posar a les mans dels lectors una altra obra molt esperada: l’edició definitiva de Justificació de Catalunya, ara amb un pròleg del president Pujol. Escrita l’any 1955, s’havia difós clandestinament fins que l’any 1979 es va dur a terme la primera edició a partir de la versió que l’autor enllestí l’any 1975, poc abans de morir. Amb tot, llavors no fou possible encara donar-la a conèixer íntegrament. Finalment, doncs, L’Albí en presentà la versió definitiva després de reestablir la totalitat del text tal com Mn. Armengou el deixà. Aquesta obra “apassionada –i apassionant– allunyada de les elucubracions universitàries i dels compromisos dels polítics”, com diu Jordi Pujol en el pròleg, fou escrita “amb una gran llibertat d’esperit, amb una gran visió de futur, amb una ferma voluntat de revisar el nostre passat per a entendre el present i construir un futur millor”.

L’abril de 2006, L’Albí va fer un nou pas encara en la seva reivindicació de l’obra i la figura de Mn. Armengou, amb la recuperació d’un altra obra important que havia estat publicada ja pòstumament de forma clandestina, l’any 1977. Es tracta del llibre Nacionalisme català (Idees i pensaments). El pròleg a la present edició és signat per Oriol Junqueras, Albert Botran i Ferran Royo, els quals remarquen, entre moltes altres idees, el fet que “el concepte de llibertat és el leit motiv de tota l’obra, valor suprem i universal que transcendeix i ultrapassa el seu significat”… I més endavant: “De la mateixa manera que Montaigne ens demanava que fóssim moderats amb la moderació, Armengou exigeix que siguem intolerants amb la intolerància. La seva obra és un clam a la resistència, a la revolta, al combat… a l’autodeterminació constant.”

Cal dir que Edicions de L’Albí desitjaria encara poder treure a la llum noves reedicions de l’obra de Josep Armengou, així com poder contribuir a l’edició dels seus papers encara inèdits, una cosa, però, que no està únicament a les seves mans. D’entre els títols de caire més local, caldria poder recuperar el llibre L’escut de la ciutat de Berga (1973) o la seva monografia queraltina El santuari de la Mare de Déu de Queralt (1971). Mentrestant, com sigui, en aquest blog podreu consultar la bibliografia completa de Josep Armengou, que va morir a la seva ciutat el dia 21 de gener de 1976, després d’una llarga malaltia.

LA NADALA

Un secret llunàtic

Us fem saber que els propers dies, 18 i 19 de desembre, presentem el conte Un secret llunàtic (6è Premi Parcir d’Àlbum Infantil Il·lustrat), de Quim Pujolar (text) i Valentí Gubianas (il·lustracions).

-Divendres, dia 18, a les 9 del vespre, a la Biblioteca Josep Mas Carreras, de Navàs.
-Dissabte, dia 19, a les 12 del migdia, a la Llibreria Petit Parcir, de Manresa.

No us ho perdeu! Hi haurà música en directe i moltes sorpreses!

CARLES CAMPS MUNDÓ I EL PREMI CARLES RIBA

Carles Camps Mundó ha estat guardonat amb el Premi Carles Riba de poesia, pel poemari La mort i la paraula. Des d’aquí li volem fer arribar la nostra enhorabona.

Aprofitem aquesta bona notícia per parlar d’un dels llibres de Carles Camps: Com els colors a la nit (primera edició d’abril del 2006)

Com els colors a la nit aplega un conjunt de proses, en general breus, d’un autor dedicat gairebé exclusivament a la poesia. Amb un to eminentment líric, que l’acosta al món del poema en prosa, però sense identificar-s’hi del tot, aquest llibre recull tota una sèrie d’aspectes que la poesia de Carles Camps Mundó acostuma a rebutjar en benefici d’una voluntat d’abstracció extrema. En els seus poemes, d’arrel filosòfica, els trets biogràfics, la descripció de la naturalesa o les referències culturals, només hi són d’una manera implícita, com a necessitat expressiva de fons que no aflora gaire sovint a la superfície del text. Per contra, en les proses de Com els colors a la nit, tot aquest món contingut en els poemes, però gairebé mai patent en la formalització, es fa explícit i conforma els fragments d’una possible biografia, fonamentalment intel·lectual, d’un personatge que no coincideix necessàriament amb l’autor. Aquestes proses, sempre atentes als sentiments, als detalls, a les observacions i les referències concretes, serien, doncs, el revers necessari d’una experiència lírica bàsicament conceptual.

Citem SAM ABRAMS parlant de Camps i d’aquesta obra en particular:

Carles Camps Mundó és indiscutiblement una figura central de la plana major de la poesia catalana actual. La seva obra madura es divideix en dues èpoques: els deu anys entre L’absent (1989) i Dies de nit (1999) quan escrivia una poesia d’idees, una poesia analítica i conceptual de gran precisió i sensibilitat, i els dos anys que porta a partir d’El llibre de les al·lusions i Un moviment quiet (2004) quan el poeta ha sentit una pregona necessitat interior de baixar al detall de la vida, de crear una poesia que s’acostés més als referents realistes que motiven el seu discurs en el fons.

I gràcies a la publicació recent de Com els colors a la nit, un recull de proses breus, ha fet una passa més en la decidida direcció de l’explicitació. Que ningú es pensi que estem davant el típic aplec de «proses de poeta». Cal veure aquest nou llibre de Camps Mundó com Días cruciales en América de Walt Whitman o El rumor del tiempo d’Osip Mandelstam, és a dir, com proses d’origen autobiogràfic que serveixen de complement o extensió de les reflexions existencials i estètiques que trobem a la seva obra poètica.

Com els colors a la nit té un riquíssim ventall temàtic que va des de fragments d’una teoria global de l’art fins a comentaris sobre la funció vital de l’olfacte, passant per consideracions en profunditat sobre el naixement de la consciència, l’alteritat i l’amor, el dolor de la memòria, el desengany, la culpabilitat, la Guerra Civil, l’exercici del poder, la pèrdua i la mort, el llenguatge, la mirada, la natura, el món oníric o l’anhel de totalitat.

La prosa de Camps Mundó és nítida i subtil. Tots els textos s’han de llegir a poc a poc i molt atentament. En aquest sentit, es tracta d’un llibre que ens exigeix als lectors un canvi de ritme vital per accedir-hi. Hem de deixar de banda l’acceleració de la vida actual per poder assaborir degudament les propostes de Camps Mundó. A més, és un llibre que ens demana reflexió perquè totes les proses es fonamenten, al capdavall, en l’anàlisi i el pensament.

Per una altra banda, cal destacar la gran diversitat de tècniques literàries que empra Camps Mundó al llarg del llibre. Ens trobem amb quaranta creacions literàries de l’autor que se’ns presenten formalment com a monòlegs, diàlegs, contes breus, proses poètiques, anotacions de dietari, notes de quadern d’escriptor, cartes, assaigs personals, etc. La diversitat de tècniques és un element que enriqueix la profunda unitat del conjunt. Curt i ras: Com els colors a la nit és una petita obra mestra.

EL JARDÍ DELS HOSTES

Aquesta és, segurament, una de les novel·les que ha tingut una acollida més bona des que es va publicar. I cinc anys després de sortir a la llum continua encisant els lectors.

A la biblioteca central d’Esplugues, per exemple,  ha estat el llibre més llegit de l’any.

El jardí dels hostes, de Pilar Duocastella, és la història d’una casa i d’una dona, que s’esforça a tirar endavant un mas amb tot el seu patrimoni. Cal Llumà, però, té les parets gruixudes. A les seves cambres encara s’hi respira l’olor dels avantpassats, una olor que ens transporta fins al món rural d’avui. Menges cuinades als fogons de brases, confitures, sopes torrades amb mandonguilles… El magraner de la costa, el jardí, flors de pensaments, silencis i secrets… Els veïns, una minyona que coixeja, els nois, un pare acabat, i ella, la Joana, que després dels incendis que va patir decideix obrir les portes de la casa als hostes de ciutat i fer “el que sigui” per tirar endavant cal Llumà i el patrimoni. La Joana ho sacrifica tot per la terra, i potser només el desig i l’amor la faran trontollar. Un amor que se li presenta quan menys ho espera. Aquesta novel·la, en definitiva, és la història d’una lluita que no s’acaba mai i que s’arrossega de generació en generació.

ISBN: 84-86631-86-6
RÚSTICA COSIDA, 15 X 22,5 CM, 202 PÀGS.
1ª EDICIÓ: NOVEMBRE DE 2004

Per comprar el llibre, escriviu-nos aquí (17 €, IVA inclòs. Despeses d’enviament gratuïtes per a Catalunya)

PASTORS DE LA VALL!

Comencem el desembre amb un àlbum infantil absolutament nadalenc! El DIMONI D’ANGELET!

La Blanca, la protagonista, se’n va cap al teatre amb els seus pares, perquè avui li toca fer Pastorets. Sí, aquella obra amb uns pastors qu

e fan molt riure i uns dimonis que fan molta por! La Blanca hi fa el paper de l’angelet que anuncia el naixement de Jesús. Però, tot i que ha assajat molt, com que avui és el primer dia, està una mica neguitosa. I potser sortirà tot bé, o potser no, però alguna li n’ha de passar a la pobra Blanca…

Els autors, Xavier Gonzàlez-Costa (textos) i Angelina Vilella (il·lustracions), l’hem presentat, amb molt bona acollida, a Berga, Manresa, Barcelona i Nova York, entre d’altres…

ESCRIPTORS AMB UNA DENOMINACIÓ D’ORIGEN

Citem LLORENÇ CAPDEVILA, en un article publicat al Regió 7 el dissabte passat:

Escriptors amb una denominació d’origen

Dimecres passat, a la sala d’actes del Centre Cultural del Casino, i en un acte que formava part dels que Òmnium Cultural ha organitzat al voltant del lliurament del Premis Lacetània i Bages de Cultura, vam assistir a una activitat insòlita que, si manté la continuïtat anunciada, crec que pot tenir una transcendència considerable. Parlo, és clar, de la Primera Trobada de Poetes de la Catalunya Central.
Deu poetes de diferents generacions i tendències, de diverses localitats del Bages, Berguedà i Solsonès, van ser els encarregats d’oferir una breu mostra de la seva obra al públic entregat que omplia la sala i que els va ovacionar repetidament. Des del meu punt de vista, el més important no va ser la qualitat literària (molt diversa) dels textos, sinó l’oportunitat de l’aplec.
En la banda dels veterans, Montserrat Altarriba va oferir un tast de la seva lírica evocadora i tendra; Lluís Calderer va mostrar la serenitat intimista dels seus versos i l’alta volada de la seva poesia; Josep Fàbrega va llegir un únic, llarg, poema sobre el pas del temps i el desig de permanència; Rossend Sellarés, amb la seva veu planera, va posar la nota més social a la vetllada; mentre que Clara Solà, que va definir la seva obra com a existencialista, va llegir uns poemes que parlaven de l’amor com a motor de la vida. Pel que fa als més joves, l’artista plàstic Jordi Grifoll va llegir els poemes més irreverents i trencadors, d’una informalitat que no és incompatible amb la reflexió intensa; Víctor Pérez, Moixic, va fer una lectura molt expressiva d’uns textos que juguen amb paraules i continguts de coneguts refranys, cançons populars i contes tradicionals; força teatral va ser també la recitació de Sònia Moya, amb uns poemes d’imatges molt cinematogràfiques sobre amor, absència, abandó i desengany. Entre una generació i l’altra, el berguedà Jaume Huch va llegir uns poemes del seu proper llibre, Impulsió, que reflexionaven sobre el passat, l’oblit i l’amor; i Santi Rufas, després d’aclarir que el seu Quadern de l’assassí no és autobiogràfic, va triar un parell de textos impactants d’aquest llibre i un d’un altre d’anterior, Vermell.
La transcendència de l’acte, de fet, penso que recau sobretot en el concepte que unia el grup d’escriptors. L’etiqueta “Autors de la Catalunya Central”, lluny d’evocar una actitud provinciana, ha de servir per fer pinya i donar a conèixer a la ciutadania (d’aquí i d’arreu) la literatura que es fa a casa, una mica com passa amb la denominació d’origen dels productes gastronòmics. Ha de ser una marca exportable i, si la volem dur a fora, primer ens l’hem de creure nosaltres. I la trobada de dimecres, encara que només agrupava poetes, podria considerar-se com una mena d’acte fundacional d’aquesta marca. Ara cal que llibreries, entitats culturals i institucions del Bages, Berguedà, Solsonès i Anoia programin activitats tenint en compte l’existència i la predisposició dels nostres autors. De vegades sembla que ens faci vergonya reconèixer que aquí es fa bona literatura, com si això només ens ho poguessin dir des del Cap i Casal. Doncs, sense complexos i amb el cap ben alt, digueu amb mi: a la Catalunya Central tenim una collita d’escriptors molt interessant, de qualitat, i amb denominació d’origen!